diumenge, 23 d’agost del 2015

Dimarts de Festa Major

Imatge extreta de http://www.molletvalles.cat/

Avui és el darrer dia de festa major a Mollet. Al matí ben remullat, doncs ha caigut gairebé tot el matí una pluja persistent més que empipadora. L’Anna que com tots els dimarts ha anat a la plaça a comprar la verdura i la fruita per la setmana s’ha mullat ben bé. Entre el paraigües, el carret de la compra i la pluja ha arribat a casa xopa com un ànec. Després, com sol fer en aquesta època de l’estiu, ha calmat i ha brillat un sol preciós que ha donat color i vida al darrer dia de festa major.

Enguany, poca cosa n’he vist de la festa, entre la pluja i les limitacions m’hauré de conformar en sentir els pim pam pum dels coets que gairebé segur que si el temps no li fa la guitza es llaçaran a darrera hora de la vesprada, en senyal de comiat, i a l’espera de que l’any vinent tot segueixi tant bé com aquest. 

I així entre festes i festetes van passant els dies i els anys i van arraconant els records i els fets del passat al saló de la memòria. Records que després per qualsevol motiu surten en una conversa i hom ho paladeja de nou amb delit d’haver-ho passat molt bé.

I és que la Festa Major és un cop a l’any, i tant per infants com per tothom és ben esperada. Es solen fer menges que hom s’hi llepa els dits. Renoi, això si que és un dinar de festa major, es sol comentar si l’àpat ha estat abundós i a gust de tothom. Després, com sempre, a esperar que l’any que ve tots siguem vius i puguem compartir el dinar de festa major.

Torrebonica

 

Per allà als anys quaranta, treballant jo d’oficinista a Teneria, hi va haver una passa de tuberculosis que va atrapar a molta joventut. Un sanatori a Terrassa i un altre a Torrebonica ingressaven als qui es volien guarir d’aquesta perillosa malaltia en aquells temps. Molta joventut va quedar atrapada i de l’empresa on jo treballava van fer baixa uns quants joves, tots ells ingressats als sanatoris.

En aquell temps jo tenia molta mobilitat, conduïa un dos cavalls i no parava d’un costat a l’altre. Hi havia mala combinació de trens o busos per arribar fins a Terrassa o a Sabadell, i com que de la meva empresa n’hi havia dos o tres, jo em vaig brindar per portar a algún familiar a veure el seu malalt. I així alguna tarda de diumenge o dissabte jo feia un viatget amb dos o tres familiars d’algun malalt.

Han passat els anys, jo m’he fet vella i he precisat d’una cuidadora. En vaig trobar una de molt maca i molt eficient, em cuida amb delicadesa i estima. Vàrem decidir que un dia a la setmana aniríem a esmorzar al bar, i així ho fem. Després em passeja una mica per Mollet, i per mi és un goig gaudir d’una atenció tant esmerada. No falla cap dia i el que jo capto es que ho fa amb gust i goig. Sempre pendent de mi i de que estigui bé. Però l’altre dia sense saber com va ser, li vaig caure de la cadira i em va quedar la cara feta un mapa mundial. Ella plorant com una Magdalena i jo rient com una tonta. Sortosament no va ser res greu, a l’Hospital van dir que no hi havia res trencat i aquí es va tancar el problema.

Mentre erem a urgències esperant els resultats de les proves, vàrem estar xerrant ella i jo de moltes coses. Coses de la vida, coses que ens passen pel pensament, però també vam estar xerrant de la familia de cadascuna. Vet aquí que en la part de la conversa va versar sobre la seva família de Mollet. De sobte vaig saber qui era aquella noia que em cuida dia a dia. Doncs la filla d'un dels matrimonis a qui jo acompanyava a la muller a visitar el seu marit a Torrebonica. Ella no s'ho creia.

Uns dies després va fer venir la seva mare a veure’m per què li semblava massa coincidència.

I és que la vida té sorpreses de vegades difícils de creure. Amb tot, dóna bo compartir etapes amb persones que passen penúries. Ajudant així a fer que el malestar no sigui tan intens.

dijous, 6 d’agost del 2015

Angoixa


 
Sense aparents motius em sento angoixada. Voldria saber definir aquesta angoixa, però em temo que no en sabré prou. Estic be, malgrat la meva malaltia bronquial crònica. Però hi ha quelcom dins meu que no em deixa respirar lliurement com jo voldria. Hi ha coses al meu entorn que de vegades em fan patir i d’altres em distreuen. Suposo que el pas del temps hi te la seva important participació. No en va passen els anys. Hom va perdent facultats malgrat fer tots els esforços possibles per mantenir una ment clara i activa. T’adones que la memòria ja et va fent males jugades i que no et permet captar el que uns anys enrere amb una sola mirada ho veies tot molt clar. Et fas vella, et dius a tu mateixa, i sembla que sigui una lògica resposta al dilema, però queda sempre la por de la vellesa que va avançant i et va fent fora de joc sense que tu hi puguis fer res.
 
Ja va essent hora de començar a viure dels records, de les pàgines viscudes amb joia i alegria, de tot el que t’ha estat premés de gaudir amb plenitud. I mirar-te l’esdevenir amb estima i acceptació, doncs tens a les teves mans poder ésser, agraint el que Déu t’ha permès viure amb pau i dolcesa. 

Tots els essers portem la felicitat dins del cor. Seria bo poder trobar-la en els moments precisos, és el que ens cal fer. A la tardor de la vida cal trobar la serenitat, pau i dolcesa que ens permeti que el nostre pas sigui positiu i deixi bons records.

Tal com les fulles seques que els arbres van deixant caure omplint les voreres de color tardorenc, la nostra vida pren aquest to, i seria bo poder deixar que el groc marró omplis la nostra ment de calma i espera. Un esperar els esdeveniments amb calma i acceptació. 

I gaudir de tot el bo que tenim a l’abast de les mans per tal de que el nostre pas sigui ple de joia i de serenitat. I que la llum de la joia que portem dins nostre no s’apagui i doni claror a tots els nostres passos.

dilluns, 3 d’agost del 2015

Passejada


 

Una vegada s’ha tastat el bo que dona passejar de bon matí per els carrers de Mollet, sembla que ja no puguis passar sense fer-ho.
 
Amb la Maite, la meva cuidadora, hem decidit que una vegada a la setmana aniríem a esmorzar a algun bar. Hem descobert un de molt senzill a la plaça de la Illa que s’hi està molt be, net, acollidor i sobre tot amb molta atenció al client. Un esmorzar ben casolà tant mateix, un petit entrepà i un cafè amb llet, La qüestió es tenir el motiu per sortir i poder d’aquesta manera assaborir la fina carícia de l’aire matiner que ens dona els bons dies.

El poble, la seva gent encara dormiteja, no hi ha massa clients a aquelles hores primeres Tot dona la gran sensació de pau i dolcesa. Tot està viu però encara mig adormit. La gent passa amb pressa i capficada, a treballar a comprar, a fer gestions, qui més qui menys va amb el cap ple de cabòries en el començament de la jornada. I resulta normal, tothom té una feina determinada a fer durant tot el dia.

Tot dona color i vida al panorama que presenta el matí. Les persones es mouen segons l’edat i segons les necessitats. Tot és relatiu a la precisió del moment. Capficades les mestresses de casa que van a la compra diària, sorruts i cap cots els qui van a la feina, eixerits i alegres els minyons que van a l’escola, i el que es mou amb un cert aire de joia de bon matí, a la migdiada ja comencen a fer-se notar els estralls que la feina, les preocupacions i maldecaps ha fet en ells.

I malgrat tot, la vida es així i així serà mentre sigui vida. Cal escoltar atentament els mots que el cor va dictant per què el nostre pas per ella no sigui en va o com nosaltres vulguem que sigui, no podem culpar a ningú de les coses que no ens marxen bé si no sabem ordenar el nostre viure com cal.

La felicitat resideix dins del cor de cadascú de nosaltres, Cal nomès, doncs, estar atent a la seva veu i fer el que el cor mani, sempre si és possible pensant un xic amb els demés

Que malgrat tot som nosaltres els amos del nostre fer i desfer.