Angoixa

imatge extreta de http://aidamterapia.com/blog/?p=371



 

Sense aparents motius em sento angoixada. Voldria saber definir aquesta angoixa, però em temo que no en sabré prou. Estic be, malgrat la meva malaltia bronquial crònica. Però hi ha quelcom dins meu que no em deixa respirar lliurement com jo voldria. Hi ha coses al meu entorn que de vegades em fan patir i d’altres em distreuen. Suposo que el pas del temps hi te la seva important participació. No en va passen els anys. Hom va perdent facultats malgrat fer tots els esforços possibles per mantenir una ment clara i activa. T’adones que la memòria ja et va fent males jugades i que no et permet captar el que uns anys enrere amb una sola mirada ho veies tot molt clar. Et fas vella, et dius a tu mateixa, i sembla que sigui una lògica resposta al dilema, però queda sempre la por de la vellesa que va avançant i et va fent fora de joc sense que tu hi puguis fer res.

 

Ja va essent hora de començar a viure dels records, de les pàgines viscudes amb joia i alegria, de tot el que t’ha estat premés de gaudir amb plenitud. I mirar-te l’esdevenir amb estima i acceptació, doncs tens a les teves mans poder ésser, agraint el que Déu t’ha permès viure amb pau i dolcesa. 

Tots els essers portem la felicitat dins del cor. Seria bo poder trobar-la en els moments precisos, és el que ens cal fer. A la tardor de la vida cal trobar la serenitat, pau i dolcesa que ens permeti que el nostre pas sigui positiu i deixi bons records.

Tal com les fulles seques que els arbres van deixant caure omplint les voreres de color tardorenc, la nostra vida pren aquest to, i seria bo poder deixar que el groc marró omplis la nostra ment de calma i espera. Un esperar els esdeveniments amb calma i acceptació. 

I gaudir de tot el bo que tenim a l’abast de les mans per tal de que el nostre pas sigui ple de joia i de serenitat. I que la llum de la joia que portem dins nostre no s’apagui i doni claror a tots els nostres passos.