diumenge, 15 de desembre del 2013

Santa Llúcia



Antigament  era una diada molt celebrada, en especial per les modistetes (les nenes modistes). Les mares enviaven a les filles a la modista per aprendre a cosir. Si una noia volia ser ben mirada havia de passar per un cosidor. Aprenien el “corte” tallar i cosir vestits amb patrons de paper. Cada mestra modista tenia el seu grup de noies aprenents. Es considerava Santa Llúcia com a patrona de les modistetes. Es feia una gran festa, sortien al carrer ben engalanades i ben posades, lluint els vestits confeccionats per elles mateixes. Una jornada en que els carrers s’omplien de color i d’alegria. Arreu es respirava l’aire excitant de la joventut.

Per mi  aquesta diada va tenir un ressò molt bo. Havia finit els meus estudis i estava cercant feina on poder desenvolupar, la meva categoria de treballadora fos on fos i com fos.

Mentre esperava que algun dels empresaris de Mollet hagués llegit la sol·licitud que els havia enviat demanant feina, vaig dedicar-me a fer jerseis de punt de mitja per encàrrec. Fou doncs que pocs dies abans  m’avisaren de que el dia 14 de desembre podia començar a treballar a la Teneria (la Pelleria de Mollet). Ja podeu imaginar amb quin goig em vaig saltar per alt, la festa de Santa Llúcia, per poder acabar tota la feina que tenia entre mans, per poder anar a treballar. Una feina que em va durar mes de quaranta anys, sempre molt estimada i considerada entre directors i companys. Ara, quan ja en porto mes de trenta de jubilada encara dono gràcies per la meva gran sort de poder trobar una feina a la mida de les meves possibilitats.

Santa Llúcia gloriosa, aquell temps es mantenien molt severs els ritus de no treballar en dies de festa i menys en aquest dia que era la patrona de totes les feines que precisaven de molt bona vista. Jo vaig confiar en la seva misericòrdia i  encomanant-me a la seva bonesa vaig enllestir tot el que calia per poder començar un nou camí de la meva vida. Va ser la porta que s’obrí davant meu a un món, per mi, fins aleshores del tot desconegut.

Gràcies a aquesta feina, la meva vida ha transcorregut normal i del tot tranquil·la. Tenir un sou fix, en aquell temps, suposava la solució de molts problemes vitals, alhora que em permetia no ser cap càrrega per ningú.

Doncs avui no he sortit al carrer , però el fet de les modistetes ja ha passat de moda, i les noies joves ja no surten al carrer a lluir els seus vestits, però Santa Llúcia serà sempre per mi la benefactora que  ha guiat i vetllat  el meu camí laboral.

Zamora bis

Imatge extreta de El blog de los autos viejos

L’anada Zamora mereix un petit afegitó. Ha estat uns dels viatges que hem fet  amb gent de la Fràter (Fraternitat Catòlica de malalts i minusvàlids) que més ens ha ajudat a esvair el nostre gran complex de mobilitat reduïda. Ara ja no es mira amb raresa qualsevulla limitació, però en aquell temps totes les persones discapacitades eren considerades com a essers rars.

Doncs les sis persones que ens varem animar a fer el viatge a Zamora , érem la majoria discapacitades. Una cadira, dos bastons, un psíquic, i no faltava, clar està, el bon col·laborador que ens ajudava on nosaltres no  podíem arribar.

A l’anada varem dormir en un poblet ja de la província de Zamora. Amb l’ajuda d’un sereno, que ens va trobar allotjament i sopar en un restaurant ja tancat, que ell feu obrir per que ens fessin sopar. El problema va sorgir a l’hora d’anar a dormir que ens havien allotjat en un pis, sense ascensor, i la cadira de rodes no podia pujar.  Ah!, no es preocupin -va dir-  això es resol ara mateix, i va fer sonar el xiulet . Acte seguit comparegué un equip de quatre homes, disposats a pujar la cadira al pis. I no es preocupin, a quina hora precisen que tornem  demà?

Així les coses vam dormir com a prínceps en un meravellós marc casolà molt acollidor.  Terra endins la gent és solidària i amable amb el necessitat. Aquell sereno fou per nosaltres el prototip de la bonesa, consideració i admiració. Ens deia, Si,senyor, valents, molt valents són i atrevits a realitzar aquest viatge!

A l’endemà sens falta, a les vuit del matí, ja teníem l’equip de col·laboradors a la porta per ajudar-nos a baixar. Fou molt gratificant trobar gent tan bona i tan disposada. Nosaltres al·lucinàvem contents d’haver emprès aquest viatge.

D’aquell viatge en conservem un gran record, ens va obrir les portes al món possible i al nostre abast, donant validesa de capacitat, d’acceptació i adaptació.
Amb les nostres possibilitats físiques podem fer que la nostra vida segueixi un ritme de normalitat, com podria fer-ho qualsevol altre persona amb totes les seves facultats físiques completes.