dilluns, 12 d’agost del 2013

LA NIT DE SANT LLORENÇ


Uns nebots ens van convidar a l’Anna i a mi a anar a fer una volteta pel Maresme i a berenar de peixet fregit. Va ser una sorpresa, sortim poc, i ja podeu imaginar el goig que ens va produir la convidada. Feia molta calor, i feia mandra deixar el recés de casa per anar a passejar. Ens hi varem animar però, i ja de fosc amb el cotxe ens van conduir fins a Mataró.

La nit era fosca , i les llums dels establiments li donaven un cert aire d’acolliment. Per l’autopista, s’endevinava la mar a la dreta de l nostra ruta. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós.

Desprès d’una mica de berenada, sortirem  a donar un tomb per  l’entorn. Llums de vaixells a la llunyania, vermells uns, verds altres,  amb tot una nit molt fosca, d’una temperatura suau i molt agradable.

De cop un “cometa “ va creuar el cel, Heu vist?, cridà algú. Si, son les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui es els seu dia. No en van ser pas massa les llums que creuaren el cel,però la nostra mirada no s’apartava del firmament ,esperant tenir sort per veure’n un.

Ja per el camí de retorn, la circulació, les llums dels cotxes que anaven i venien, el soroll constant i seguit del trànsit esvaí una mica l’encís d’aquesta nit meravellosa de Sant Llorenç .

Dins nostre però  hi restarà per molt temps el plaer immens d’una passejada vora mar en una nit fosca però senzillament meravellosa per el que suposava  la sort que tenim de tenir qui cuida de nosaltres i ens mena vers camis de plaer sensual.

Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre, viure uns  bells moments  plens d’amor no es troba cada dia.  Cal raonar i donar gràcies per tot el que tenim i per tot el que ens envolta.

Un record grat i amè que ens omple de pau de joia i d’amor

 

Mollet 11 d’Agost del 2013.         Júlia

diumenge, 4 d’agost del 2013

“Somni d’una nit d’estiu”

 
 
Feia molta calor. Un estiu un xic estrany  i pesat, xafogós i la major part dels dies el cel presentava un color gris i  ennuvolat.  Una rara angoixa  omplia la meva ment. Vaig baixar a la platja amb el propòsit d’escampar la meva rara melangia. Un bonic raconet em va acollir, i vaig pensar que seria una bon lloc per reflexionar sobre el meu rar estat d’ànim. Vaig recolzar-me a la paret que feia de muralla entre la platja i el passeig de mar.  El mar estava molt tranquil, i les ones gairebé no deixaven sentir la seva remor.  Vaig sentir-me còmoda i amb ganes d’estar-m’hi una bona estona.
De cop veig que ve vers mi, un jove  molt ben plantat. Hola, em va dir, i li vaig correspondre sense massa ganes d’entaular-hi conversa. Va seguir explicant-me que feia molts dies que cercava una oportunitat de parlar-me. Que em veia cada dia, al baixar a la platja, que li atreia la meva persona, en fi, es va embolicar amb una gran eloqüència, lloant les meves qualitats físiques, i que ara, desitjava conèixer les morals. No cal dir que malgrat ésser un desconegut per mi, les seves paraules afalagaven la meva vanitat personal. Em va caure be, i vaig seguir oint-lo per llarga estona. Volia quedar per veure’ns. Jo m’hi resistia però a la fi, dona que soc, vaig cedir.   
 
Quan es va alçar del meu costat per acomiadar-se vaig adonar-me que era molt alt . D’una alçada exagerada, li costava inclinar-se per fer-me un peto.
Oh, meravella, quin peto!. El seu clic ho va esvair tot!.
Hola tieta, que hi fas aquí? El mes petit dels meus nebots em saludava molt content de veure’m. M’havia adormit.
Un somni bonic i dolç per una tarda xafogosa d’un estiu d’un ja passats els anys setanta.    


"La Pelleria"

 
Avui he passat per davant de la Teneria (“La Pelleria”). M’ha impressionat veure que  ja tant sols en queda l’espai que va suportar  per mes d’un segle, tot un complex laboral . Una fàbrica d’adob de pells, que donà vida a gairebé tot el poble de Mollet.
Grans naus industrials, plenes de màquines on els obrers es passaven les hores per guanyar-se un sou que els permetia viure un xic mes dignament que no pas anys enrera. Hom tenia una feina, una família, una llar, potser algun hortet...la vida era plàcida i tranquil·la, de la feina a casa i de casa a la feina, els cap de setmana com a molt,  al cinema, a veure la pel·lícula de torn i el dilluns sant tornem-hi.
Les oficines, i el que aleshores en deien despatxos, estaven instal·lades sobre d’una de les naus industrials. Tots els assumptes burocràtics passaven per aquell petit món de treball, que, entre dones i homes l’omplien cada dia a complir el seu deure de treballador
Aquestes oficines estaven dividies en sectors. Al final d’un d’ells hi ha havia el despatx del director. Tabú complert . Allí no s’hi podia entrar sense permís. Tot alt secret anava a parar allí i sols estava a l’abast de la secretària. Uns grans amaris guardaven tots els documents dels esdeveniments de l’empresa tant industrials com humans. Humans vull dir celebracions de jubilacions,  nous càrrecs, casaments,  acomiadaments...
Em ve a la memòria la celebració de les noces d’or de l’empresa, que va noliejar un mini creuer a Mallorca per tots els treballadors, 800 persones compartint un temps d’esbarjo, un temps de treball.
Era una època en que els treballadors tenien un valor humà immens a les empreses, eren persones compromeses amb una responsabilitat intensa.
Avui, al veure la fàbrica arrasada, on només queda la vella xemeneia, com a guarda immutable del lloc, he pensat: on deuen haver anat parar tot aquell munt  d’històries, de desesperacions, d’enyorances, d’alegries, de vivències que hi havia darrera la porta de direcció?