diumenge, 27 de juliol del 2014

EL PONT DE LA MANDRA



El Caganell, el torrent que travessa gairebé tot Mollet passa ben be per el centre. Des de la via dels trens de l’estació del Nord, fins a l’estació de França. En alguns trams transcorre ben be per el mig de la ciutat. Molts anys enrere per passar d’un costat a l’altre hi havia uns pontets molt senzills, però que ajudaven que les persones poguessin creuar. A l’altura de la Farmàcia Foz, avui Tugas, hi havia un pont on el jovent de Mollet n’havia fet el seu punt de trobada. Sempre estava ple de nois asseguts sobre la barana superior i recolzant els peus en la més inferior. I el pitjor de tot era que les noies que tenien d’anar a fer encàrrecs si volien creuar-lo havien de passar per en mig dels grans badocs. Talment semblava que els que allí es recolzaven no tenien feina o no la volien fer, i d’aquí en sortí el pont de la mandra.

Al llarg del torrent n’hi havia dos més, un davant dels collegis nous i un altre molt més avall. Però aquest al ser més cèntric i més concorregut se’n enduia la fama, per la gent que l’emprava, està clar.

En deien el pont de la mandra, però crec que més be era el lloc on els nois casadors s’hi posaven per ullar alguna noia del seu gust. I per això feien pinya i molta gresca quan s’esqueia que per allí en passés alguna de les noies “bien “ del poble.

S’explica que antiguament les senyores vestien de llarg fins als peus. A les hores era quan augmentava la gresca, ja que si hi havia bassals d’aigua de la pluja a terra havien d’alçar- se les faldilles fins als genolls i era quan els homes gaudien contemplant una petita panoràmica del tot prohibida.

Hom recorda aquell petit pont de metre i mig tot el més per passar-hi. Era a les hores un lloc estratègic i un punt de referència dels habitants de Mollet. Molts casoris van sorgir d’aquest lloc tant emblemàtic. Avui en dia ja gairebé ni es recorda, però fou un punt molt important en aquell temps i per la gent que vivia aquella etapa de la vida. 

Una vida molt diferent a la d’ara, però molt plena de vitalitat i entusiasme.

EL SAFAREIG DE CAN LLEDÒ


imatge extreta de : http://blocs.cpnl.cat/quartsdenou/files/2013/04/Safareig_Peniscola1930.jpg
(La imatge no és el safareig de Can Lledó, només és a títol ilustratiu.)

Molts anys enrere hi havia un gran safareig que la gent del poble hi podia anar a rentar la roba. Estava situat a la vora la via del tren a la part alta del 
Caganell, segons s’arriba a la via, just abans, entre els carrers de la rambla i el Gaietà Vinzia. En aquell temps poques eren les vivendes que podien tenir “aigua corrent”, com en deien aleshores de l’aigua de l’aixeta, per rentar i netejar. Ara sembla impossible que aquesta necessitat no fos coberta i si es volia tenir la casa i la roba neta s’havia de recórrer al safareig públic o be a l’aigua de la font de la plaça.

Moltes veïnes es posaven d’acord per anar rentar juntes al safareig un dia determinat, i així aprofitaven per fer les seves xerrades i dels fets que hi podien haver al poble. A més de rentar la roba, allí s’hi rentaven també els draps bruts de la gent, que donava peu amb el seu obrar a comentaris i crítiques. Esdevenia, doncs, una xerrameca de mil dimonis, i quan hi havia en una reunió algun guirigall es solia dir: sembla el safareig de ca Lledó.

Una família arribada de nou a Mollet, treballadors de la Renfe, nadius de terra endins, Castella o Andalusia, poc parlaven el català, però el nostre poble sempre ha estat molt acollidor i li feren fàcil l’adaptació. La mare hi anava a rentar i s’enduia la filla petita amb la condició que jugués per allà a la vora sense allunyar-se massa. La nena es deia Socorro.

Un dia no veient a la filla es va posar a cridar-la: Socorro... Socorro.... La nena no apareixia, però si va aparèixer un urbà que va escaure passar per allí i es va pensar que algú s’ofegava al safareig i demanava auxili.

El fet era per riure, si no hagués estat per l’angoixa de la mare en no veure la seva filla enlloc. Poca estona després va aparèixer i tot quedà tranquil.

I es que la gent d’aleshores no estava massa avesada a conviure amb immigrants, tan era que fossin del sud o del centre. Ara no ens cridaria pas l’atenció un nom determinat. Ens hem habituat a tot. Som acollidors.

diumenge, 6 de juliol del 2014

Dia de pluja

imatge extreta del blog instants de vida

Des de la feina on treballava a casa hi tenia una gran tirada. El camí era llarg i ja me’l prenia amb calma fent alguna paradeta a casa d’unes amigues, o be m’asseia en un banc de la Rambla per reposar una mica. Una tarda, ja després d’haver reposat, es va posar a ploure. Teníem a prop una sabateria on ens hi vam poder aixoplugar uns quants que com jo cercaven lloc on poder esquivar el gran xàfec que queia.

Tot esperant que la pluja amainés es va entaular una llarga conversa, d’aquesta manera el temps d’espera no es feia tan llarg. Total cinc o sis persones que gairebé no cabíem en l’espai destinat a l’ aparador. La pluja persistia intensa i copiosa. Per l’estona de durada la conversa es va anant esllanguint. Hom ja no sabia que dir. Tots miràvem com queia l’aigua i el xip, xip, que feia. De cop ens adonem gairebé tots a la plegada, que a terra i entomant tota la pluja hi havia deu cèntims. Però qui més qui menys callà, amb la suposició de que quan acabés la pluja, qui els podria recollir. 

Entre el grup hi havia un senyor alemany que va sortir a recollir-los. Per uns segons va quedar xop com un ànec. I tot somrient amb el seu espanyol xampurrat , va dir: “Quien desprecia los diez céntimos, no merece la peseta.” I se’ls va guardar a la seva butxaca. Tots vam quedar astorats pensant que la remullada que va prendre no valia pas els deu cèntims.

O potser si que tenia raó, i valia la pena recollir els deu cèntims. No se si aquells deus cèntims el podrien treure de cap apuro, el que si crec que la remullada que va entomar no li podia treure ningú de sobre. Tot està en el valor que te un fet per cada ú de nosaltres. Jo no m’hauria deixat mullar per deu cèntims, però ell, jove i ufanós, ho va fer. Potser tenia la idea de donar-nos una lliçó, o potser pensava com jo penso, que tot te un valor relatiu a les nostres idees i necessitats. Suposo que certes actituds van lligades a la formació que hom ha rebut en el seu camí per la vida. El que te molta importància per a uns , no val res per a altres. És qüestió tan sols d’opinió. I tot a la vida té el seu preu.

Cal Civil




Al costat de casa hi havia una era molt gran que la mainada de mig Mollet hi venia a jugar. Com que era molt gran s’hi jugava de tot. Uns a futbol, altres fent ballar la baldufa, altres a titllo, en fi era un lloc on si solien trobar els amics per passar una estona distreta i enjogassada.

Hi havia un grup que havien format un equip de futbol. Entre ells hi jugaven els famosos Gonzalvo i un noi que de casa seva en deien a cal Civil. Feien equips i s’hi passaven tota la tarda jugant. Jo me’ls mirava des del pati del meu veí. De vegades aplaudint la jugada, de vegades rebotin-la, però per a mi resultava distret i joiós veure’ls jugar

Com que al no poder moure’m massa, m’avorria, cercava quelcom que m’animés. Tal és així que quant hi jugava en Vicenç Valldeoriola de cal Civil, jo des de la paret del meu veí li cridava: ¡Civil, Botifarra sense fil! I tot seguit m’amagava rere la paret del veí que m’emparava. I així fins que un dia es veu que ell cansat de sentir-me va agafar un grapat de sorra i quan vaig treure el cap per cridar-lo me la va tirar a sobre .

Vaig quedar ben lluïda, algun granet em va anar als ulls, que em feu patir llarga estona, però sortosament no passà res. El que si va passar, que des de aleshores, no li vaig tornar a cridar i es va acabar la meva diversió.

De vegades la infantesa ja ho te això, la diversió a costa del veí. No ens adonem del mal que fem inconscientment. Al llarg de la vida tot resulta un aprenentatge. Si hom el sap aprofitar, te molt de guanyat per avantatge. 

Recordar-ho em porta a la ment moments molt joiosos i sense molestar a ningú. Tot forma part del procés de creixement en els coneixement