diumenge, 19 d’octubre del 2014

El Cassi

Imatge del Senyor Lluis Mateu Laporta agutzil de Sant Esteve de Castellar extreta de la Tribuna del Berguedà

L’Andreu Cassi fou per molts anys l’agutzil de l’Ajuntament de Mollet. 

Un esdeveniment sense importància me l’ha fet portat a la memòria. Algú li crida a la nebodeta que volta per casa que vindrà el papu o l’home del sac i se l’endurà si no fa bondat. 

Aquest petit detall de l’home del sac ha portat a la meva memòria records de la meva infantesa. Quan jo era petiteta, com que tenia la mobilitat molt reduïda i no podia fer certes coses, sempre rumiava quina en podria fer. I el resultat de la meva distracció solia acabar sempre fent enfadar la mare. Ella em solia dir, si no fas bondat cridaré al Cassi i que se’t endugui ben lluny de casa. Això volia dir que l’Andreu Cassi era per mi com el papu.

Era l’agutzil de l’Ajuntament i en aquell temps els avisos de cobrament d’impostos i d’altres ordres, s’anunciaven a través de la trompeta de l'Andreu. Era molt bona persona, però tenia un geni molt fort i com que la quitxalla l’escridassava quan el veien amb la trompeta sota el seu mig braç, per que l’Andreu tenia una limitació fruit de la guerra, ell els espantava dient-los que se’ls emportaria si no eren bons minyons.

Solia posar-se a les cruïlles dels carrers, donava el seu toc de trompeta i anunciava el que tocava, si el cobrament del rebut de l’aigua, o si hi havia alguna oferta de peix a la plaça a bon preu. Avisava de tots els esdeveniments que es poguessin presentar. Jo recordo a la mare que quan sentia la trompeta em feia anar a veure què anunciava, calia estar alerta per les rebaixes de preu sobre tot les de la plaça.

I com que era una persona força sorruda, grassó i amb un aspecte que des del meu punt de vista d’infant jo el veia com a un ogre de les rondalles, i quan la mare me l’anomenava per fer-me creure, jo obeïa tot seguit per què realment em feia por.

I per això avui l’anunci del papu me l’ha fet recordar. No deixa de ser que en aquell temps fou un personatge de fama. Avui el seu record se m’ha fet viu i plaent, per què encara que no hi vaig tenir massa tractes, per mi fou un bon amic. I que Déu el tingui ben a prop seu.

Simpàtics guardies de l'ordre

imatge extreta de la Vanguardia

Hem anat a Sant Quirze a dinar a un restaurant que hi té un nét de la meva cosina Un dinar esplèndid, simpàtic i molt mengívol. La cosina complia avui anys i ha volgut celebrar-ho amb la família. Un detall molt bo i molt escaient en ella, doncs no hi ha mancat cap detall. Hem format una colla de setze, comptant-hi la menudeta la besnéta de la cosina. 

Tothom, penso, que s’hi ha sentit molt bé, doncs les ganes de parlar uns amb altres no s’acabaven, i com que, amb alguns, feia anys que no ens vèiem, ha esta molt amè i molt grat. La xerinola imperava en l’ambient, i la sobretaula s’ha allargat força, però ha estat molt profitosa, doncs els canvis d’impressions familiars solen ser molt ben acceptats quan la família es reuneix per qualsevol esdeveniment.

Desprès del dinar amb el cotxe de l’Anna hem anat una mica per les nostres. Volíem anar fins a Terrassa on hi tenim uns cosins un xic fora de circulació. Aprofitant doncs que ja érem a mig camí ens hi hem encaminat. Però Déu meu quin mal de cap! Sortir de Sant Quirze on hem dinat, i trobar la carretera de Terrassa, ha estat tot un poema. Ens hem fet un embolic tant gros, que ha calgut demanar ajuda a uns guàrdies que vigilaven el curs d’uns jocs de carrer. La petició ha estat una passada.

D’entrada i abans de que obríssim la boca el guarda tot jocós diu: “Vamos a ver que les pasa a estas lindas jovencitas.” Ens informa el camí per anar Terrassa i ens diu: Muy buen viaje!. I jo amb jocositat també li responc: Moltes gràcies, i també per la seva delicada opinió de “jovencitas”, passem dels noranta!

Caram! ha estat la seva resposta, ningú ho diria. Molt gentil li he engegat jo ja marxant amb el cotxe camí de Terrassa. No ningú ho diria, però el cor diuen que sempre es jove. Jo crec més bé, que si el cor el deixes en llibertat és alegre i joiós. Al cor si l’escoltes sempre et porta per els millors camins i vers les més bones obres a fer. Cal tant sols escoltar-lo i fer-li cas. 

La resta la que Déu vulgui.

Les meves sabatilles noves


Tinc unes sabatilles comprades al mercat. Oli en un llum per els meus peus delicats. Una autèntica carícia per ells, els meus peus, que encara que no caminen exigeixen atenció. Doncs d’entrada m’anaven tant be que varem decidir comprar-ne un altre parell, però de numeració diferent, és a dir, unes eren del número 35 i les altres del 36. Així la cosa era una solució per al dia que tocava rentar-les. Tot molt bé i escaient i els meus peus molt agraïts.

Però passa que el dia que haig de sortir em calço les sabates, i quan torno a emprar les sabatilles em faig un gran embolic. Les prenc de l’armari, i quan vaig a posar-me-les, gairebé sempre he agafat, una d’un parell diferent de l’altre. Això em suposa un esforç ja que la meva mobilitat un xic reduïda es queixa gemegant.

No obstant les sabatilles van molt bé i ajuden a que el meu benestar sigui bo i concret. Doncs passo moltes hores calçada amb elles, i encara que no les empri per caminar necessito que siguin suaus i dolces, que no premin per cap costat, en fi que siguin com un guant de gasela.

I m’hi he avesat tant amb elles, que moltes vegades a l’hora de sortir per anar a missa o algun altre lloc, no recordo canviar-me-les i vaig per el món com, la nena de la cançó que anava dient que caminava com si sabatetes hi tingués. I jo que tinc sabatetes, prefereixo la dolçor de les sabatilles a l’estretor de les sabates.

De vegades aquest fet em fa pensar en aquelles persones que no tenen sabates per manca de diners, o be aquells que no poden portar-ne per què ni peus tenen. Quines contradiccions que te la vida! Uns per molt i altres per poc o per gens.

Cal doncs estar content i agraïts amb el que tenim i acceptar aquell pensament reflexiu que diu: No és més feliç aquell que té molt, si no aquell que està conforme i content amb el que té.

El Vallès


Hem dinat a l’Hotel Mercure Augusta. En Jordi i la Mª Rosa ens hi han convidat per celebrar amb la colla de Les Bessones el seus cinquanta anys de matrimoni. Un lloc molt bonic, situat sobre un turonet que hi ha a l’entrada de Granollers. Un lloc des d'on pots admirar tota la magnificència del Vallès. A mi m’ha tocat seure de cara a la gran esplanada que forma el contorn. He pogut contemplar a plaer tot l’encant que ofereix aquesta part tan sorprenent de la nostra comarca.

Ara a la Tardor el verd dels camps i del paisatge són molt variats. Verds que ja comencen a prendre el to verd fosc que imposa la temporada. Verds vius que sembla que volen sobreviure a les ordres de la natura. Verds més apagats amb aires d’obediència. I aquells verds constants i tossuts que no perden el seu to en tot l’any, perennes, fixos que durant tot l’hivern alegren la vista omplint els nostre ulls de dolça esperança.

En aquesta plana vallesana hom hi pot admirar tota mena de verds. La meva vista anava d’un punt a l’altre admirant l’existència d’aquesta meravella natural. Talment un coixí brodat amb delicats fils de seda. Una impressionant delícia per a la vista, cansada de tanta pol·lució i de tant descolorida imatge. El meu dinar va passar sens assaborir les menges. El paisatge em captivava i els meus ulls es resistien a admirar altre cosa que aquella estampa tant formosa que m’oferia la natura.

Encara que conec força be la nostra contrada, l’oportunitat d’admirar-la, no me la podia deixar perdre, i la meva vista no es cansava de fitar l’espai cercant racons potser desconeguts per mi. La ocasió valia molt i era cosa d’aprofitar-la. Amb tot vaig passar una bona estona contemplant aquell paisatge que sens pensar-ho l'oportunitat em posava davant dels ulls.

Tot plegat portà a la meva memòria aquell verset tant famós del gran escriptor català sabadellenc que es signava Pere Quart: En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc sencer, tres quarteres... massa terra!. Com el Vallès, no hi ha res!