diumenge, 24 d’agost del 2014

Passeig per la Vila Olímpica

imatge extreta de Tripadvisor
 

Per la tarda, encara no s’albirava la capvesprada vam passejar per la Vila Olímpica. Tot passejat vam decidir de berenar una mica en un xiringuito, anomenat “Escribà”. Va ser un encert trobar molt a prop nostre un lloc ideal per seure. De cara al mar, una autèntica delícia. El mar d’un blau més intens que el cel ens oferia una visió preciosa i natural. La línea que marca l’infinit del mar on sembla que s’uneix amb la terra es dibuixava ben concreta i visible. Tot respirava pau i dolcesa. L’oratge fi ens acaronava dolçament i feia que sentíssim la seva presència com una dolça carícia, fent que la meravella del capvespre omplís el nostre cor d’un agraïment profund.

El berenar - sopar fou mengívol i molt gustós. Aquella hora de la tarda l’estomac ja comença a tenir necessitat del proper sopar. Tots gaudirem plenament de les delícies que la persona que ens va atendre ens oferia. Fou amè i plaent. Tots contents i alegres de cara al mar, aquell mar que ja anava canviant el seu to de blau. Semblava com si el cel i la terra es posessin d’acord per unir-se en aquella immensitat tan admirable. En un moment donat, ja no hi havia diferència, tot era el mateix to de blau, mar i cel, i tot respirava un silenci captivador, que enamorava. Hom hauria desitjat fer aquell moment etern, com deia Maragall en el seu Cant Espiritual.

Un raconet de la Vila Olímpica on tot respirava bon estar. Fins i tot la persona que ens va atendre, l’amabilitat en persona, simpàtica i acollidora, ens feu un petit obsequi a la Berta i a mi, un petit cuiner que donant-li corda balla una mica. Res una finesa per part d’una persona que va respondre molt acuradament a les nostres comandes.

La Trina li va explicar que escric vivències, es va mostrar molt interessat i em passà la seva adreça electrònica per que li enviés alguna. Li envio aquesta, com a mostra de les meves aventures literàries. No son gran cosa però si reflecteixen moments de la vida dignes de ser recordats i viscuts amb joia i agraïment.

Cal doncs estar agraït per aquest do que Déu em cedeix per tal da gaudir més intensament, si es possible, de les nostres vivències.

diumenge, 17 d’agost del 2014

Festa Major




A Mollet el diumenge que segueix al dia de la Mare de Déu, 15 d’Agost es celebra la Festa Major. Enguany s’ha enllumenat el campanar, diuen que es veu molt bonic. Hem anat a oir missa de nou, a la parròquia, res semblava anunciar la festa Major, excepte que el pas per accedir amb el cotxe a l’església era tancat amb barreres de metall que no es poden moure. Pels carrers molt silenci i quietud. Semblava que tothom dormís encara. Han adornat l’altar amb bales de palla i flors de gira-sol, bonic fins a cert punt, un xic pagesot resultava l’aspecte que avui tenia l’església.

Recordo que en la meva infantesa hi havia dos festes a l’any que es celebraven amb molta joia. Nadal i la Festa Major. Dos esdeveniments per el que es solia menjar pollastre. Ara de pollastre se’n menja sempre que s’escau. La mare comprava els pollets al mercat i la seva feina era fer-los créixer per poder lluir les seves qualitats de bona cuinera per les festes assenyalades Solia fer una gran cassola de rostit que durava els tres dies de la Festa. No cal dir com esperava la mainada que arribessin aquestes festes, ja que l’abundància de tecs solia ser força escassa.

Avui aquest tema ja ha deixat de ser important com ho era aleshores. Sortosament la qüestió alimentària ara ja no es tant precària com abans. Ara podríem dir que estem saturats de tot i potser d’això esdevé que es facin escarafalls de segons quines menges. Encara que depengui molt del gust individual de cadascú, la qüestió es basa un mica en la tradició , doncs era una forma o un ritus de celebrar els esdeveniments festius.

Doncs be sigui o no festa Major cal obrir el cor a les festes que el calendari presenta, per que el nostre cor gaudeixi una mica de l’encís que suposen en certa manera aquestes festes en que, abans, i ara crec que també, eren motiu per reunir tota la família i esbargir-se en l’amor i l’amistat.

Avui l’Anna ha fet dinar de Festa Major. Els fills dinaran amb nosaltres per compartir una festa que encara que sigui una vegada a l’any ompli els nostres cors d’amor estima i respecte.

Les llagrimes de Sant Llorenç

Imatge extreta de la Vanguardia

Vam decidir en la tarda de Sant Llorenç, arribar-nos fins vora al mar, per què diuen que per la nit, quan es fa fosc, si tenim sort, es poden veure i contemplar les llàgrimes de Sant Llorenç. Uns estels que a certa hora de la nit es mouen d’un lloc a l’altre donant vida a la rondalla que hom conta de la vida de Sant Llorenç, que el van sacrificar coent- lo a les brases vives del foc .

Ahir per segon any varem estar prop del mar per què quan, es fes fosc , poguéssim contemplar el misteri. Es un espectacle visual que difícilment es pot veure si no és precisament en aquesta tarda d’estiu que ens dona el goig de gaudir sense massa dificultat d’una expansió natural que realment és un regal diví de la natura.

Encara que l’airet de la tarda era suau i plaent el cel no donava massa esperances de que poguéssim veure satisfet el nostre desig, però l’esperança ens va mantenir ferms en el nostre punt de guaita, i encara que no massa lluïda la lluna va fer la seva aparició per entre mig d’un cel molt plomís.

Suaument el cel va anar agafant un color de rosa pastís que enamorava. Crec que potser era l ’hora que els enamorats de la vida i de la natura copsen plenament l’encís d’una tarda d’estiu vora el mar.

Una gran densitat de pau i joia barrejades omplien l’àmbit fent que hom sentís dins del cor una dolça sensació de ben estar i goig. Que bo seria el món si sempre poguessin imperar en els cors de les persones aquesta gran sensació de benestar i serenor.

Potser si es poden deixar les nostres sensacions impreses ja en la nostra ment, ja en el nostre cor, el seu record perdurarà fent que molts moments de la nostre vida retornin fàcilment i ens ajudin a viure amb més intensitat moments inoblidables.

Nit de Lluna Plena



Hem d’anar a Mataró vora la mar, per veure la lluna plena, van dir els nebots quan van entrar per veure si hi volia anar. No cal dir que vaig acceptar la convidada amb ulls clucs, doncs ja feia uns quants dies que no sortia de casa, i em va fer molta il·lusió anar a la vora la mar.
La tarda estava un xic encapotada, la calor havia amainat un xic i donava gust, passejar per aquell immens espigó que voreja la platja de Mataró. tan plena de vida i de tan moviment. La gent, anant amunt i avall, donava una visió encisadora a aquella hora foscana del captard.

Asseguts prop d’una taula, el berenar molt apetitós que a aquella hora, va venir molt de gust i el vam paladejar amb goluda delícia. Molt contents i animats esperant que la lluna tragués el nas per l’horitzó per gaudir de la seva plenitud. Però el cel es negava deixar-nos veure la seva grandesa, emboirat i borrós d’un gris plom que no s’assemblava gens a la imatge que en la nostra imaginació portàvem.

Però per fi, potser els Déus es van compadir de la nostra impaciència i va sortir d’un ple un xic negat, però un ple que va complir amb totes les nostres il·lusions. Tothom retratava la lluna que marcava el seu caminet argentat onejant la mar d’una manera senzilla però captivadora, no podies treure els ulls de la imatge que ens oferia.

Una tarda tranquil·la, dolça i plena d’amor. Un berenar sense massa importància, el fet era estar junts i sortir una mica del cau que ens té durant la setmana recloses en una llar que no per acollidora sigui menys plaent estar-hi.

Un regal dels nebots i de la natura. Admirar el paisatge l’ambient, el divers colorit dels vestits de la gent, la llum que es va difuminant al avançar el capvespre, son sensacions i impressions que no es poden tenir ni veure massa sovint. Cal agrair doncs, el fet de poder contemplar tanta meravella natural i divina. Restem doncs, fent oposicions per que el fet es repeteixi i ompli el nostre cor d’aquesta pau tan encisadora i gratificant.

El meu pati



 

Tinc al darrera de la casa on hi vivim l’Anna i jo, un petit pati molt acollidor. Hom hi pot sentir els sorollets mes imprevisibles. Un ocell que fa el seu darrer cant abans d’ajocar-se tranquil. Les remors del carrer, gairebé no hi arriben i de vegades en el silenci de la nit foscana es poden sentir un sens fi de melodies dignes de la millor orquestra. I si pares esment fins hi tot pots oir com suaument el til·ler que hi ha plantat al mig , gemega i es queixa de la calor i de la manca d’aigua.

El roser que te a la vora, molt eixerit, és com si fos una mica fresc se’n riu i li fa gresca de les seves queixes. El roser ja fa molts anys que hi és plantat. Se li va encertar el lloc per que ens dona roses tot l’any. Fins i tot per Nadal ens regala una bella rosa que enamora de tan formosa i olorosa. El til·ler ja comença a deixar veure la seva senilitat. Enguany al seu temps va ser podat, i ha tret un ufana meravellosa. Dona goig de veure les seves grans fulles plenes de vida que ombregen el pati i ens dona frescor per poder estar-hi una bella estona al seu costat al capvespre. Són unes hores d’encís. Tot sembla disposar-se al repòs. Un silenci que gairebé es podria mastegar, omple l’àmbit i fa l’estona deliciosa.

Però hi ha uns petits insectes que ho posen tot a rodar. Els mosquits. Tot just arriba l’hora foscana que convida a reposar i a gaudir del plaer tant grat de la fresca que anuncia la propera nit, apareixen els mosquits. Ja ho sabeu són uns animalets que gairebé ni es veuen, però que amb les seves picades ens amarguen les delícies dels capvespres estiuencs.

I per molt que t’embetumis posant pomades i cremes per eliminar-los, no hi ha res a fer. Et deixen els braços i les cames com un colador de picades que et fan frisar intensament amb la seva picor. És mal d’estiu però ja sabem que no tot el temps és estiu. A l’hivern, ja ho enyorarem ja, el fred ja prendrà cura de tapar tot el nostre cos per què els animalons tan molestos no hi arribin.