La Tempesta

 

Divendres per la tarda va caure una tempesta d’aigua  sobre Mollet que va esporuguir a molta gent. L’Anna que se la va trobar a sobre pel carrer, va entomar-la estoicament. Va arribar a casa xopa com un ànec. Pels carrers amb pendent  l’aigua hi baixava com un riu ben ple. Una rara foscor envaïa l’àmbit que els llamps il·luminaven de tant en tant. Sortosament no fou massa llarga, però si força angoixosa. Al veure els carrers tant plens d’aigua la meva ment se n’anà a un temps en que jo treballava a Tenería, i una pluja persistent va durar uns sis dies, Tant va ser així que la direcció  de Teneria em va allotjar a una pensió que hi havia davant l’estació de França.”Cal Bruno”

Teneria doncs estava ubicada davant mateix de l’estació de França. Cal Bruno era el recurs per els viatjants que visitaven Teneria , per fer comandes de pells per a calçat i altres usos

Mes que una pensió, Cal Bruno era una fonda, els viatjants que venien a fer comandes a Mollet, hi feien estada tant per un dia com per més.  La regentava en Bruno i la seva muller. Uns avis, els pares d’en Bruno vigilaven atentament des de llurs cadires els moviments d’entrada i sortida dels usuaris. En Bruno a més de la fonda, tenia un cotxe i feia de taxista, ja que en aquell temps no tothom tenia mitjà de desplaçament com ara. Una furgoneta amb la que repartia gel per les cases de bon matí. Aquest gel era la nevera de moltes llars.

La pluja va fer uns dies molt atabalats, tot estava ple d’aigua, El Besòs va sortir de mare inundant camps i carrers  al seu caprici. Jo no podia tornar   de ple com estava d’aigua per tots els carrers des de la fàbrica fins a casa.

Doncs si, a Cal Bruno em van tenir per dispesera tots aquells dies, hi dormia, hi sopava, la resta ho feia a Teneria, que de bon matí enviaven un cotxe a cercar-me  per què no em mulles i pugues complir amb el meu deure de treballadora. Sis dies hostatjada en un ambient molt familiar, em deien la nena de Teneria. Hi vaig estar mot be i molt ben tractada.

L’aigua que va caure ahir a la tarda, i la  que va caure en aquells dies de l’any  1943, no té comparació. Fa setanta anys els carrers semblaven llacs, i per la gent que vivia al carrer Berenguer III, al costat del Caganell , va ser un xic catastròfic, doncs l’aigua els entrava a casa per el darrera i sortia per el davant.  Fins i tot em sembla recordar que va funcionar aquells dies alguna barca, que transportava gent de Sant Fost a Mollet .

Ara possiblement, un aiguat així es resoldria fàcilment doncs hi ha més mitjans a l’abast de la mà que aleshores. Amb tot, hi havia molta germanor entre veïns i tothom s’ajudava.

 Però les peripècies, aquells dies foren moltes. Persones que es van trobar aïllades de familiars, que no podien anar a treballar per les dificultats que suposava transitar per el carrer amb tanta aigua.

Sortosament no fou massa llarga la inundació i com sol passar sempre, el sol va tornar a sortir i la vida va seguir el seu ritme normal

La nostra llengua al 39

Feia poc dies que la guerra s‘havia acabat. Ja era hora, després de gairebé tres anys ...massa que durava. El gran manaire  va ordenar que a casa nostra qui parles la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre, ja que si parlàvem castellà , en el poc que sabíem, no se’ns entenia de malament que ho fèiem . Però les ordres eren les ordres i tothom qui més qui menys se n’anava sortint.

El manament del dictador  va donar lloc, a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s’esgarrifava i de vegades segons on es trobaven i havien de parlar,  feien el mut.

A l’escola, i alhora de l’esbarjo, una companya em va demanar si la volia acompanyar a l’oficina de correus. Havia posat a la bústia de recollida pública, una missiva amb unes fotos de carnet dins, que no hi havien d’anar. Pretenia recuperar els petits retrats.

A l’entrar i educadament i dir: Bon dia!, una veu darrera una taula ens va respondre: “Como? Como?”  “Buenos dias”, vam rectificar. Ah! Va sospirar la veu.

Bé  doncs, explicat el motiu que ens portava allí, li vàrem poder fer entendre el que volíem. L’home amb una cara de set jutges, ens va mirar un xic consternat i irònicament   digué: “El correo de hoy,? Hace horas que ya salió. Lo siento.”

La meva amiga es va asseure en una cadira, exclamant: Ara si que me ha morido!

Va ser una expressió tan natural i bona que no vam fer altre cosa, que esclafir a riure.  I ja podeu imaginar que en aquell temps aquestes situacions, sovintejaven molt. La joventut no ho va passar pas tant malament, però la gent gran i la gent que no parlava castellà  se’ls va fer  molt difícil encaixar la situació.  Amb tot el manaire, no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.  Tossuts que som els catalans, i a bona hora.

Sant Cebrià

 

Avui és Sant Cebrià. Ahir oirem missa a l’ermita on es venera aquest Sant. La Coral de Sant Fost que dirigeix l’Adela, la germana de la meva neboda gran, va amenitzar l’ofici amb les seves meravelloses veus i presència.  Una ermita situada en mig del bosc de Sant Fost. Petita, molt acollidora , on hom s’hi sent un xic més a prop del cel. L’aire era un xic fresquet i carregat de plugim. El paisatge malgrat el vel amb que la boira  el cobria, era encisador. Les tonalitats dels verds, brillaven per la boirina que els petonejava. Un marc natural per recordar. A la missa recordàrem als nostres difunts, el pare i la mare de l’Adela i la Trina i el meu germà Josep. Havent doncs ja acomplert amb la missió important que ens reuní a tota la família en aquella petita ermita, a la sortida es va decidir d’anar a dinar a Mas corts. Un restaurant que te dos pisos sense ascensor. Com una pel·lícula, al veure’l em va venir a la memòria d’una vegada que hi vam dinar, i que no sabíem que no tenien ascensor, que van voler-me pujar per les escales, doncs a la planta baixa no hi havia lloc, que tot pujant amb penes i treballs, ja al mig de l’escala, va aparèixer un cambrer amb una safata plena de carn amb bolets, es va entrebancar amb nosaltres i la safata volà escales avall deixant un rastre de carn amb bolets, que n’hi havia per sucar-hi pa.  Per sort a nosaltres el suc ni ens va tocar, però el drama fou gran.

La gent tota esverada indagant que havia passat, i jo en una racó sense dir res, per què no podia de les ganes de riure que tenia. Des d’aleshores que no hi havíem tornat i ha estat realment emotiu evocar la vivència, que recordada ara, encara la trobo més còmica que en el seu  moment.

Amb tot fou un dia ple d’harmonia  familiar, en un àmbit saturat de joia i de pau. Un fet jocós on el bon humor hi era ben present.

Són  esdeveniments que cal aprofitar per reunir a tota la família completa, ja que les exigències de la vida impedeixen sovint aquests moments de trobades familiars. Donem gràcies a Déu que ens permet encara tenir aquests espais tant íntims i plens d’amor.