dilluns, 24 de juny del 2013

Nit de Nadal

Era la nit de Nadal. La fosca dominava el món i la tristor envaïa tot l’entorn. Temps de guerra i de penalitats. No hi havia que menjar. La guerra ho havia malmès tot. Els homes gairebé tots eren al front. Sols quedaven joves i iaios. La vida cada dia era més difícil, deien que la guerra s’acabava, però hom no li veia el final. 

Una nit de Nadal dins la foscor d’un temps ple d’incertesa i necessitats. Darrera casa meva hi havia una casa de pagès molt gran. Els pagesos eren els únics que no sofrien amb tanta crueltat la manca d’aliments. Tenien reserves i anaven sortint endavant. A cal Caseta tenien una era per batre el blat, molt gran. A l’estiu hi solíem anar a jugar, en especial quan venien les màquines de batre . Una era tan gran, que la mainada no hi feia nosa, jugàvem a la vegada que, ens embadaliem mirant el tragí dels homes que feien anar la màquina de batre. Era tot un espectacle. La masia era habitada per dos matrimonis grans amb llurs fills, que jugàvem plegats. Molt bona gent, que mai tenien un no per ningú. 

Aquell Nadal a casa no hi havia res per menjar. S’havien esgotat tots els recursos i ja no quedava ni una engruna a la post. Arraulits tots a la vora la llar de foc, distrèiem la gana, jugant amb tronquets encesos. El pare cap cot semblava rumiar. Nosaltres ni ens en adonàvem . De cop s’aixeca i diu a la més petita de nosaltres: Mira Maria, ves a cal Caseta i digues que avui es Nadal i que el teu pare vol menjar mongetes per sopar. La Maria va fer el que el pare li deia i al cap d’una estona va tornar amb una paperina de paper de diari amb mongetes. Ja podeu imaginar la joia que tots plegats vam tenir. Jo vaig pensar: la bona de la Paula s’ha compadit de nosaltres, Déu la beneeixi.

I així fou com aquell Nadal trist i fosc es convertí en un Nadal per recordar-lo tota la vida. I a fe que el recordo, encara em sembla sentir a la boca el gust d’aquelles mongetes malgrat que ara que tenim de tot no en mengem massa sovint.

dilluns, 17 de juny del 2013

2013 - 1960


Encara estàvem a la sobre taula del dinar quan ens van donar la notícia. Acabava de finir Na Rosario, la mare de la meva neboda gran. No cal dir com i de quina manera fou rebuda una tan trista nova. Amb tot, varem aixecar el cap, després d’una breu pregària i tothom anà per feina. Calia ajudar a resoldre els mil i mil problemes que suposava esdevindrien tot seguit preparant doncs l’enterrament. La paperassa que s’ha de preparar per un enterrament és molt gran, encara que els enterradors ajuden a resoldre la part més dificultosa.

Abans, setanta o vuitanta anys enrere les coses anaven de diferent forma, demanar el permís d’enterrament i ja n’hi havia prou. L’enterrador es cuidava d’obrir el cementiri i donar facilitats per l’acte. 

Em ve a la memòria un fet que li passà a un amic meu. La seva mare va acollir a casa seva a una amiga que el marit anà a la guerra i no se’n va saber res més . Quan aquesta bona amiga va morir ja gran, després de molts anys de conviure amb la mare del meu amic, al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit per enterrar-la. 

On havien d’anar a cercar tal certificat si ni tant sols sabien on havia mort?. 

La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. 

Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Molt be!, va respondre- el qui demanava el permís. Ja us la portaré demà al mati a la porta de l’ajuntament i ja veureu que en feu, va respondre un xic irònic.


Davant d’aquesta actitud es van agilitzar els papers i els permisos per l’enterrament. Tot anà com una seda. 

El que sembla ara impossible, que la mentalitat de la gent fos tant tancada. Hom tenia un petit càrrec, fos on fos, i ja es sentia l’amo del món o del poble. Sense aturar-se a raonar una mica i procurar donar solucions als problemes que sense voler-ho es presenten. 

Sortosament el temps i les actituds han evolucionat molt i ara es viu d’una manera potser més impersonal, però més concreta. Cal pensar que tenim més solucions a l’abast de la mà, però tot i així analitzar aquests petits records de temps ha, ens dona una mesura justa de la forma de viure ara, comparant-la amb la d’abans. 

La vida es viu com toca, i cal sortir endavant com sigui. Ara calen mes papers, mes gestions a fer, mes anar d’ací d’allà, però hom arriba al mateix punt. 

Seguir la vida i viure-la.