diumenge, 25 de maig del 2014

La Roser



 

Feia molts anys que no ens veiem amb la Roser. Pionera de la Fràter per allà els anys 70, 80. Alguna trucada per telèfon de tant en tant i res més. Ella segueix el seu ritme de vida i jo el meu. Però abans d’ahir una trucada de la Felisa preguntant-me si em faria il·lusió anar a fer-li una visita, que ella m’hi acompanyaria. No cal pas que digui amb quin goig vaig acceptar la idea. Amb tant de temps que no ens veiem.! 

Hi va haver un temps que la Roser fou un punt molt positiu per aquest moviment nostre que ajuda als discapacitats a descobrir els seus valors tant morals com físics. Jo crec que en el seu moment, al néixer, fou molt important per tothom a qui la malaltia l’havia arraconat com un vell estri que no serveix per a res. Ara i després de molta lluita s’ha assolit que un discapacitat tingui veu i vot en el marc de la seva vida. Això fa que molts de nosaltres alcem la nostra opinió i siguem escoltats com cal. 

Doncs bé, ens vàrem trobar a casa de la Roser, i va ser un dinar juntes molt profitós, ja que el temps invertit ens va donar marge per parlar de molts i molts temes. Se’ns va passar el dia sens adonar-nos-en. I parlant, parlant, eren les cinc de la tarda que començàvem el dinar. Un dia ple de joia i curull de records esdevinguts al llarg de la nostra tasca fraternal.

Va ser un recordar fets, situacions,paraules....en fi que era un mai acabar. Ens hi vàrem trobar molt a gust i els records alguns simpàtics, altres més seriosos varen amenitzar la nostra trobada plenament.

Acordàrem que aquestes petites trobades devíem de tenir-les més sovint car si no es mouen de tant en tant els fils de les converses hom es queda estancat , i sovint queda tot desat en el bagul de memòria.

Mantenir el record viu de al nostra vella amistat és molt important. Ens dona una mesura força exacte de la nostre feina ben feta i amb amor.

El plaer d’aquestes trobades radica en que la Fràter va marcar un camí que omplia el cor de responsabilitat i estima.

Noces d'Or Andreu i Mercè




Sense gairebé adonar-nos-en, ens hem trobat amb una celebració molt important a la família. La Mercè i l’Andreu Piñero germans de l’Anna, han complert els 50 anys de matrimoni. I amb un gran goig ho han celebrat reunint a tota la família i amics, primer a l’eucaristia a la parròquia i després amb un gran dinar.

La joia ha estat complerta, fills, germans i molts amics ens hem trobat per compartir aquest esdeveniment tant important en la vida d’un matrimoni que ha donat en molts moments gran testimoni de fe, d’amor i complert equilibri.

La cerimònia religiosa, senzilla, però molt viscuda íntimament. La joia els hi regalimava per la cara plena i curulla de felicitat. Moments molt intensos en que els millors sentiments íntims afloraven per gaudir junts aquesta meravella de celebració.    

En aquestes circumstàncies, hom albira que encara gràcies a Déu la bonesa impera arreu. Sortosament podem sentir-la dins el nostre cor, amb una plenitud total, quan el seu alè bufa sobre nosaltres amb la suavitat d’una carícia. Hom, voldria com en el poema de Maragall, aturar dins nostre aquests instants tan plens d’amor i de joia.

Però la vida segueix i ens caldrà afrontar-la en endavant procurant que tot sigui més bo i bonic al nostre entorn, mostrant un profund agraïment vers aquest do que Déu tan generós ens fa.

I jo, des de les meves humils lletres no desitjo altre cosa que imperi sempre i en tot moment l’amor que tant els ha omplert en aquest cinquanta anys de matrimoni. I que el somriure ple de goig que ha brillat en la seva cara perduri per molts anys sense que cap entrebanc aigualeixi aquest plaer d’avui.

L’amor no caducarà mai, deien unes lletres escrites en una targeta. I això és el que esperem, que Déu ens ajudi a mantenir-nos fidels en l’autèntic sentit d’aquest amor, sempre viu i bategant dins vostre i nostre cor ¡¡¡

diumenge, 18 de maig del 2014

Àvila, any 1972

Imatge extreta de la wikipedia.org

En el nostre rondar per les ciutats espanyoles, amb la finalitat de donar a conèixer el nostre moviment: Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids (Fràter), hem viscut moltes vivències, algunes d’elles dignes de recordar i fer-ne memòria, pel que suposava en aquella primera etapa de la presència de la Fràter al món del disminuït. Un moviment que en el seu naixement es va imposar la feina de desvetllar a les persones amb mobilitat reduïda, tancades a casa, sense il·lusions de viure una vida normal, tan físicament com moralment. Fer-los descobrir els seus valors humans, les seves possibilitats de mobilitat, el seu goig de viure la vida des del marc de la quietud, fou en aquell temps la raó de la seva existència.

La nostra tasca era doncs, visitar a aquestes persones a casa seva, explicant-los-hi que calia fer per sortir de la seva passivitat, fer-les sortir a jugar un paper net i engrescador per viure un ritme millor dins de les seves moltes possibilitats, i que podien tenir a l’abast de la mà.

A Àvila, després d’unes jornades plenes de reflexió, una tarda vàrem sortir a berenar i se’ns va fer fosc, aprofitant visitar alguns llocs rellevants de la ciutat. Anàvem amb el meu dos cavalls, i després de visitar l’església de San Vicente, de molt nom, no sabíem tornar a casa. Després de donar quatre o cinc voltes a l’anomenada església, li preguntem a un sereno si ens podia dir com ho havíem de fer per tornar al barri de la Catxarra, que era on teníem el nostre alberg. L’home tot servicial ens diu: Ustedes saben donde està la iglesia de San Vicente?. Tots vam esclatar en una gran riallada, si ho sabíem després de tantes voltes… L’home ens va indicar el camí, però al no trobar-lo vam decidir tirar per el dret i baixar amb el dos cavalls per unes escales que hi havia davant de l’església i que eren l’únic camí que nosaltres veiem per poder sortir d’aquell lloc.

Una temeritat, vista des del actual panorama. Joves i amb esperit, fèiem, suposo que com molta gent, algunes bajanades de tant en tant. Recordar-ho comporta una vivència molt jocosa, al mateix temps que respira una sana alegria.

L'Àvia Teresa

Teresa Soler i Travé

La mare de la meva mare es deia Teresa. Una àvia com totes suposo jo, però per a mi tenia una aire molt especial, que de vegades em resultava incòmode. Dormíem en una habitació de tres llits, segons s’entrava: jo, l’àvia i la meva germana petita. L’àvia dormia molt poc. A l’hora foscana de la tarda, ja se n’anava al llit. Vol dir això que, quan jo havia d’anar a dormir, ella ja n’estava tipa, i li venia la mar de be, xerrar amb mi i volia que li expliqués tot el que havia fet durant el dia. Si no li responia s’enfadava i em deia que era una mal educada. Jo treballava i m’aixecava del llit a tres quarts de set del matí. No tenia ganes de res, sols de dormir i recuperar les forces precises per a l’endemà.

Un dia, a mitja nit, un sorollet estrany, que no sabia ben be d’on venia em va desvetllar. A l’encendre el llum l’àvia no era al seu llit. Em vaig espantar, però el sorollet persistia, com un rac- rac suau i continu. Tocant a la porta d’entrada a la cambra hi teníem un armari. Doncs l’àvia que ja havia acabat la son, volent sortir a fora de la cambra, s’havia ficat dins l’armari i no en sabia sortir.

La feina va ser nostra per treure-la. S’havia arronsat, feta un cuc, i no hi havia forma de moure-la. Ho vàrem aconseguir demanant ajuda al pare, i al germà que homes de força ho varen resoldre. 

Potser si que l’avia ja perdia facultats mentals i no sabia ben be el què es feia, però la seva mania era la de no fer soroll per no despertar-nos i en feia tant que després ja no podíem tornar a dormir. 

Quan ja s’arriba a certa edat en que hom creu que ja s’ha donat de si tot el que es té, cal molta força de voluntat per anar acceptant les falles que la vellesa o la maduresa aporten en si mateixes. Cal afrontar la vida tal com Déu la presenta i gaudir-la amb totes les possibilitats que tenim a l’abast de la mà, per tal de que se’ns faci més joiosa i superable.

El goig de viure la vida amb una plenitud natural i serena, ningú ens el pot prendre. Cal vigilar tan sols que no sigui una nosa penosa per als qui ens cuiden i ens envolten.

Pa negre i Pa blanc

Imatge extreta del bloc Pumuky a la cuina 

Fa uns anys, al 1985, si no em falla la memòria, es va celebrar a Banyoles, a la casa d’espiritualitat afina, al Monestir, un Congrés Internacional de Minusvàlids. Com que encara hi tenia molta activitat, i a més a més, m’acabava de jubilar, em va tocar prendre part intensa tant en l’organització com en la trama que s’havia de desenvolupar per que el nombrat congrés fos una realitat complerta, tant en l’ajuda com en el donar a conèixer el valor d’aquest moviment.

Hi van assistir persones amb discapacitat de tots els països i de totes les tipologies de malaltia. Sovint s’havia d’anar a l’aeroport a recollir els que desitjaven passar uns dies amb nosaltres, amb la finalitat d’engrandir els seus coneixements en aquesta tasca tant humana i tan sensible. 

I com que aleshores jo encara conduïa el meu dos cavalls, vaig poder fer una tasca precisa i resoldre alguns problemes de trasllat. Un d’aquests serveis fou el d’anar a l’aeroport a cercar un minusvàlid que venia del Kongo. Duia per companyia solament la cadira de rodes. Parlava francès, i jo el mig xampurrejava, però ens vam entendre. Un noi d’uns trenta anys, prim i desnerit, amb uns ulls negres com la nit, que semblaven fitar tot el que l’envoltava.

Com que l’hora d’arribada era un xic intempestiva pel dinar, se’m va permetre que si s’esqueia l’hora de l’àpat, el convidés a dinar. Doncs ja pel camí de Barcelona a Banyoles, i anant per la carretera de la costa, vam fer una parada en un restaurant al peu de la carretera. Tot fou molt bo, fins que el cambrer va aparèixer amb una panera amb pa blanc, que feia molt de goig. Els ulls d’en Marcio, es van obrir de bat a bat,i ens va explicar que al seu país aquell pa, sols el menjaven els qui tenien diners per comprar-lo. A ells els tocava menjar un pa negrós fet de pasta de tapioca que no tenia cap gust. 

Cada vegada que prenia una llesca de la panera, mirava, i amb els ulls demanava si podia. Gairebé se’l va cruspir tot ell, i quan vaig veure amb el delit en que se l’havia menjat, en vaig demanar més. Això ja fou el màxim, no s’ho podia creure. Però se’l va menjar, i em suposo que en va aquedar ben satisfet. 

- Quan expliqui aquest fet a casa meva no s’ho creuran!. Em deia.

Feia vuit dies que era a Banyoles quan hi vaig fer una visita, i encara a la sopa, s’hi posava unes bons llesques de pa blanc, gaudint-ne el tast a pleret.

Un fet que ens cal reflexionar i pensar, és que encara no agraïm prou a Déu tot el que ens dona. Com podríem fer per compartir aquest pa amb els qui no en tenen, ni saben que existeix?.

Al llarg de la meva vida hi he pensat moltes vegades en aquesta situació, i em sap greu, quan veig una panera plena de llesques, no poder-la enviar tal com ve als qui n’estan tant mancats.

Cal estimar doncs el pa, i mesurar el valor que pot tenir entre uns que els en sobra i d’altres que no en tenen ni gota. I amb fe donar gràcies per el nostre pa de cada dia, que Déu ens dona sens fallar.