Montserrat

 

Imatge referenciada el juny de 2016 des de http://parquesnaturales.consumer.es/fotografias/uploaded/2011/08/08/0790634001312832699.jpg

Havíem passat el dia amb l’oncle Ramon en el seu espai on feia el carbó. L’oncle era carboner i feia carbó al mateix temps que netejava el bosc, de la brolla que hi creixia. Quan tenia la pila encesa l’havia de vigilar i no es podia moure del seu costat. Nosaltres ho aprofitàvem per anar a passar el dia amb ell, fent un arròs i dinant tots junts.

Doncs el dia va passar magníficament bé, sols que quant l’arròs va començar a bullir a la cassola varen començar a caure quatre gotes de pluja. Les bombolles que feien les gotes de la pluja dins la cassola es barrejaven amb les que el foc li feia fer. Fou divertit. Ens aixoplugàrem en una petita pilastra de rajoles que hi havia a prop mentre l’arròs anava fent xup, xup,.

Desprès... que n’era de bo aquell plat suculent i ben cuinat per la tieta. Tots varem dinar a gust i no en va quedar ni un gra per caritat. Per pair-lo, tots cercàvem una postura la més plaent possible tot comentant la trobada i el bé que s’hi estava allí amb tanta placidesa.

Ja declinant la tarda donarem un tomb per la boscúria, admirant la quantitat d’arbres que poblaven l’espai tan acollidor. “La Pastora”, una caseta que oferia certes vendes adients al lloc. Un rètol convidava plaentment a berenar-hi, ja que amb grosses lletres escrites en un tros de cartró deien: “Berenars amb postes de sol.” La silueta de Montserrat es perfilava en mig de la broma calorosa que ens envoltava. Amb més entusiasme que gana ens vam col·locar en unes cadires a l’ombra de la caseta . S’hi estava bé i talment semblava que gaudíssim d’un tros de cel que el bon Déu ens oferia.

Sense que ens en adonéssim va passar la tarda. Començava ja la vesprada i era cosa de recollir per tornar a casa. Comentant la dolcesa del moment i donant gràcies per aquella feliç estona pensàvem aixecar el vol quan ens va sorprendre sentir amb so llunyà les campanes de Montserrat anunciant als feligresos els precs de les vespres.

Va ser tant sublim el moment, una boirina anava estenent el seu mantell pel paisatge. Donant-li un aire de dolcesa i pau indefinible. Foren uns segons d’un silenci misteriós que ho envoltava tot. Una gran pau imperava en el nostre respirar, l’emoció fou gran i semblava talment que el nostre entorn fos un altre món.

El nostre silenci parlava més clar que nosaltres de l’emoció que sentíem en aquells moments.

Veure, oir i gaudir de tanta pau, en aquella oportunitat va fer créixer dins nostre un profund sentiment d’agraïment al creador per deixar-nos trobar tan corpresos de la senzillesa de la natura, que amb els seus aires d’anar i venir, escampaven arreu el seu so solemne, de les campanes, dringant joiosament per fer saber que malgrat tots els mals que ens envolten sempre hi ha moments o segons en els que ens hi podem plantar gaudint de la pau i harmonia que ofereixen als visitants la bellesa dels seus racons.

Montserrat, la seva església, la Moreneta, i tot el que l’envolta es un lloc per gaudir plenament de la pau que Déu ens ofereix gratuïtament.