La Celestina

Imatge extreta de: http://www.molletvalles.cat 

 



Si, Celestina alta i prima, tenia cura de tenir neta l’escola. Al Col·legis Nous, a les cinc de la tarda, quan sortíem, acabat el dia d’escola, la solíem trobar, voltada de les seves galledes, escombres, plomers i draps per treure la pols, esperant que deixéssim d’una vegada l’aula. Per poder començar la seva feina de neteja.

Els col·legis nous, durant un temps es van anomenar “El divino maestro”, després es va catalanitzar per “Diví mestre”, i finalment les coses retornen al seu lloc, i ara es diu altra vegada “Col·legis Nous”, que no són nous, de fet són tan nous com jo: els vaig veure construir quant tenia l’edat de 4 anys. Jo hi vaig fer els meus primers passos d’aprenentatge a l’ensenyament. Un temps molt bo i edificant. Un professorat excel·lent i amb ganes de fer-nos créixer en el camp cultural. Van ser uns anys plens de ganes d’estudiar i aprendre, on s’anava perfilant la nostra personalitat a la vegada que anava creixent la idea d’una formació plena de coneixements i descobriments.

Doncs bé, la Celestina tenia cura de la neteja de l’escola i quan ens la trobàvem pels passadissos, cansats de estar unes hores massa quiets, ens divertíem una mica cantant-li la cançó de l’enfadós: “ Celestina alta i prima i lletja com sardina,...” D’entrada ella no ens feia cas però la nostra molesta insistència li acabava la paciència i amb l’escombra enlaire ens empaitava però mai assolia tocar-nos a cap. Una bona dona que la mainada l’enamorava. Soltera i sense fills, els nens i nenes de l’escola eren per a ella un goig i per això ens aguantava les nostres mil i una impertinències.

Alta i prima, amb una cara no massa afavorida .Tota bonesa això si, i si algú de nosaltres corrent per esquivar la seva escombra queia i es feia la més petita rascada ho deixava tot per curar-li el mal amb la seva cançoneta de cura, cura, culet de granota.

Feia la seva tasca amb molta cura i compromís. Amb poques hores ho deixava tot net i polit a punt per a l’endemà. Jo crec que molts de nosaltres l’estimàvem malgrat fer-la enrabiar massa sovint.

Un personatge que passà com qui diu sens pena ni glòria, però que el seu fer, fou un fidel testimoni de que totes les tasques per minses que siguin, son dignes de tota persona humana.

La Bòvila

Imatge extreta del blog: El Masrampinyo







 

Al Final de carrer de casa, el Fèlix Ferran, hi havia antigament una bòvila. Quan la mainada sortíem a jugar al carrer, la major part de les vegades jo em quedava sola, no podia seguir el ritme dels demés. Ells solien jugar a cuit de córrer, a plantats, a cuit d’amagar, que tot era corre i saltar. Jo solia isolar-me. Al meu pas lent, m’arribava fins a la vorera del marge, que marcava l’espai de la bòvila, on els rajolers hi anaven fent la seva feina. M’embadalia mirant-los com amb les seves mans brutes de fang fins als colzes posaven la pasta als motlles. Una pasta que ells feien amb fang i aigua, i suposo que alguna cosa més, però no ho sé. 

Els motlles de fusta, quadrats, amb una separació al mig, uns més prims que els altres, els gruixuts eren per als maons, i els prims per les rajoles. L’espai on estenien la seva feina semblava talment un jardí, molt net i molt polit. Posaven el motllo a terra, assegurant-se de que tot estava net, i hi abocaven la pasta. Una pasta que abans havien manipulat en un espècie de pastera. Amb un llistó rassaven el motllo i ... apa, a un altre!. En feien molta via, i era agradós de veure’ls moure amb tanta precisió.

Aprofitaven el bon temps, bon sol i sec. Tota l’era quedava sembrada de rajoles i maons, i donava la impressió d’una petita ciutat amb l’espai ben marcat. Quan més hi treballaven era als inicis d’estiu, que els dies solen ser més segurs, car aquesta feina es feia a l’aire lliure. Si plovia per poc que fos els espatllava la tasca.

Ara ja suposo que recordar aquesta antiga feina ja no té sentit. Potser molts dels qui llegireu aquestes lletres ni recordareu la bòvila. Imagino que ara els maons i les rajoles es deuen de fabricar amb sèrie, de forma cronometrada i amb màquines. La mà del treballador poca cosa hi deu de posar. Unes mans brutes de fang, però afanyoses per fer sortir la feina ben feta, i a fe que ho assolien. Era un goig mirar-les.

Per la meva infantesa han passat fets, actes, feines i records que omplen l’espai de la imaginació. Hom pot arribar a pensar que el món amb tot el que l’envolta era doncs ben diferent al d’ara. Bo és però tenir-ne una vaga idea encara que sigui un xic desdibuixada. Cal acceptar que malgrat tot la vida és la vida i va fent el seu curs corrent i normal.  

Un temps passat, no podem dir mai , que era millor o pitjor, fou el que tenia que ser . Tant sols ens queda viure’l amb plenitud i gaudint de tota la bellesa que Déu ens posa a l’abast de la nostra capacitat admirativa.

El meu oncle Ramon

imatge extreta de gencat.cat

Era carboner. Es feia ell mateix el carbó. Antigament el carbó vegetal era un dels sistemes més pràctics per cuinar. El treia i se’l feia de les branques dels arbres del bosc que omplien els camins per on s’hi podia passar. Al mateix temps que feia el carbó netejaven el bosc i passejar per els llocs que el tiet havia tingut cura de netejar, era una autèntica delícia.

A les hores no hi havia cuines elèctriques, ni de butano, ni res de res per a cuinar. El carbó que l’oncle feia era potser la única forma de fer anar les cuines casolanes. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades, i al seu degut temps les encenia. Aquestes pires queden enceses durant varis dies. Estaven cobertes de terra amb tres forats per respirar i es diuen "carboneres". La combustió era lenta. Mentre la pira cremava ell restava al seu costat vigilant-la de nit i de dia. De vegades i sobre tot a la primavera - estiu hi solíem anar a fer-li algun dia companyia. S’organitzava una paella d’arròs i ens ho passàvem tots junt d’allò més be. 

L’oncle tenia un matxo una espècie de cavall i mula que l’emprava per traginar els troncs i les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo hi anava a passar algun dia amb ell venia fins al peu de la carretera, on ja el cotxe no podia passar i em muntaven sobre el matxo per fer el camí del bosc. Jo tenia molta por. Però no hi havia altre camí a fer. 

Un dia a però el cavall es va desbridar i em va tirar a terra. Ja no hi vaig pujar més. No em vaig fer mal, però vaig acabar de patir la por de caure. Amb tot era un sedant molt important passar un dia o si convenia dos allà amb ell. Fèiem una mica de càmping. El tiet dormia en una màrfega de palla, dins una barraca que s’havia fet ell en una clariana. Dormir al bosc era meravellós. Una sintonia seguida de tots els sorollets deliciosos que la nit genera donaven la impresió d’estar al paradís. Ocells que et desperten amb el seu cant , aus que volen a ras de terra cercant engrunes de menjar que sens voler o expressament es deixen caure. I un sens fi de detalls que fan que t’adonis que la vida arreu del món i sigui com sigui és bona, bonica i val la pena de viure-la.

 

Cal agrair doncs la facultat de poder copsar aquesta subtil musiqueta que la natura ens ofereix a cada moment del dia i de la nit. Gaudir-ne plenament està sens dubte al nostre abast. Aprofitar-ho sols depèn de nosaltres i dels nostres sentiments.

La iaia Rosario

Avui fa un any que Na Rosario la mare de la meva neboda Trina, va emprendre el camí de l’infinit. D’una manera callada en silenci i acceptació, ens va deixar i sens dubte la seva presència és molt notada i enyorada per tota la família. 

Calladament sense gairebé donar feina va assumir amb ple coneixement el seu traspàs, i avui la recordem tots amb estima, com pacientment i sense gaire batibull, li donà la mà a Déu per iniciar el camí de l’eternitat.

Quieta, molt reposada amb un seny molt viu i dolç, ens complaïa en tot el que estava al seu abast. Molt bona filla, millor mare i una gran àvia, que feia les delícies dels seus dos nets estimats. En Xavi i en Guillem.

La seva presència ens manca, però el seus bons records, que en deixà molts i molts, per a recordar-la omplen, molt i molts moments de la nostra vida quotidiana. 

Sempre tenia una paraula agradosa per a qui l’escoltava. Amb dolcesa sabia prendre determinacions lloables a favor de les filles , dels néts i de tothom qui va tenir la sort de tractar-la.

Avui, quan ella ja no hi és, el seu record se’ns fa més viu, i sembla que encara la tenim al davant per explicar-nos algun esdeveniment que li ha succeït. Parlar amb ella i fer comentaris, era una autèntica joia. Sabia sempre i en tot moment el que passava al món.

La recordem per que ella ens va ensenyar a estimar i a ajudar a qui ho precisava. La seva bonesa regien sempre els seus actes i comentaris. I malgrat que en el nostre viure sembla que ja no hi tingui cabuda, el seu grat record, en el nostre cor i en la nostra ment hi ha, i hi haurà sempre la seva grata presència.

Que no ens manqui mai el raig de llum que ella transmetia amb la seva gran dolcesa. Recordar-la, i precisament avui, és un deure d’amor. Que aquest amor ens mantingui sempre ben units amb estima i comprensió.

El meu veí

http://mestreprimaria.blogspot.com.es/

Tenia un veí que sempre, des de petita l’havia vist al costat de casa. Solíem parlar sempre amb ell. Un matrimoni de mitjana edat sense fills molts senzills i amables .Nosaltres a casa érem cinc i ells s’embadalien amb les nostres entremaliadures. Bona gent , no es posàvem mai amb res. 

Pel que feia l’edifici tot l’habitatge estava emparat per un mur més o menys alt. La resta era descoberta i es podia passar tranquil·lament d’una casa a l’altre sense cap entrebanc. 

Tenien dos ametllers preciosos, i a l’hora de la recollida de les ametlles els ajudàvem per una mostra d’ametllons que ens regalaven, i que agraíem amb goluda avarícia.

Els dos horts es comunicaven sense noses. Jo hi solia veure la mare asseguda a la vorera del terreny parlant llargament amb la Lola. Elles amb l’amistat tenien els seus petits secrets.

El marit, l’Amadeu conreava els seu hort a hores lliures. Hi plantava verdures del temps, enciams, alls, seves, en fi tot el que s’esqueia i era aprofitable per a la cuina de la casa. 

Un dia ja a mitjana hora foscana, a l’entrar a casa, sentim una veu que diu:

-  Valguim Déu!!,  no mireu! No mireeeuuu!

Nosaltres clar està, giràrem la vista vers ell. I el pobre estava defecant!!!. Vam esclafir a riure i a cridar:

- HO! l’Amadeu està cagant!

- Mala nissaga de quitxalla! Si seran descarats!. Que ni hom pugui evacuar a gust ! - va esclafir ell, maleïnt!!

Però la culpa era seva. Si no hagués dit res nosaltres possiblement ni ens n’hauríem adonat.

Comprensible fou que en un moment precís la necessitat l’apurés tant que no li va donar temps d’entrar a casa, però si no hagués dit res, res hauria passat. La mainada vam tenir ocasió de riure una estona llarga.

Aquell Nadal quan vam posar el caganer al pessebre, tots vam recordar a l'Amadeu en aquella mateixa situació.