dimarts, 28 de gener del 2014

La Paloma


Anys enrere estava de moda anar a ballar a “la Paloma” una sala de ball de molt nom  en aquell temps. La gent jove ja quedava una setmana per altre, trobar-se allí, per passar les tardes dels diumenges, les nits dels dissabtes, i fins i tot les nits dels divendres ballant amb grat plaer. Era un lloc adient per a conèixer gent, nois que cercaven companya i noies que anhelaven ser cercades. Era una manera  de donar plaer als sentits i passar unes hores gaudint plenament de la bona música i  de bones companyies.

Cal dir que en aquest llocs no tot es dolent. Com a tot lloc de diversió, sempre sembla que hom no hi pot trobar pas res de bo, però en aquella època no hi havia gaires alternatives, i quan un sistema es posava de moda tothom el seguia. “La Paloma” doncs, fou l’ esplai d’una joventut que frisava per ballar, saltar, córrer i fer una mica l’ase, però amb un sentit molt clar del que desitjava i volia.

Amb un amic, mes o menys tan limitat com jo, vàrem decidir anar a passar-hi una tarda. Molt animats i ben endreçadets, arribarem  a la porta del local. Ell, va treure les entrades, i molt contents ens dirigirem a l’entrada del salo de ball. El porter que ens va prendre les entrades ens va mirar de dalt a baix i de baix a dalt, i amb una cara de set jutges digué: Que volen ballar vostès aquí?  Jo una mica mosca per la mirada, li vaig respondre: el  mateix que balla vostè des de la seva cadira. Ah, té raó . Perdó.-Va demanar molt amable. No passa res, li vaig dir, i entrarem al saló a veure ballar i a escoltar la música dels balls que en aquells moments sonaven per què tothom qui volgués i pugués, ballés.

La tarda va passar molt distreta, amb joia de veure com el qui podia movia el seu cos al ritme que marcava l’orquestra. Escoltar les cançons cantades molt be per un “vocalista” que en deien aleshores del qui animava l’orquestra amb la seva veu.

Escoltar la música, veure l’ambient, les parelles ballant al ritme que imposava l’orquestra, la forma de vestir, tot en si era un gaudir plenament del goig d’una forma de distreure els ànims en aquells temps. Per nosaltres que no podem fer tot això, fou una gran meravella gaudir-ne, amb la vista, l’oïda i tota l’atenció que hi posàvem per que tot quedés imprès en la retina i desprès ja a soles a casa poder tornar a repetir-ho en tot moment.

Que no sols es pot gaudir movent el cos a un ritme determinat, que també la vista i l’orella fan que tot sigui bell als nostres ulls. I això  fa que tota persona amb normalitat no ho entengui massa be. Se’ns limiten els moviments físics, però no els sensuals.

Tot es qüestió d’adaptar-se al que Déu et posa per el camí de la teva vida. I trobar la drecera per seguir ranc o no, el camí que Ell traça per a cada ú de nosaltres.

27 de gener de fa 75 anys



El 27 de gener de l'any 1939 es va aixecar un dia gris i molt núvol. La guerra estava arribant a la fi. Al poble hi havia un silenci sepulcral. Eren les set del matí. No havíem dormit en tota la nit, esperant l’entrada al poble de les tropes del gran manaire . Molt esporuguits i sense esme de fer res, per tot el que ens deien que feien els franquistes quan ocupaven una plaça.. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. Els últims soldats republicans que abandonaven la seva terra, direcció a França cercant refugi polític al país veí.

L’àvia i una germana de la mare van venir a estar amb nosaltres amb mires al que pogués passar. La tieta, va voler sortir fins a la carretera per veure de prop la desfilada dels derrotats. Va tornar i a l‘entrar a casa es posa a plorar desconsoladament dient que un soldat li havia dit: Apa maca, que aquesta nit ja podreu passar el rosari.

Jo vaig esclafir a riure, i no eren moments de riure amb la por que tots portàvem a sobre. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. Si podem resar el rosari, voldrà dir que encara serem vius.-Vaig dir quan el meu riure m’ho permeté. I va ser aleshores quan ens adonarem del silenci tant marcat que imperava en l’àmbit.


A casa ho teníem tot preparat per marxar. Les bosses a punt, la manta lligada a l'espatlla, i de sobte el pare va dir a la meva mare: Saps que noia, tanquem les portes i quedem-nos a casa. Qui vulgui res, ja trucarà!

 
De sobte vam veure que al campanar onejava un llençol blanc. Tot seguit aquell misteriós  silenci fou trencat per el soroll de tres grans motos que entraven a Mollet per la carretera de la Farinera. I darrere les motos vehicles militars armats fins a la gola, plens de soldats franquistes, atents als carrers, en espera potser d’alguna possible  reacció contrària.

I després dels vehicles, la tropa marcant el pas triomfal, desfilant gairebé tot el dia. La gent reunida  la vorera de la carretera aplaudint i cantant als vencedors.

Vaig quedar palplantada a l’oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. I entre cançons i aplaudiments es va passar gairebé tot el dia. El que si que vaig poder constatar, que ja per les cançons, ja per els aplaudiments, la por patida aquell matí d’hivern es va esvair  com per art d’encantament.

Tot i témer que l’entrada de les forces franquistes, tindrien un ressò trist i dolorós no fou així. La forma d’entrada tranquil·la i serena va ajudar a que no semblés tant penosa la invasió. I es va obrir una etapa que amb els anys va resultar força difícil de pair.

diumenge, 12 de gener del 2014

Nit de Reis


Ha passat la cavalcada lluny del meu abast. Amb tot he sentit el so de les trompetes i el gran xivarri que la gent feia al veure aparèixer els Mags. Per la mainada són moments molt emotius, i per als grans tant o més. Hom recorda la infantesa amb la innocència de creure amb els Reis.... El pare feia de sereno. Plegava de la seva feina a les sis del matí. En arribant a casa,  si encara dormíem, ens anunciava que els Reis havien deixat un munt de coses par a tots.  Ja podeu imaginar l’enrenou que es movia. Tots volíem sortir a veure els paquets en camisa. Fins que nos us vestiu, no hi ha res a veure- deia el pare somrient.  I ja degudament vestits i arregladets anàvem al menjador a veure els Reis. Ho han deixat al peu de l’arbre - va dir el pare. Al pati hi teníem un gran arbre que ens feia  ombra tot l’estiu. Cada paquetet  portava escrit el nom del qui li tocava. Cercar entre tant de brogit el que et pertanyia era caòtic. Després venia aquell Oh.. o aquell Ah.. Si els regals no eren el que havíem demanat a la carta.
Malgrat tot qui més qui menys quedava content amb el regal. Solien ser coses senzilles, de poc preu, el pare amb el seu sou havia de mantenir una família força carregosa. Una “pepa de deu”, que en dèiem aleshores, Un ninot simulant la cara d’una nena  repintada i de cartró que a la primera envestida li queia la pintura i quedava feta un nyap, o un carro de pagès amb dues rodes que aviat li marxaven de lloc i quedava arraconat  inservible. Malgrat tot érem feliços. I el que era més bonic  que crèiem en els Reis. Jo em passava tot el mati, repassant el pati no fos cas que els Reis amb la seva abundant feina no haguessin deixat alguna cosa en algun racó.
Després els temps i els anys ho esvaïren tot, i de gaudir de rebre regals, vaig passar al goig de fer-los. Una jornada però que malgrat els anys encara omple el cor de joia i de tendresa. I complau, veure com l’alegria viscuda fa molts anys, encara rebrota cada diada de Reis dins els cor de la gent de bona voluntat.
Són records  que treuen el cap per la vorera de la nit de Reis i que fan que amb tot sigui, malgrat els anys , una nit curulla de màgia. Cal agrair que encara puguem gaudir d’aquest bon gust que porta en si la nit de Reis.

dimecres, 1 de gener del 2014

El Tió


Una crisis bronquial m’ha espatllat el Nadal, impedint-me d’anar a veure “cagar” el tió a casa dels meus nebots. Amb la gràcia que em fa a mi veure com  cada any, els nens ( uns ganàpies ja) amb un pal a les mans com li peguen cops a un tros de soca d’arbre mentre van cantant: “ Caga tió, caga torro d’avellana i de pinyó,  no caguis aspirines, que son per les angines, caga torrons que son molt bons.” I el pobre tió allà arraulit en el racó més amagat del saló aguanta els cops i de tant en tant ,llença a l’aire algun paquetet i és, aleshores quan  tots criden: Visca! Molt be !

Una tradició que any rere any, des que els nens van entrar al nostre món que s’ha celebrat a casa amb molt alegria. I en un principi, la festa era per als més xics de la família, però s’ha anat fent tant important, que ara ja els grans en gaudim tan com els petits.

Enguany no l’he poguda presenciar, però des de la meva cadira me’ls imagino i els veig fent un xivarri de mil dimonis, corrent un darrera l’altre per obtenir el darrer paquetet llençat, amb ulls plens d’una lluïssor que enamora. Hom voldria guardar aquesta llum en una capsa per fer-ne ús en els moments que la tristor es fa present en el nostre àmbit .

La meva avançada edat, ja no em permet fer una vida normal, cal rendir-se a la evidencia, doncs, i assaborir el que et cau a les mans amb  agraït plaer. Han estat molts anys que se m’ha permès viure i veure un sens fi de situacions i moments deliciosos, que deixen bon record, per que ara ja comença a ser l’hora que els records són la base de la nostra existència.

Cal, doncs, mirar la vida cara a cara i fer de cada moment viscut una delícia. De cada hora un plaer, de cada dia  un somni, i de cada setmana, mes , any i dia un gran vot d’agraïment per tot el viscut . El plaer de somniar no ens el pot robar ningú.  Vista així la vida, és bonica, i val la pena viure-la i agrair sobre tot la plenitud de facultats que ajuden a fer que encara sigui més bella si s’escau.