dijous, 28 de novembre del 2013

Tarda de teatre

Imatge extretta del Faro de Vigo

En Joan i la Pilar nebots meus, formen part d’ un grup d’afeccionats al teatre. Entre assajos, reunions per decidir quina obra posen en escena, triar tema, s’ho passen molt be. Fa uns dies van escenificar “ El Florido pensil” en el teatre de Torrelles de Llobregat. Ens hi varen convidar i en Pitu, com sempre generós com ell sol, ens hi va portar.

La tarda estava molt fosca presagiant pluja. A mi per la meva reduïda mobilitat no em feia massa gràcia sortir de casa, ja que quan plou es mullen més els que m’ajuden que jo, i resulta molt molest.  Però en Pitu ens va animar i férem un viatget a Torrelles. Tot just sortir de casa ja va començar a plovisquejar, i va seguir tota la tarda i nit amb pluja força intensa.

L’obra de Teatre senzilla, sense masses problemes escènics, va resulta distreta i divertida. Admirable actuació d’en Joan i la Pilar, vestits de nens als seus seixanta i tants.  La seva actuació em  va semblar molt  meritòria, doncs parlar i gesticular en un escenari és sempre preocupant. Si, sortirà be, si se’m sentirà be, si em recordaré de tot el que he de dir...tot això imposa molt, però ells se’n van sortir al meu entendre molt be. ¡ànims! .
La tarda va passar  sense  gairebé adonar-nos-en. Però la tornada a casa al vespre, fou angoixant. La pluja va augmentar de tal manera que es feia difícil la conducció no es veia gairebé res. Sort que en Pitu  és un bon conductor i vam arribar a casa sense cap entrebanc. Jo contenta de la tarda passada tant be. I donant gràcies a Déu per tenir al nostre entorn essers estimats que vetllen per nosaltres. Altrament ens passaríem els dies les setmanes i els mesos sense sortir de casa. Plena de joia en dono gràcies d’aquesta sort que tenim. Gracies  Pitu

El que s'ha de patir sent dona


Un dia ple de sol i de llum. Mitjans maig. Un company de la feina em va demanar que el diumenge l’acompanyés a Blanes a veure una germana Monja que havia vingut de passada. Li feia molta il·lusió veure-la, i jo no em vaig saber negar. Un bon amic molt atent i molt correcte. Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l’autopista i calia per arribar a la carretera general travessar tot Mataró.

En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor es va parar i  posant-se les mans al cap, cridava com un desfermat, que ha feeet?. Vaig baixar del cotxe i quan em va veure amb els meus bastons va dir, - clar conduint amb aquestes condicions no es res d’estrany.

Un guàrdia urbà es va atansar a veure que havia passat. Quan el Sr. Conductor el va veure volia que digués que conduïa el meu amic, - per què si no, li caurà el pel de la multa que li posarà! - argumentava. Jo li vaig dir que era jo la responsable i tenia que afrontat el que fos.

L’urbà va arribar i clar, va preguntar: Que ha passat? El conductor contrari va explicar que jo m’havia passat sense adonar-me que ell venia en direcció contrària. Jo no deia res. El policia em va mirar, i em preguntà a on anava. A Blanes li vaig respondre. Doncs,- va  dir ell- segueixi els seu camí, i tranquil·la.

Vaig pujar al meu cotxe, i mentre posava els bastons sota els meus peus, em va donar temps de sentir el guàrdia que li deia: I vostè no ha vist que tenia un “Stop” com una catedral?

Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l’ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n’ es una dona.

dijous, 14 de novembre del 2013

Titelles


Sempre he tingut molta simpatia per les titelles. Per la Festa major, de petita, el pare em portava cada any a presenciar-ne una sessió. La il·lusió que dormia quieta dins meu i omplia el meu cor de joia tan sols en pensar-hi. I de tota la festa, sols les titelles eren la meva alegria. I es que jo tenia un record molt bo de quan anava a l’escola.

A les escoles Nacionals, “Els col·legis nous” en aquell temps, hi havia la separació sexes. Dos grans naus amb les aules, una per nois i una altre per noies. Sols participàvem junts  a l’esbarjo. Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre i s’ho passava molt be.  De vegades, amb permís del Sr. mestre, portava el marc del teatre titellaire a l’escola i ens en feia una  escenificació . Però hi havia una pega, sempre posava en escena el mateix argument. 

Un dia, na Margarida, la nostra profe, va donar la idea de que podríem cada una de nosaltres escriure una historieta  per que en Giralt, tingués oportunitat de variar de tema . Va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar el millor per que fos escenificat. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció a plasmar al paper sentiments i idees que reflectissin fets i actes de bons i dolents.

La història que jo vaig escriure no era  res de l’altre mon, una  nena pobre que coneixia a un amic ric, i els problemes que tenien els dos per ser amics. El drapaire dolent que anava sempre darrera de la nena per fer-la caure en la temptació. I com que no va poder malejar aquella amistat, se’n va haver d’anar amb el sac a les espatlles i remugant com un condemnat, quan el noi ric li va plantar cara i el feu fora de la seva vista.

Es va organitzar, doncs, el concurs, i amb una gran sorpresa digueren els entesos que el meu era el millor. Un premi!

I el premi fou que en Giralt l’escenifiqués en el seu petit teatre de titelles, davant de tota l’escola en un acte festiu. Vaig sentir-me molt ufanosa i contenta, i ara que ho recordo, veig ben be, que d’aquest feta es generaren en mi les ganes d’escriure històries, actes, fets i records.

En Giralt em va agrair sempre la meva rondalla i ja després de grans tenia amb mi un especial respecte. Sense jo saber-ho, li havia posat al seu abast  una variació de temes per a representar.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Aprenent a llegir

 
La Maria tindria cinc  o sis anys. Una “polio” l’havia deixada sense els moviments normals. Els pares desitjosos de millorar el seu estat físic, cercaven tota mena de recursos per ajudar-la a sortir d’aquell estat tant quiet, esmerçant-hi tot el que calgués. En aquell temps la medicina donava molt poc de si. Desesperats van recórrer a un “curandero”, una espècie de sanador que tot ho curava. La va posar en un tractament que l’obligà a romandre enllitada per uns quants mesos. S’avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit , les hores li costaven de passar. La petita habitació estava pintada de blau clar, i tenia a dalt gairebé al sostre, una sanefa, que separava el sostre de les parets representant uns gatets que es perseguien en filera. Els havia comptat mil i una vegades, n’hi havia cent quaranta set. Un dia va tenir una idea genial. Li va demanar al pare un tros de paper de  diari  en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s’entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a  llegir. D’una manera tant insòlita se li resolgué el problema de l’avorriment.  Ben aviat , el pare veient el seu interès per saber llegir, li comprava el “Patufet”. Una revista infantil d’aquell temps que ens feia goig a tots petits i grans amb les aventures d’en Massa Gran i les historietes ensucrades d’en Folch i Torres. El pas del temps en la nostra vida, sol guiar-nos vers un afany de saber i saber. Trobar mitjans que ens ajuden a passar les hores fent descobriments és un gran avantatge que tenim tots els humans. Cal tant sols saber-ne treure profit. I gaudir del do que Déu ens fa del coneixement.

Zamora

 
M. Ramón Buixarrais, degà de Granollers  ha estat noment Bisbe de Zamora.  La notícia la va donar, aquell mig dia la Ràdio. Amb aquesta novetat la Fràter del Vallès Oriental es quedava sense consiliari.  Va ser un xic angoixós en un primer moment, després la joia que ens va donar veure que la superioritat donava fé a uns valors humans molt importants, ens va anar alleugerint la sorpresa. Caldria cercar-ne un de nou, i fer que per tots els mitjans possibles la Fràter seguís endavant.
Després d’uns anys de exercir a Zamora les seves funcions de Bisbe,  un grup ens varem animar a fer-li una visita. I sense pensar-nos-ho ens vam encaminar cap a Zamora. Dos cotxes i sis persones. Una llarga trajectòria però molt contents i animats.  
Era setmana Santa, i terra endins, les tradicions religioses solen ser sagrades  i molt respectades. Ens va allotjar en el seu mateix àmbit, convivint i gaudint d’unes atencions  esmerades.  Podríem dir que vàrem estar a  cos de rei. El camí fou llarg i en aquell temps que encara no existien les autopistes, resultava un xic pesat. Se’ns va fer de nit sense cap poble a la vista, on hi poguéssim trobat allotjament. Per fi, va aparèixer a l’horitzó un petit poblet de la província de Zamora. Tots contents ens hi vam atansar però tot estava tancat. Eren més de les onze de la nit. Què fem? Algú va dir. Cerqueu un sereno. Si, doncs el vam cercar i va aparèixer molt servicial, trucant a un restaurant ja tancat per què obrís, i ens fes sopar. Mentre, ell anava a veure si trobava un lloc per dormir. Al cap d’una estoneta,  va aparèixer amb una senyora, que venia amb l’abric posat a sobre la camisa de dormir. Ens va explicar com era l’allotjament i ens hi vam posar d’acord. Una nit es passa ràpid, molt més quan és de viatge.
L’arribada a Zamora fou més que excel·lent, M. Ramón ja ens esperava, i les processons de Setmana Santa típiques, també. Ell ens aconsellà però que féssim cara de cansats i que no teníem ànims per sortir, i així, ens va dir, us lliureu d’un seguit continu de passos i mes passos que van desfilant a tota hora.  
A la casa on vam dormir, per descuit es quedà oblidada una jaqueta, penjada darrera la porta. Quan la vam trobar a faltar ja érem  altre vegada de camí i no era cosa de tornar enrere per cercar-la. Potser a la tornada encara la trobem, algú va dir, i sí efectivament, de tornada férem la mateixa ruta i allí  estava la jaqueta esperant ser recuperada
Un viatge que ara no ens atreviríem a fer, aleshores érem joves i agosarats, portàvem la il·lusió i la fe dins del cor i Déu ens  ajudava amb el seu amor.
Anàvem carregats de bona fe, de joia i ganes de viure. Però va ser una experiència molt bona poder demostrar la nostra capacitat de moviment malgrat les nostres limitacions.

Tots Sants


 
Una diada que hom dedica a recordar els essers estimats que Déu ja té amb Ell. És bo tenir un dia per a fer memòria d’aquells que han compartit un temps amb nosaltres i que per ordre divina ja no són al nostre costat. Lògicament és un camí que cal fer i que  la vida en sí, comporta. Flors al cementiri, pregàries a l’església, i tot un seguit de fets, per commemorar  que ja fa temps que són fora de la nostra vora. Amb tendresa però, en aquesta diada fem més intens el nostre record, i sense voler-ho sentim que el seu esperit ens acompanya. Esperem que la commemoració d’aquesta jornada mantingui encesa la flama del nostre amor.
Tot Sants és una diada un xic trista. Pensar en els qui ens han estimat i ja no hi són és un tant penós. Socialment però té un caire un xic festiu. Recordeu “El Tenorio”?  Ara ja ni se’n parla i possiblement la joventut ni tant sols sap qui era . Doncs un personatge d’una obra de Zorrilla que durant els mesos d’octubre i novembre es representava a tots els escenaris, a la Ràdio i també a la televisió. Sabíem que s’apropava Tot Sants, per que els mitjans de comunicació ja ens en feien memòria uns mesos abans.  Gairebé era d’obligació assistir a una representació. Moltes dites de l’obra hom gairebé les sabia de memòria. I per aquest temps, en broma o seriosament es recitaven sense to ni so.  L’atrevit D. Joan, que ho profanava tot per assolir el seu rang de conqueridor, era admirat i considerat un gran personatge.  Un xic ufanós de la seva valentia  , vanitós i molt estufat.
Tant mateix era un temps en que possiblement es vivien mes intensament els esdeveniments socials. Ens embadalíem però amb la seva arrogant  destresa. Admiràvem la seva  figura com si fos per nosaltres un Déu. Desitjàvem amb delit veure una representació i durant uns dies el seu record no s’allunyava pas de nosaltres. I per no oblidar-lo recitàvem de tant en tant alguns retalls de la seva obra.
Tot això ja ha passat a la història. Fou un altre temps en que les coses eren ben diferents. Ara tenim molts mitjans al nostre abast que fan el delit dels nostres sentits
Però es bo recordar-ho i notar la diferència que hi ha entre aquell temps i ara. Possiblement que la forma de gaudir és la mateixa, amb més o menys intensitat però gairebé igual. 
Gaudim doncs del que tenim a l’abast de la mà.