La placidesa d'un matí d'estiu



Imatge extreta el 15-06-2015 de http://granollersinforma.com/2015/05/parc-de-can-mula/

Feia molts dies que no havia sortit de casa per res, Una presentació a “La caixa” per donar fe de vida m’hi va obligar. Quin goig tan gran em va produir sentir l’airet fresquet del matí petonejant-me la cara. Va ser tant d’imprevist que no vaig ni tenir temps de pensar-hi. Ja estava al carrer, ben tapada, això si, però al carrer gaudint d’un meravellós i suau mati primaveral. Tot un grat i agraït plaer. La Maite conduint – me pel carrer cap a la gestió que ens calia acomplir. Ens en anem de passeig, va dir la Maite, i L’Anna va respondre que al mateix temps podríem esmorzar en qualsevol bar.

Doncs li vam acceptar la idea i ja ens teniu després d’haver complert la gestió entaulades en un bar a la plaça de la Illa on s’hi estava de meravella. Un esmorzar senzill però ple d’amor i de vida. Em calia respirar fort per acaparar la brisa d’aire que el matí m’oferia, acaronant la meva persona. Feia tants dies que no havia sortit de casa... 

Després la bona de la Maite em va fer el regal de conduir-me passejant per dins del parc, i passar per llocs que feia anys que no veia. Els caminets del parc encara estaven humits per la rosada. Tot era dolç i suau, un retrat molt bucòlic envaïa l’àmbit. Una cadernera ens va regalar una refilada del seu cant que ens va deixar sense alè. Una divina meravella. Altres ocells feien el seu paperet des de les branques on s’havien situat pel concert.

Malgrat el meu estat d’ànim un xic ensopit per la meva bronquitis, em va semblar un regal tant bo i tant gran que no mereixia. Vaig donar gràcies a Déu per permetre poder gaudir tan plenament de moments que voldria fer eterns dins el cor, com diu en Maragall en el seu “Cant Espiritual”.

Una vivència que per amena i agradosa, val la pena de retenir-la enregistrada i pensar sovint el be que tinc encara de poder gaudir tant de totes les meravelles que la vida em posa al davant . Per què quan arribi (de Maragall també) aquella hora de temença, Déu em doni les forces precises per acceptar la seva voluntat.

Corpus

imatge extres de http://molletama.cat/ el 15-06-2015

Aquesta setmana l’església celebra la diada del corpus. Vol dir en el lèxic religiós l’exaltació de la puríssima sang de Crist. Antigament i dins els ritus religiosos, tenia un caire molt important, i també oficial totalment. Ara, ja gairebé poca gent recorda el corpus.

Però en la memòria i dins el nostre cervell sovint petites guspires de fets antics remouen els nostres pensaments i les idees junt amb els records es fan vives dins la nostre ment.

Per mi va ser sempre un dia molt solemne. Els oficis religiosos que l’església dedicava a la diada eren seguits per molta gent. Hi havia per la tarda la gran processó on tothom hi assistia amb torxes enceses i les butxaques plenes de caramels per llençar-los sobre els badocs que no hi havien anat.

A més de la profunditat religiosa que posava el seu aroma a l'abast de nosaltres hi havia la part de xerinola que els menuts i grans també organitzaven per donar un xic més de joia a la festa. 

Era festa oficial, no es treballava i així tothom podia gaudir d’una diada tant senzilla i bona, amb plaer i benestar. 

Tothom es vestia de gala, emprant els millors vestits de cerimònia. Els senyors encorbatats tots i amb vestit del tot negre donaven un gran to de solemnitat a l’acte.

Els qui no formàvem part a la processó gaudíem de la seva marxa i la seguíem, si el terreny ho permetia, des de la vorera, fins que tornava a entrar a l’església.

Acabada la cerimònia de la processó, la gent es quedava passejant o be prenent quelcom en alguns dels bars que obrien per donar gust als clients.

Ara ni processó ni vestits de gala, ni caramels, ni res de res, passa el corpus com si passés un ocell volant sense deixar res important dins nostre.

Atenció a domicili

imatge extreta el 15-06-2015 de:  http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/02-337845/hospital-de-mollet-corea-moran-arquitectura

Soc una malalta crònica de bronquis. He fet estades llargues a l’hospital de Mollet. D’aquestes n’han sorgit doncs veritables amistats. Una atenció molt delicada a domicili quan ha sigut precís, i un tenir cura molt atent vers el pacient que en algunes ocasions ha semblat ser el príncep de l’hospital. Ara ja soc a casa, els meus bronquis semblen millorar, però com que és mal crònic cal esperar alguna que altre crisis.

Recorro a l’hospital quan l’ofec m’acorrala i no em deixa viure. És aleshores quan puc palpar ben be tota la delicadesa de les infermeres i metges que m’atenen. Una atenció tant acurada que hi ha vegades que en el meu interior sembla que m’agradi estar malalta.

Tracte i atenció fan que l’estada obligatòria no es faci penosa i el temps obligat a romandre enllitada passi ràpid. Totes quantes vegades que hi he recorregut sempre hi he trobat l’adequada atenció i el remei al meu mal.

Això crea dins meu una certa pau i serenor per la feina ben feta. Cal agrair aquesta tasca tan humana i tan delicada. I que sempre hi trobem el bon acolliment.

 

Moltes gràcies per aquesta feina portada a terme per tot el personal sanitari.

Espera

Per una crisis bronquial he hagut de restar enllitada a l’hospital de Mollet durant dues setmanes més. La cosa no ha estat greu, però la quietud obligada ha estat penosa. He tingut temps de tot. De pensar, de crear vivències en el meu cervell, d’imaginar i temps sobre tot d’esperar. A l’hospital si hi estàs cabdal, tot és esperar. S’hi estàs cabdal hi ha temps per tot. 

A les set et desperten i a espera: que vinguin a arreglar-te, que et posin neta, i després a que et portin l’esmorzar. Entre l’esmorzar i el dinar hi ha un llarg temps d’esperes. Si ve l’Anna, si passa el metge, si entra algun estrany, si et prenen la temperatura, si et porten un medicament, si et canvien el bolquers tot esperar a que passi el dia, i et digui com va la cosa.

Les infermeres tant la Neus com la Marina, fan tot el que tenen al seu abast per que no et manqui res i estiguis el més còmode possible. Amb una amabilitat insuperable. El seu sempre senzill somriure omple l’estança de llum i de dolcesa. Delicades i atentes com n’hi ha poques. Amb la seva sola presència et fan sentir la reina de L’HOSPITAL. I a les hores sorgeix un temps per pensar, un temps per idear i per somniar. Hom somnia que estàs be i que davant d’un verd prat on la gespa hi creix abundosa, respires i aspires de l’aire natural que brolla d’un panorama tant magnífic que et fa reviure i omple els pulmons de sana estabilitat.

Ja torno a ser a casa i sembla que de moment tot ha passat. Cal espera però a la propera, soc malalta crònica i les coses no marxen al pas que hom voldria. Amb tot no em puc pas queixar, als meus noranta dos anys no puc demanar res més. Quelcom s’ha de tenir, va dir-me un metge. I si tinc la bronquitis he d’acceptar-la i assumir-la.

A casa tot és millor, qualsevol aliment que cal prendre te el seu gust casolà i al que hom hi està avesat i el troba el millor del món. No es pas que les menges de l’hospital sigui dolentes, però el gust no és pas el mateix. I per això el retorn a la llar va tan ple de joia, per que en un principi tot retorna al seu camí normal i hom pot fer el que havia fet fins ara.

Amb tot, gràcies, sobretot a les assistents de l’hospital que et posen a to per uns quants dies i sembla que no estiguis tan malalt com creus.


Esperem uns dies tranquils i suaus que donin pau i serenitat.

Retorn

imatge extreta el 15-06-2015 de http://www.ulmaarchitectural.com/es/fachadas-ventiladas/proyectos/hospital-de-mollet/

Una mala passada de salut, m’ha tingut uns quants dies fora de joc. La meva, mes o menys, animosa recuperació m’anima a tornar al meu petit plaer d’escriure les meves vivències. Res greu però m’ha deixat sense ànims de fer res. Avui però sembla que el temps hi ajuda una mica i el meu cervell funciona ja una mica més normal. Per una neumonía he passat dues setmanes ingressada a l’hospital de Mollet.

L’ambient dels hospitals, ja ho sabem, solen ser gairebé sempre un xic depriments. La família completa han fet que no m’hi sentis empresonada. Fins hi tot van fer que la Maite em fes companyia tota una nit. Una experiència més que tinc per anotar. Unes infermeres magnifiques que en tot moment estaven per mi. M’hi vaig sentir molt ben acollida tant per la Neus com per la Marina i per totes elles en general.

Ara ja en plena recuperació m’adono de que a la vida cal passar de tot. Des de bones estones amb joia i alegria a altres d’angoixa i neguit per saber en que pararà tot. La meva estada a l’hospital fou mes aviat plaent. L’Albert cada tarda venia i em donava una passejada per fora de l’edifici. No van ser massa dies però si els precisos per que la meva salut millorés i pogués fer el retorn a casa sense complicacions. Malgrat sortir-ne molt be de tot, va quedar en mi una interrogant molt important. Jo en pocs dies en vaig tenir prou, i la gent que s’hi ha de passar dies i més dies esperant la seva definitiva guarició, que no arriba mai, com ha d’adaptar-se a restar tants dies inactiu?

En les moltes hores quietes que hi ha en l’espera de guarir hi ha una mica de tot. La ment no para de donar voltes als fets que van ocorrent. L’àmbit te un regust de paciència i espera, cal esperar que tot vagi be i que el problema de salut es resolgui degudament be. Però hom no pot evitar que els pensaments volin i rumiïn sense parar esperant que la solució al problema de salut sigui bo i positiu.. I malgrat no poder parar la imaginació, l’espera es un gran lenitiu per ajudar a que el temps passi el més ràpid possible. I quan arriba el moment de l’alta, hom es sent alliberat de l’angoixa de la malaltia.