Torrebonica

Imatge extreta de http://www.poblesdecatalunya.cat/

 



Per allà als anys quaranta, treballant jo d’oficinista a Teneria, hi va haver una passa de tuberculosis que va atrapar a molta joventut. Un sanatori a Terrassa i un altre a Torrebonica ingressaven als qui es volien guarir d’aquesta perillosa malaltia en aquells temps. Molta joventut va quedar atrapada i de l’empresa on jo treballava van fer baixa uns quants joves, tots ells ingressats als sanatoris.

En aquell temps jo tenia molta mobilitat, conduïa un dos cavalls i no parava d’un costat a l’altre. Hi havia mala combinació de trens o busos per arribar fins a Terrassa o a Sabadell, i com que de la meva empresa n’hi havia dos o tres, jo em vaig brindar per portar a algún familiar a veure el seu malalt. I així alguna tarda de diumenge o dissabte jo feia un viatget amb dos o tres familiars d’algun malalt.

Han passat els anys, jo m’he fet vella i he precisat d’una cuidadora. En vaig trobar una de molt maca i molt eficient, em cuida amb delicadesa i estima. Vàrem decidir que un dia a la setmana aniríem a esmorzar al bar, i així ho fem. Després em passeja una mica per Mollet, i per mi és un goig gaudir d’una atenció tant esmerada. No falla cap dia i el que jo capto es que ho fa amb gust i goig. Sempre pendent de mi i de que estigui bé. Però l’altre dia sense saber com va ser, li vaig caure de la cadira i em va quedar la cara feta un mapa mundial. Ella plorant com una Magdalena i jo rient com una tonta. Sortosament no va ser res greu, a l’Hospital van dir que no hi havia res trencat i aquí es va tancar el problema.

Mentre erem a urgències esperant els resultats de les proves, vàrem estar xerrant ella i jo de moltes coses. Coses de la vida, coses que ens passen pel pensament, però també vam estar xerrant de la familia de cadascuna. Vet aquí que en la part de la conversa va versar sobre la seva família de Mollet. De sobte vaig saber qui era aquella noia que em cuida dia a dia. Doncs la filla d'un dels matrimonis a qui jo acompanyava a la muller a visitar el seu marit a Torrebonica. Ella no s'ho creia.

Uns dies després va fer venir la seva mare a veure’m per què li semblava massa coincidència.

I és que la vida té sorpreses de vegades difícils de creure. Amb tot, dóna bo compartir etapes amb persones que passen penúries. Ajudant així a fer que el malestar no sigui tan intens.