Dia d'hivern

imatge extreta de Sabadell informa

Un dia molt gris. Senyala pluja al calendari, però no plou. A l’espai hi ha un silenci rar. Endormisca i hom no sap que fer. M’he passat una bona estona a la finestra mirant al carrer. Silenci arreu, un dia festiu i que amb el fred que fa, la gent resta reclosa a casa per evitar refredats. Distreu veure la diversitat de formes de vestir, colors i detalls. 

A mitja tarda sembla com si els núvols haguessin canviat de parer i han decidit moure’s un xic. Algun raig de sol estantís que encara passeja per l’espai dona una sensació de placidesa mig adormida. 

Una parella d’enamorats ben agafadets per evitar la pluja passen mig corrents i rient. Els petits bassals que el plugim ha deixat, ara aquí, ara allà , semblen bocins de mirall, on s’hi reflecteix tímidament les clarianes que al cel es van obrint.

Dona bo veure el carrer amb pluja quan hom està ben calentonet a l’abric amorós del caliu acollidor de la llar. Una sensació d’esgarrifança et remou tot el cos. A fora hi fa fred, es nota pel baf que surt de les boques des vianants tot caminant amb pressa per evitar la inclemència del dia.

La tranquil·litat que dona veure el panorama des de rere els vidres de la finestra, cobreix l`àmbit d’una certa pau. L’embolcall que envolta tot el contorn sembla voler donar abric a un estat d’ànim un xic angoixat per la nuvolada que va donant voltes per el cel i per l’horitzó.

I quan hom analitza aquesta espècie de ben estar que dona la seguretat casolana, pensa en els milers d’infants i de persones que no tenen on arrecerar-se per evitar les inclemències del temps. És a les hores que t’adones del valor moral que te la teva forma de viure, i que cal agrair tot el que tenim donant-li el seu valor just i equitatiu. 

No ens manca res, tenim tot el que precisem i més, però a base de viure al dia a dia no donem valor al nostre benestar. Tenim sostre i llar per reposar del cansament diari, plat a taula més o menys al nostre gust, i temps per fer una becaineta després de dinar, que més volem? 

Ens adonem de tot el benestar de que podem gaudir amb plaer i llibertat? Cal estar satisfet de tot el que ens envolta i ens dona vida. Admirar la natura i viure-la amb goig plens d’entusiasme agraït. 

La impressió que dona la nostra estabilitat cal valorar-la i estimar-la, ja que tenim els sentits a flor de pell per a gaudir-ne plenament i amb dignitat.

La Mina de la Mogoda

imatge extreta de Selwa.cat

Entre la cruïlla de les carreteres de Barcelona - Caldes i Sabadell - Badalona, una mica més avall hi va haver molts anys enrere una mina d’aigua. Suposo que era la solució de regadiu per als camps que envoltaven Mollet, Santa Perpetua i Palau.

Al nostre temps de vacances de l’escola, algunes tardes, solíem agafar una llesca de pa amb una mica xocolata a la butxaca, i ens anàvem a berenar a la mina de la Mogoda. Hi sortia una aigua fresquíssima i molt clara, donava goig beure-la fins a sentir-te’n ple.

Les caloroses tardes dels estius, estant de vacances ens fèiem passar la set i la calor, anant a berenar a un lloc, que en aquell temps a mi em va semblar sempre idíl·lic. Allà tan sols el remor que feia l’aigua al sortir de la canonada ja refrescava els ànims. Era una raig copiós i que semblava voler escampar vida arreu on passava. Uns arbrets plens d’ufana havien crescut al seu entorn i li donaven un cert aire de paradís. I allí embolcallats sota la seva ombra hom s’hi sentia acaronat i tranquil.

Solíem portar una borrassa (una tela de sac) per seure a terra o estirar-nos-hi una estona gaudint d’aquella pau tan formosa que la natura ens oferia tan generosament. Berenàvem sense trobar el moment del retorn a casa. S’hi estava tan be allà, estirats sobre la gespa, acompanyats sols per la remor de l’aigua i el ventijol que de tan en tan deixava escapar una alenada .

Foren tardes i hores que van quedar impreses dins la ment i que avui al pas dels anys, quan ja no hi ni la mina, ni l’aigua fresca, ni l’acolliment de l’ombra que ens acollia ni el temps per gaudir-ne, dol que ja no hi siguin. Però cal tenir en compte que en aquell temps d’infantesa foren factors molt importants pel desenvolupament de la nostra personalitat.

Malgrat tot però, el seu record esdevé ara com un somni del que no desitges despertar. Enyorança del temps passat?, si, però amb goig per què avui encara sembla que tot sigui igual, encara que ja tot alló estigui voltat d’ edificis. 

M’agradaria saber per on han canalitzat aquella aigua tan fresca i bona que sortia de la mina de Mogoda. Una mina que teníem relativament molt a prop de casa i ens era molt accessible. Amb quatre passes, que en deien aleshores, ens hi plantàvem

El progrés de la vida és així, desapareixen uns factors i se’n presenten uns de nous. I en la innovació radica l’evolució del mon, i de la persona. I sabem per descomptat que cal renovar-se si volem subsistir. I sens dubte en la renovació hi ha el plaer i el goig de la vida. Doncs a renovar-se o a morir.