dilluns, 24 de març del 2014

Niciesa


Complir anys et va fent cada vegada més vell. No cal pas preocupar-se’n. Es llei de vida i cal fer-se la idea de que no hi ha altre remei que acceptar el pas del temps, si no de bon grat per força, com deien abans els iaios.

La pega de fer-se vell és que les facultats, tant mentals com físiques van perdent força, i ens van deixant cada vegada mes esmes i minvant la nostra voluntat. Però cal seguir el camí que Déu et marca i viure’l de la millor manera possible.

Tant és així, que arriba un moment que precises d’ulleres per veure-hi millor, audifons per oir més clar,i tot mena de pròtessis per bellugar el nostre cos que va envellint cada dia un mica més.

Doncs va arribar-me el moment en que em fou precís emprar audifons per a la meva oïda malmesa. En mans ja dels tècnics de l’audició, proves i més proves, intentant cercar l’audifon adient.

Va ser difícil trobar el que em calia, i una vegada donat per el que precisava, van donar-me un mes de prova per veure si m’hi adaptava. Sortia de la botiga contenta per què hi oïa molt be. 

Però a l’endemà al posar-me’ls al vestir-me ja tot eren sorolls. Visita de nou al tècnic, i molt be, però a l’endemà , tornem-hi, sorolls i més sorolls. 

Fins que el tècnic, ja una mica mosca em va dir: A veure com se’ls posa vostè? Jo tota decidida agafo els audifons i me’ls col·loco. El senyor tècnic em mira i esclafí a riure.

Miri que és difícil, però se’ls està posant al revés. El dret a l’esquerra i a l’esquerra el dret. Com vol que no li facin sorolls?.

Vaig envermellir de vergonya, quina mena d’ase estic feta? Em vaig desfer en excuses, demanant-li perdó per la meva niciesa. Sembla impossible que un ser humà arribi a ser tant inconscient en certs moments. La cosa va quedar així, a mi però em fa gràcia comentar- la en aquesta vivència ja que hom s’adona de que estem al món per que hi hagi de tot. Encara que aquest tot, sigui tan deficient. De vegades hom creu ser una gran i formidable persona, i el dia a dia del viure et posa al davant dels ulls, una realitat on no hi veus res més que defectes. 

Sigui com vulgui la vida té aquestes sorpreses que cal acceptar i intentar esmenar-les.

91 anys


Avui he d’escriure una vivència molt particular. Hem celebrat amb tota la família el meu 91 aniversari. Ha estat un dia ple de joia i d’amor, encara que hi mancava el més important, el meu germà, marit de l’Anna, pare, oncle, avi, tiet i molt amic de tothom. El seu record ha presidit la nostra taula, que encara que no l’hem anomenat, estava present en el cor i pensament de tots els presents, divuit de colla.

Hem estat en un lloc molt acollidor, un restaurant de Vallromanes, lloc molt adient per a una trobada familiar. Gresca i ben estança ha imperat en tot moment. La joia d’estar tots junts és sempre quelcom molt important, doncs ens dona l’avinentesa de gaudir de l’amor que ens envolta. 

Escaient-se doncs la celebració del meu aniversari, la família ha aprofitat per omplir-me de regals, que jo he agraït amb molt goig. Hi ha jugat molt la petitona de les renebodes, la Berta, que a cada regal em deia: Mira Júlia, un altre regal, puc obrir-lo? Si, es clar. I gaudia més ella obrint paquets que no pas jo. Val a dir que m’ha ajudat molt .

Un dia meravellós ple de joia i d’amor, encara que un xic ennuvolat per el record dels qui ens han passat al davant en el camí que porta a l’infinit, com Na Rosario, la mare de la Trina.. Som humans i els sentiments no es poden dominar. Cal deixar que surtin a flor de pell, i ens ajudin a definir-nos amants dels qui ens han deixat.

El goig de trobar-nos tots no ens el pot prendre ningú, i imagino que sembla com si prenguéssim una bona dosis de coratge i entusiasme per a seguir el nostre ritme d’harmonia i amor.

Una vivència que jo voldria mantenir sempre viva dins meu, car puc mesurar la gran quantitat d’amor que m’envolta i que tothom em té.

Amor que manté el meu cor en una plenitud de caliu càlid i ple de pau. I que demano a Déu mantingui sempre en aquest estat d’ànim tant plaent.

La pelleria 2


imatge extreta del contrapunt.cat
Moltes vegades, passant per la carretera que va a Sant Fost, puc veure el paisatge trist i desolat del terreny on gairebé per més d’un segle s’hi erigí la famosa fàbrica de pells de Mollet “LA PELLERIA” .

La tristesa que em provoca, cada vegada és més intensa. Els records, bons i dolents, sense voler vénen a la meva memòria, i m’agafen ganes de recordar-los i a traves d’aquestes vivències fer-vos-els compartir.

Vaig entrar a treballar-hi tot just acabats els meus estudis. Tenia 19 anys. I en vaig sortir a la meva jubilació amb els 60 complerts. Varen ser uns anys plens de vida i amb certa pau. La Pelleria donava feina a gairebé mitja població. Una ferma estabilitat imperava arreu. La meva vida laboral fou per mi ,molt important. De telefonista a l’entrada, vaig passar, al cap de tres mesos a la secció de personal, Una secció on s’elaborava el corresponent sou de cada treballador. Aquesta avinentesa em va permetre portar un control i coneixement de gairebé tots els treballadors.

Durant l’any 1961, es van dur a terme diversos actes celebrant els 50 aniversari de la seva posta en marxa oficial. Per que de funcionar com a pelleria, des de l’any 1904 ja s’hi treballava. En aquesta data doncs es va assolir el seu nomenament oficial com a tal. Per a tal esdeveniment es va noliejar un vaixell “El cabo San Roque” per fer un mini creuer a les Balears. Una gran delícia que tots els seus treballadors en va gaudir. Va ser un creuer de tres meravellosos dies.

Tothom o gairebé tothom hi tenia algun familiar treballant-hi: el meu germà, la dona del meu germà, una germana del meu cunyat petit l’Agustina, per cert ella exercí de cuinera, per un menjador que l’empresa posà en marxa per als obrers que tenien la vivenda lluny. Jo amb l’excusa de la meva limitació m’hi vaig adossar, i l’Agustina, tenia per mi unes atencions molt delicades. Jo m’hi trobava molt be amb ella. I fou un temps de molt bon passar ja que emprar els serveis del menjador em resolia el problema d’anar a dinar a casa, que la tenia al altre cap del poble.

I així van passar uns anys fins que l’Agustina ens deixà. Una malaltia cerebral se l’emportà deixant als seus tres fills sens pare ni mare. Les coses ja no foren les mateixes, Calgué doncs, acceptar amb pena, la nova forma de viure sens l’Agustina.

Avui amb un dels seus fills, l’hem recordada. La seva imatge s’ha fet present davant nostre, i ens semblava veure-la encara movent-se amb agilitat i diligencia, activa com era el seu do.

Tot són records que ja es van esvaint dins de la nostra ment, però la memòria viu encara uns fets i unes avinenteses dignes de reviure amb estima i amor. L’agraïment flueix el nostre cor, i mantenir el bon record, omple sempre de pau i serenor.

I aprofitant doncs aquestes vivències que floreixen del record, és bo creure i pensar que al reviure els moments dolços de la nostra història ajuda a estimar més i més als qui se’ns han avançat en el camí vers el Pare

diumenge, 2 de març del 2014

El refugi de Céllecs


Varem fer un grup d’amics i ens trobàvem sovint en un petit refugi de muntanya, que un d’ells tenia al mig del bosc de Céllecs. Fins i tot hi arribàvem a conviure algun cap de setmana. Una casona petita però molt acollidora. Amb un gran menjador i una entrada amb llar de foc. S’hi estava d’allò més bé. Cercàvem sempre motius per anar-hi, sigui a fer una paella, sigui una costellada a la brasa. Qualsevol motiu era bo per organitzar una trobada.

Una parella amb oposicions a maridar, hi va voler anar a passar-hi un cap de setmana. A ella, la mare no li deixava anar si no li prometia que hi aniria algú a fer-los-hi companyia. Em van demanar doncs, a mi, si hi volia anar. A mi el lloc m’encisava, i després d’una setmana tancada al despatx treballant em va venir molt de gust acceptar.

Doncs un divendres al vespre havent plegat de la feina, vaig emprendre el viatge damunt el meu dos cavalls cap a Céllecs. El camí s’havia de fer per una zona de bosc al deixar la carretera. 

A mig camí ja gairebé era fosc, una parella de policies em para demanant-me on anava. Vaig dir: aquí una mica més amunt que hi tinc una parella d’amics que m’esperen. Va cridar al seu company dient-li: Mira, ja la tenim, aquí dalt d’un petit refugi. I dirigint-se a mi em diu, segueixi amb les llums apagades i no faci res estrany que la seguim nosaltres, acompanyi’ns fins al refugi. Obeïnt les ordres i amb angoixa vaig seguir el camí fins a la casona.

En Vicenç va sortir a rebre’m i es quedà parat en veure la policia, que al veure’l li demanà on era la novia, i si tenia permís de relacionar-se amb ella. Tot compungit li va respondre que no tenia noticia de que per festejar fos necessari un permís especial. – Bé, anem al gra, va dir el policia, el que volem és la noia. Molt bé, va contestar el noi, vinguin. Dins la cuina, la Maria sobre la seva cadira de rodes estava preparant el sopar . Quan van veure la cadira, tot seguit digueren: Ens hem equivocat!. Cercaven a una noieta de setze anys que s’havia fugat amb un senyor de cinquanta. No cal dir que es van desfer en tota mena d’excuses i perdons, per la seva poca vista. Explicant-nos tota la història de la fuga.

Tot aclarit, vam per fi sopar en pau, i gaudir d’aquell cap de setmana que ens havíem proposat passar-lo bé amb tota la pau i repòs que refugi ens oferia. I malgrat l’entrebanc d’aquesta feta varem passar dos dies meravellosos, on s’hi respirava aire pur, aromatitzat per la pineda que el vorejava i que semblava vantar-se més per fer-nos la nostra estada mes joiosa.

El Tabaran

Imatge extreta de http://www.molletvalles.cat
 
Malgrat les meves limitacions m’he mirat sempre la vida amb goig i donant gràcies a Déu per el do que em fa de mantenir la meva capacitat intel·lectiva viva i fresca. He intentat sempre resoldre els problemes o les situacions que el meu estat ha produït. Procurant sempre viure el dia a dia d’una forma normal i activa com tothom.

La meva germana petita tenia “novio”. Un company amic, amb oposicions a ser marit. Quan una noia i la seva parella havien de sortir, ja sigui al cinema, al ball, en aquell temps era obligat portar una companyia, sigui la mare, una germana o fins i tot alguna veïna. No fos cas que fessin res mal fet. Alguna vegada em va tocar a mi fer de carabina.

En aquells temps a Mollet hi havia el Tabaran, el local únic d’aquell temps per ballar-hi. En aquest local s’hi celebraven tota mena d’avinenteses, cinema, representacions teatrals, recitals, reunions d’envergadura, fins i tot alguna opereta. El Tabaran tenia varies parts, hi havia una mena de casino, que feia com de club, i els socis tenien avantatges. Hi havia també un gimnàs a les golfes, i una pista de bàsquet (pista trèbol) al costat, on els dissabtes i diumenges d’estiu, a la nit, s’hi feia ball, i a vegades representacions a l’aire lliure. Hi havia també una sala molt gran que feien servir de menjador per a celebracions, amb una cuina al costat per fer-hi els menjars, Aquesta sala la llogaven als que no eren socis. El meu germà hi va celebrar el seu casament. Finalment hi havia la part del teatre.

Era el lloc ideal per trobar-se i concretar excursions, sortides... Ara es un edifici gairebé en runes, oblidat i, fins i tot ignorat pels manaires del poble.

Doncs en d’aquestes anades al ball, un individu, suposo que baixat de pagès, se’m va quedar mirant d’una manera insolent, i amb cara de badoc em va dir: 

-Que vol ballar vostè així ? 

Jo? – vaig respondre. Doncs ballaré tots els que la orquestra toqui després dels últims.

Ah si? Doncs m’agradaria veure-ho.

No ho podrà veure, per que es gairebé impossible que jo balli. No obstant m’agradaria que entengués, que la música que la orquestra interpreta, no es sols per bellugar el cos amb cadència al so d’unes notes. També es per què la oïda gaudeixi amb delit del seu so. Així com també la vista gaudeix plenament de l’ambient de l’entorn. El que jo sigui aquí on tothom es mou al ritme d’una orquestra, davant d’una mobilitat física com la meva, no vol pas dir que no hi tingui dret. Els sentits de la vista, de la oïda, i sobre tot el cor , gaudeixin de tot amb un plaent goig dolç i serè.

L’home es va quedar pensarós i amb el cap cot anava fent: que si, que si, que tenia raó. 

Però per molt que hom parli i vulgui fer entendre una situació incòmode, com la d’una persona amb limitacions físiques com les meves, no albiren el goig que pot gaudir i viure amb els sentiments sempre a flor de pell aquesta persona.

Així doncs ens cal afrontar les dificultats i escombrar entrebancs, sempre amb il·lusió, amb fe i amb esperança. Malgrat tot, la vida es bonica,plena de llum i ombres que son el punt àlgid del qui la vol viure amb plenitud.

Sortosament són ben pocs, els qui com aquest bona persona no entenen de sentiments, ni de situacions difícils de copsar. El mon està farcit d’incògnites que de vegades cal aclarir. I cal fer entendre que ens cal viure d’acord amb el que ens toca, sigui bo sigui dolent. Depèn de nosaltres mateixos saber acceptar-ho i fer que el conjunt del nostre entorn sigui amè i ple de goig. Que la vida en si, és un somni del que quan en desvetllarem, haurem de tenir cura de mantenir-lo al redós del nostre cor.