Feia poc dies que la guerra s‘havia acabat. Ja era hora, després de gairebé
tres anys ...massa que durava. El gran manaire va ordenar que a casa nostra qui parles la
seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en
sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre, ja que si parlàvem castellà
, en el poc que sabíem, no se’ns entenia de malament que ho fèiem . Però les
ordres eren les ordres i tothom qui més qui menys se n’anava sortint.
El manament del dictador va donar
lloc, a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia
sentit parlar un mot castellà, s’esgarrifava i de vegades segons on es trobaven
i havien de parlar, feien el mut.
A l’escola, i alhora de l’esbarjo, una companya em va demanar si la volia
acompanyar a l’oficina de correus. Havia posat a la bústia de recollida
pública, una missiva amb unes fotos de carnet dins, que no hi havien d’anar.
Pretenia recuperar els petits retrats.
A l’entrar i educadament i dir: Bon dia!, una veu darrera una taula ens va
respondre: “Como? Como?” “Buenos dias”,
vam rectificar. Ah! Va sospirar la veu.
Bé doncs, explicat el motiu que ens
portava allí, li vàrem poder fer entendre el que volíem. L’home amb una cara de
set jutges, ens va mirar un xic consternat i irònicament digué:
“El correo de hoy,? Hace horas que ya salió. Lo siento.”
La meva amiga es va asseure en una cadira, exclamant: Ara si que me ha
morido!
Va ser una expressió tan natural i bona que no vam fer altre cosa, que
esclafir a riure. I ja podeu imaginar
que en aquell temps aquestes situacions, sovintejaven molt. La joventut no ho
va passar pas tant malament, però la gent gran i la gent que no parlava
castellà se’ls va fer molt difícil encaixar la situació. Amb tot el manaire, no va aconseguir que la
nostra llengua desaparegués. Tossuts que
som els catalans, i a bona hora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada