El Calderi

Imatge extreta de http://joguinesdecartro.blogspot.com.es/2013/04/blog-post.html

M’ha despertat aquest mati el xiulet del tren del nord en entrar a la corba que fa la via prop de l’estació. El vent bufa avui d’aquell costat i es nota molt més la seva remor. 

Quan treballava era el soroll que em despertava i, si algun dia em despertava abans, l’esperava sentir per aixecar-me i deixar el llit. Avui mentalment el tren ha fet una marxa més lenta del que és normal. Calia tenir cura a la corba amb el vent que feia. Ho he aprofitat per pujar-hi i seguir fins l’estació. Hem arribat al pas a nivell. Les barreres baixades en espera que el tren passés. 

Arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís està enganxat a la paret marcant el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades per anar fins a Caldes on deien que hi havia un “curandero” (ella esperançada, tenia fe) que tot ho sanava. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora de la bona marxa del comerç i de la indústria.

El Calderí doncs era l’enllaç de relacions comercials, agrícoles, ramaderes i moltes altres. Una petita gran ciutat on hi havia un barri barreig de tot. Ara ja sols en resten les vies un xic tapades per la pols del temps i de no donar-hi servei. Asseguda al pedrís m’he donat el plaer de contemplar el panorama. 

La pols dels anys pot tapar les vies, pot desdibuixar el vell paisatge, però no pot esborrar el ferm record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes. Els anys passen i sembla que tot queda enrere cobert amb un subtil vel que difusa, una realitat no per llunyana molt enyorada.

Cal estimar doncs que encara que els sentits vetllin i que es despertin al mes petit signe d’aparició. El xiulet del tren, el vent, la calma matinera que a les nou del matí encara ho embolcalla tot. I per sobre de tot el goig de sentir que ets viu i que Deu et regala un nou dia de vida. Lloat sigui!

VOTAR

Hem anat a votar. Jo en broma deia, si no m’hi porten no hi aniré pas. En Pitu s’ha ofert a portar-m’hi i així he pogut complir amb el deure ciutadà.

M’ha complagut molt anar-hi. Mollet semblava un altre poble. Gent per tot arreu demostrant una vegada més el seu civisme. Com que no surto massa al carrer, he vist molta gent coneguda passejant i rondant els carrers de Mollet. Una autèntica atracció per als meus ulls molt avesats a l’entorn casolà.

En acabar la nostra tasca ciutadana hem anat a dinar a Vallromanes per celebrar l’aniversari del meu nebot Guillem, que en fa disset. I avui ha tingut el plaer de poder votar com a nou ciutadà. N’estava molt content..

Un pastis, l’ha sorprès. No se l’ esperava. No ha pogut amagar la gran emoció que li hem ocasionat la família tota. Aplaudiments , petons,bons desigs ... i ell molt content. La seva futura cunyada li ha regalat una bonica i confortable bufanda. Els demés li havíem fet el regal per endavant. Que es comprés equipament de vestuari per l’hivern que s’està apropant a passos de gegant.

Avui encara que no ho sembli a Catalunya, amb les eleccions, és un dia que amb el temps serà històric. Corrien temors i aires d’accions contràries. Però una vegada més el seny català s’ha imposat i han transcorregut les votacions molt tranquil·lament i amb molta serenitat. Tot el contrari que el govern de Madrid que desitjava lluitant per què aquestes eleccions fossin nul·les. Tenia aires d'altres temps en que no es podia votar.

Fins ahir la nit el manaire madrileny no va veure perduda la seva lluita en contra. Els catalans una vegada més han posat fora del cercle polític, el ser i voler del poble català. 

Esperem doncs que aquest fer tossut i dinàmic dels catalans porti a bon port els desigs d’una independència fa molts anys somniada. Que per molt somniada te ben merescuda.

Tombarella

Imatge extreta de naciodigital.cat

Vaig caure. De la cadira a terra hi ha un bon tros. El meu front al xocar contra el terra molt dur se’n va ressentir molt. Tot seguit em va sortir un bony a cada costat de front que feia riure per no plorar. Com que estava sola a casa, era dimarts i l’Anna era a la plaça a comprar, vaig trucar a l’assistència personal i tot seguit em van atendre .

Però es va originar un galimaties molt gros, com que duia dues banyes com una catedral al front, el mosso que va entrar em va dir que m’havien de dur a l’hospital per que el nyanyo era molt gros i podria presentar complicacions i, que encara avui quan ho recordo em vénen ganes de riure. Un mosso, saltant per la porta del pati. Jo a terra a l’habitació sens poder aixecar-me. I encara no se ni com va entrar el mosso a la casa. Van venir els bombers, l’ambulància, els mossos i van tallar el trànsit al carrer que no es podia passar. Per fi amb l’ambulància vaig entrar a l’hospital. Molt ben atesa, això si, però em van tenir allí fins a les vuit de la tarda. Dinar i berenar sense ganes, per què jo sols desitjava anar a casa i reposar a la meva butaca, on hi faig cada dia després de dinar una becaineta molt bona.

Total que no va ser gran cosa. Avui ja ni se’m nota res. El fet es que es una vivència per explicar per que malgrat no ho sembli i sempre ens queixem, els ciutadans necessitats d’assistència crec, pel meu cas que son atesos degudament al seu moment.

Ha valgut aquest fet per poder valorar en viu la gran i delicada atenció de tot el personal que treballa en una tasca tant acurada a atendre amb estima, simpatia i servei al necessitat.

Però no us animeu a provar una estada per petita que sigui a l’hospital. L’angoixa i el neguit ningú te’l pot treure de sobre. A les tres, després de dinar et diuen que a les cinc ja podràs anar cap a casa. A les quatre et diuen que a les sis i a les sis et diuen que a les vuit. Sortosament tot va acabar així i sols cal agrair tot el bé que en vaig poder treure. Paladejant la bonesa que impera al nostre entorn i que moltes vegades no ens adonem.

Conca

Imatge extreta de http://www.spain.info

Fa uns dies l’Anna anà amb el grup de Montornès a visitar Conca. Una ciutat de la massís castellà que s’hi ha d’anar expressament, vull dir que no ve de pas. Una ciutat petita però encisadora. Les seves cases penjades, la fondària ombrívola de la ribera del riu que la voreja ofereixen al visitant una visió serena i plena de pau.

Jo la recordo d’una vegada que amb la Fràter teníem una trobada a Madrid i que em va tocar anar-hi amb el meu cotxe. Una de les noies que venia amb mi es va entestar en passar-hi. Anàvem tres noies i en Tomàs un persona limitada per paràlisis cerebral , molt llest i intel·ligent. Com que la seva mobilitat era un xic reduïda, la seva feina era portar-nos els comptes de les despeses del viatge. Li donàvem els diners i ell tenia cura de pagar tot el que calia. 

Però per anar a Conca havíem de fer marrada i ens va caldre prendre un dia més. Vam dormir una nit a Conca. En Tomàs portava la bossa dels diners enganxada amb una agulla imperdible als calçotets. La seva mare li feia així per què no els perdés. I abans de sortir de casa treia de la bossa el que a ell li semblava precís i així fèiem el viatge.

Aquella nit sopant a Conca, en Tomàs estava molt pensatiu i seriós. Li vaig preguntar que li passava però no m’ho va pas aclarir. Ja a l’hora de pagar el sopar em pregunta si el podia pagar-lo jo, dels meus diners. Em vaig esparverar. Que t’ha passat? Res ja t’ho explicaré. Vaig pagar i a l’hora d’anar a dormir em diu: Veuràs Júlia ja saps que la meva mare em posa els diners enganxats als calçotets. I jo allí no podia fer la transferència deguda. Ho comprens? I es clar Tomàs que ho comprenc però no n’hi ha per tant . 

Em va tornar el que havia pagat i tot resolt. A les mares sempre els sembla que els fills encara son petits i no s’han adonat de que han crescut i ja són homes drets i ferms. La Fràter ens ha ensenyat a trobar solucions a la gran problemàtica que els limitats presentem. I aixi poder viure amb plena normalitat.

Va d'Olives

Hem anat a dinar a can Besa. Un restaurant que hi ha a mig camí del Montseny. Un lloc on la natura és tan frondosa, i ubèrrima que fa que doni la impressió d’estar en un altre món. La família justa, en mancava algun, però per causa normal. Ha estat una autèntica meravella. Per repetir la trobada en un lloc tan formós.

Ens han servit un pica, pica, on no hi mancaven els plats de les olives. El meu nebot petit en Guillem, se n’ha apropiat un al seu davant i no ha parat fins a buidar-lo del tot. Quan per servir el primer plat anaven a retirar-li-ho ha protestat i se l’ha quedat gaudint del plaer que li donava la deliciosa menja. Això ha fet que em vingués a la memòria que per mi també és un gran plaer menjar olives... i de totes menes .

Al carrer Berenguer III, de Mollet hi havia hagut una bacallaneria molt important, a més d’una fusteria del Ton Girabent, una barberia de senyors, la floristeria Armadans, casa d’en Gibert, el forn de pa de la Vicenta, la lleteria de l’Anita la merceria de la Sra. Moly, i a ca la Ignasieta. La Ignasieta era una senyora alta i ferma que venia bacallà remullat, mongetes cuites pel sopar del vespre, etc. etc... 

Tots els matins quan jo passava pel seu davant per anar a la feina ella posava les grans palanganes amb olives a fora al carrer, just al portal per que cridessin l’atenció del vianants. Jo me les mirava amb cobdícia pensant: Si poguessis córrer n’agafaries un grapat i fugiries per gaudir de la seva menja a mig matí. Però la meva mobilitat no em permetia fer tal disbarat i m’havia de conformar amb la visió que m’oferia la Ignasieta. Això d’agafar un grapat i fugir era propi de l’etapa que ens va tocar viure de precarietat. No la brillàvem com ara i per tant tot eren capricis impossible d’adquirir. 

Ara tenim tot el que necessitem i més. Cal doncs donar gràcies a Déu per aquests dons que ens permet i gaudir plenament de tot el bo que la vida amb les seves dificultats o sense ens ofereix. Però és bo recordar aquells temps per saber valorar i estimar tot el que tenim. I amb el record agrair que puguem encara assaborir aquells moments dolços i serens que vam poder viure.