dimecres, 29 de maig del 2013

UNA PORTA QUE S’OBRI AL MON





 
Tindria uns set o vuit anys, menuda escarransida i molt poca mobilitat als seus gestos. La petita Maria era minusvàlida. Cada dia quan les seves tres germanes partien vers l’escola, ella es quedava plorant, feta un paquetet petit i angoixós.  Reconada en un  angle del portal, esperava veure passar la mestre de l’escola, que arribava en tren, acompanyada de totes les deixebles que per el camí de l’estació a l’escola se li unien joioses i alegres.

En aquell temps les mestres de les escoles nacionals, eren de fora del poble. Moltes d’elles venien amb el tren, per arribar al seus destí laboral just a l’hora de començar les lliçons. Eren les nou del mati.  La Maria, es desvetllava  del seu disgust, quan sentia la xerinola que feien les nenes al vol de la mestre que les agomboiava camí de l’escola. Jo també vull venir, cridava la  Maria amb totes les seves forces, per què no em volen? Acabava somicant.

I passaven els dies sempre amb la mateixa cançó. La Maria es quedava a casa fent la seva, entretenint el seu temps amb quatre pots i quatre draps, joguines que per ella, no li resolien el problema, ella volia anar a  l’escola. Li deien que a l’escola s’hi anava a aprendre, i que això no era per ella.

Un dia, però, la mestra, cansada potser de sentir sempre el mateix, o potser compadida d’aquell infant tan desitjós d’anar a l’escola,  que en un rapte d’enteniment va dir. Be, vols venir a l’escola? Doncs apa, vine!  I se la va posar al coll i li posa un lloc a l’aula. Els ulls de la petita Maria brillaven d’una manera molt intensa. Per fi, anava a l’escola.

Van ser els primers passos per què la Maria sortís d’aquell món petit i brut, en que la mantenien amb l’excusa de que la seva limitació podia esdevenir contagiosa. Una forma senzilla i normal que li va obrir les portes a un món fins aleshores desconegut per ella, però no per menys desitjat, ja que ella intuïa que al seu entorn hi havia quelcom més que passivitat i acceptació. Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents, La gran  ignorància que planava a l’àmbit , en que es vivia no permetia que les persones amb voluntat, desenvolupessin la seva natural capacitat.

Ja podeu imaginar el goig tan gran que sentí aquell dia la Maria,  Anar a l’escola...Tot un món desconegut davant ella, omplint el seu cor de desigs i ganes de saber.  Déu vetlla sempre per els desvalguts, i aquell dia posà un àngel amb la Maria per donar-li la oportunitat de realitzar-se plenament.

Era un dia d'estiu


 
Era una dia d’estiu meravellós. Hom , aspirant l’aire, podia sentir la plena carícia en que de vegades ens regala l’ambient, Quatre noies encaixades  dins un dos cavalls. El frec dels nostres cossos augmentava la intensa calor d’aquell dia d’estiu. Anàvem plenes d’entusiasme  a passar un dia de càmping. Érem  joves i plenes d’alegria. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il.lusió que bullia al nostre entorn. Calia fer encara  un bon tros de camí per arribar al càmping . Un càmping que ens havien recomanat per acollidor i accessible. Parlant de que com seria, si ens hi sentiríem be,si trobaríem bons amics i sobre tot persones disposades a donar-nos un cop de mà, en les nostres mes precises necessitats ,va fer que  el camí  passés ràpid.  Amb expectant esperança ja teníem  el càmping a l’abast . Molta gent que es movia gaudint d’un clima molt bo. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència  dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!. Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, Si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe....

I si, quan van veure la quantitat de bastons i limitacions que ens acompanyaven van emmudir, i amb gest de preocupació van anar marxant de la nostra vista,fent el distret ja que el panorama que els hi oferíem no els era gens plaent. Pobrets!.

En el fons a nosaltres  aquesta actitud ens va entristir, doncs joves , macos i plens de vida era un a visió, que potser cap d’ells havia tingut mai.
Després ja instal.lades i en un marc ben normal, prenent la fresca en un racó idíl.lic, els nois es van sentir atrets per el nostres cants, i animats  van compartir la nostra vetlla. A un d’ells se li escapà:  Ostres noi!, això no és el que pintava.!

Fou un temps de molta repressió


Imatge extreta de tramvies

Teníem per manaire en Franco,i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rigid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un  cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat, ja que una polio  m’havia deixat des dels 27 mesos sense poder caminar gens. Em feia molta il.lusió i ajudada per un gestor amic ,vam fer tots els tràmits per tal de que jo pogués passar l’examen degut i conduir. Malgrat una  limitació tant important Déu em donà  uns ànims molt forts i  oberts que m’ajudaven a obrir-me camí a la vida. No em privà aquesta limitació de res, vaig estudiar , treballar i al fi al vaig poder conduir que  fou el motiu que m’obrí la porta al gran goig de  la vida.

El paperam que es va haver de recollir fou intens i sempre amb l’ai al cor de que tots els nostres intents resultessin vans. En una revisió de, no recordo ben be de que era, sols que fou a una dependència dels locals d’Indústria i Comerç havien de fer-me una inspecció de capacitat, Una sala d’espera, gran plena d’homes que seguien també la tramitació dels sues papers. Una sola dona i a sobre limitada. Anaven cridant als homes per els seu noms. Jo visc al carrer Fèlix Ferrran del meu poble. Allà reconada en un angle de la sala, esperant el torn sento que criden: Fèlix Ferran.! Vaig aixecar la ma i vaig dir: deu voler dir Júlia Martínez no?. Ah! si perdoni, es que.... si sí, entre tants homes era molt rara una dona. Era el temps franquista  que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir.  On s’ha vist tanta gosadia? Be una anècdota que encara inflà més els meus desigs de superació.
Ara això ja no passa. Les dones i els disminuïts em pujat graons en el nostre camí, i ja no es tan estrany veure dones amb mobilitat reduïda conduint i fent tota mena de feines que pot fer tota persona.

VALENTA COM UNA ESTRANGERA

 
 
 
Per les festes de la Mercè, les curses de braus a Barcelona,son molt esperades, tenen nom. A mi, m’han agradat sempre aquests espectacles. Era jove i em feia molta il·lusió veure’n alguna.  Un company de feina em va convidar un dissabte per la tarda per anar a veure’n una. El meu entusiasme fou molt gran. I vaig posar la màxima atenció al vestit per assistir amb alegria a aquesta festa. Amb el meu amic, vam quedar que ens trobaríem davant del “Sol i Ombra” . Si arribes abans que jo, va dir-me, seus en alguna taula i m’esperes que no trigaré.

Amb una  faldilla blanca i una camisa de ratlles blaves me’n vaig anar molt contenta al  “Sol i ombra”. Els meus bastons no li treien il·lusió a la meva tarda de braus. Mancava encara una bona estona per començar la cursa. Les taules del cafè omplien tota la vorera i totes ocupades per els espectadors. Allà en un raconet en vaig veure una que semblava ocupada per una sola Sra.  M’hi vaig atansar i amb un gest li vaig demanar permís per seure. Amb un gest també  em va fer que seies. Imagino que accedí al veure els bastons,i ves per on això va picar el meu amor propi. Vaig seure doncs amb ganes de fer-me l’antipàtica i de no dir res. Amb tants turistes com hi havia, be en podia ser jo una més.  Van aparèixer dos senyors al cap d’una estona. Van saludar a la Sra. I van seure. Un d’ells li va preguntar a la Sra. Qui és aquesta?  No ho sé, suposo que alguna turista- va dir.

Aquesta resposta en va fer venir ganes de fer-me la turista de bo de bo, i de veritat que em vaig fer ben be la “sueca”. Els dos senyors van començar a preguntar-me en diferents idiomes, la meva nacionalitat. Jo muda que muda i fent veure que no els entenia de res. Va venir el cambrer i al posar-los- hi el cafè, li’n va caure una gota sobre la meva blanca faldilla. El bon home estava confós i no sabia que dir. Amb gestos va fer pales el seu sentiment per la poca traça al servir. Un dels senyors li va dir:  No es molesti, crec que és sueca o danesa, per què no entén res de res. L’home se’n va anar pesarós. Aleshores la Sra. Va comentar: Ves a saber d’on serà aquesta noia i mireu com va, amb bastons i tot.! Aquestes estrangeres s’atreveixen a tot,no els para res. Aquí una noia invàlida es tanca a casa seva procurant que ningú la vegi!. Els estrangers sons sens dubte més oberts més valents.....

 Unes ganes boges de riure ballaven dins meu. Demanava a Déu amb tot la picardia, que no comparegués el meu amic. La seva presència ho hauria malbaratat  tot.
Em va saber greu la trampa, però em sentia ufana  de ser espanyola  i de ser segons la Sra. “Valenta com una estrangera”.