Sempre he tingut molta simpatia per les
titelles. Per la Festa major, de petita, el pare em portava cada any a
presenciar-ne una sessió. La il·lusió que dormia quieta dins meu i omplia el
meu cor de joia tan sols en pensar-hi. I de tota la festa, sols les titelles
eren la meva alegria. I es que jo tenia un record molt bo de quan anava a
l’escola.
A les escoles Nacionals, “Els col·legis nous” en aquell temps, hi havia la separació sexes. Dos grans naus amb les aules, una per nois i una altre per noies. Sols participàvem junts a l’esbarjo. Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre i s’ho passava molt be. De vegades, amb permís del Sr. mestre, portava el marc del teatre titellaire a l’escola i ens en feia una escenificació . Però hi havia una pega, sempre posava en escena el mateix argument.
Un dia, na Margarida, la nostra profe, va donar la idea de que podríem cada una de nosaltres escriure una historieta per que en Giralt, tingués oportunitat de variar de tema . Va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar el millor per que fos escenificat. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció a plasmar al paper sentiments i idees que reflectissin fets i actes de bons i dolents.
La història que jo vaig escriure no era res de l’altre mon, una nena pobre que coneixia a un amic ric, i els problemes que tenien els dos per ser amics. El drapaire dolent que anava sempre darrera de la nena per fer-la caure en la temptació. I com que no va poder malejar aquella amistat, se’n va haver d’anar amb el sac a les espatlles i remugant com un condemnat, quan el noi ric li va plantar cara i el feu fora de la seva vista.
A les escoles Nacionals, “Els col·legis nous” en aquell temps, hi havia la separació sexes. Dos grans naus amb les aules, una per nois i una altre per noies. Sols participàvem junts a l’esbarjo. Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre i s’ho passava molt be. De vegades, amb permís del Sr. mestre, portava el marc del teatre titellaire a l’escola i ens en feia una escenificació . Però hi havia una pega, sempre posava en escena el mateix argument.
Un dia, na Margarida, la nostra profe, va donar la idea de que podríem cada una de nosaltres escriure una historieta per que en Giralt, tingués oportunitat de variar de tema . Va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar el millor per que fos escenificat. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció a plasmar al paper sentiments i idees que reflectissin fets i actes de bons i dolents.
La història que jo vaig escriure no era res de l’altre mon, una nena pobre que coneixia a un amic ric, i els problemes que tenien els dos per ser amics. El drapaire dolent que anava sempre darrera de la nena per fer-la caure en la temptació. I com que no va poder malejar aquella amistat, se’n va haver d’anar amb el sac a les espatlles i remugant com un condemnat, quan el noi ric li va plantar cara i el feu fora de la seva vista.
Es va organitzar, doncs, el concurs, i
amb una gran sorpresa digueren els entesos que el meu era el millor. Un premi!
I el premi fou que en Giralt
l’escenifiqués en el seu petit teatre de titelles, davant de tota l’escola en
un acte festiu. Vaig sentir-me molt ufanosa i contenta, i ara que ho recordo,
veig ben be, que d’aquest feta es generaren en mi les ganes d’escriure
històries, actes, fets i records.
En Giralt em va agrair sempre la meva
rondalla i ja després de grans tenia amb mi un especial respecte. Sense jo
saber-ho, li havia posat al seu abast
una variació de temes per a representar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada