diumenge, 15 de desembre del 2013

Santa Llúcia



Antigament  era una diada molt celebrada, en especial per les modistetes (les nenes modistes). Les mares enviaven a les filles a la modista per aprendre a cosir. Si una noia volia ser ben mirada havia de passar per un cosidor. Aprenien el “corte” tallar i cosir vestits amb patrons de paper. Cada mestra modista tenia el seu grup de noies aprenents. Es considerava Santa Llúcia com a patrona de les modistetes. Es feia una gran festa, sortien al carrer ben engalanades i ben posades, lluint els vestits confeccionats per elles mateixes. Una jornada en que els carrers s’omplien de color i d’alegria. Arreu es respirava l’aire excitant de la joventut.

Per mi  aquesta diada va tenir un ressò molt bo. Havia finit els meus estudis i estava cercant feina on poder desenvolupar, la meva categoria de treballadora fos on fos i com fos.

Mentre esperava que algun dels empresaris de Mollet hagués llegit la sol·licitud que els havia enviat demanant feina, vaig dedicar-me a fer jerseis de punt de mitja per encàrrec. Fou doncs que pocs dies abans  m’avisaren de que el dia 14 de desembre podia començar a treballar a la Teneria (la Pelleria de Mollet). Ja podeu imaginar amb quin goig em vaig saltar per alt, la festa de Santa Llúcia, per poder acabar tota la feina que tenia entre mans, per poder anar a treballar. Una feina que em va durar mes de quaranta anys, sempre molt estimada i considerada entre directors i companys. Ara, quan ja en porto mes de trenta de jubilada encara dono gràcies per la meva gran sort de poder trobar una feina a la mida de les meves possibilitats.

Santa Llúcia gloriosa, aquell temps es mantenien molt severs els ritus de no treballar en dies de festa i menys en aquest dia que era la patrona de totes les feines que precisaven de molt bona vista. Jo vaig confiar en la seva misericòrdia i  encomanant-me a la seva bonesa vaig enllestir tot el que calia per poder començar un nou camí de la meva vida. Va ser la porta que s’obrí davant meu a un món, per mi, fins aleshores del tot desconegut.

Gràcies a aquesta feina, la meva vida ha transcorregut normal i del tot tranquil·la. Tenir un sou fix, en aquell temps, suposava la solució de molts problemes vitals, alhora que em permetia no ser cap càrrega per ningú.

Doncs avui no he sortit al carrer , però el fet de les modistetes ja ha passat de moda, i les noies joves ja no surten al carrer a lluir els seus vestits, però Santa Llúcia serà sempre per mi la benefactora que  ha guiat i vetllat  el meu camí laboral.

Zamora bis

Imatge extreta de El blog de los autos viejos

L’anada Zamora mereix un petit afegitó. Ha estat uns dels viatges que hem fet  amb gent de la Fràter (Fraternitat Catòlica de malalts i minusvàlids) que més ens ha ajudat a esvair el nostre gran complex de mobilitat reduïda. Ara ja no es mira amb raresa qualsevulla limitació, però en aquell temps totes les persones discapacitades eren considerades com a essers rars.

Doncs les sis persones que ens varem animar a fer el viatge a Zamora , érem la majoria discapacitades. Una cadira, dos bastons, un psíquic, i no faltava, clar està, el bon col·laborador que ens ajudava on nosaltres no  podíem arribar.

A l’anada varem dormir en un poblet ja de la província de Zamora. Amb l’ajuda d’un sereno, que ens va trobar allotjament i sopar en un restaurant ja tancat, que ell feu obrir per que ens fessin sopar. El problema va sorgir a l’hora d’anar a dormir que ens havien allotjat en un pis, sense ascensor, i la cadira de rodes no podia pujar.  Ah!, no es preocupin -va dir-  això es resol ara mateix, i va fer sonar el xiulet . Acte seguit comparegué un equip de quatre homes, disposats a pujar la cadira al pis. I no es preocupin, a quina hora precisen que tornem  demà?

Així les coses vam dormir com a prínceps en un meravellós marc casolà molt acollidor.  Terra endins la gent és solidària i amable amb el necessitat. Aquell sereno fou per nosaltres el prototip de la bonesa, consideració i admiració. Ens deia, Si,senyor, valents, molt valents són i atrevits a realitzar aquest viatge!

A l’endemà sens falta, a les vuit del matí, ja teníem l’equip de col·laboradors a la porta per ajudar-nos a baixar. Fou molt gratificant trobar gent tan bona i tan disposada. Nosaltres al·lucinàvem contents d’haver emprès aquest viatge.

D’aquell viatge en conservem un gran record, ens va obrir les portes al món possible i al nostre abast, donant validesa de capacitat, d’acceptació i adaptació.
Amb les nostres possibilitats físiques podem fer que la nostra vida segueixi un ritme de normalitat, com podria fer-ho qualsevol altre persona amb totes les seves facultats físiques completes.

dijous, 28 de novembre del 2013

Tarda de teatre

Imatge extretta del Faro de Vigo

En Joan i la Pilar nebots meus, formen part d’ un grup d’afeccionats al teatre. Entre assajos, reunions per decidir quina obra posen en escena, triar tema, s’ho passen molt be. Fa uns dies van escenificar “ El Florido pensil” en el teatre de Torrelles de Llobregat. Ens hi varen convidar i en Pitu, com sempre generós com ell sol, ens hi va portar.

La tarda estava molt fosca presagiant pluja. A mi per la meva reduïda mobilitat no em feia massa gràcia sortir de casa, ja que quan plou es mullen més els que m’ajuden que jo, i resulta molt molest.  Però en Pitu ens va animar i férem un viatget a Torrelles. Tot just sortir de casa ja va començar a plovisquejar, i va seguir tota la tarda i nit amb pluja força intensa.

L’obra de Teatre senzilla, sense masses problemes escènics, va resulta distreta i divertida. Admirable actuació d’en Joan i la Pilar, vestits de nens als seus seixanta i tants.  La seva actuació em  va semblar molt  meritòria, doncs parlar i gesticular en un escenari és sempre preocupant. Si, sortirà be, si se’m sentirà be, si em recordaré de tot el que he de dir...tot això imposa molt, però ells se’n van sortir al meu entendre molt be. ¡ànims! .
La tarda va passar  sense  gairebé adonar-nos-en. Però la tornada a casa al vespre, fou angoixant. La pluja va augmentar de tal manera que es feia difícil la conducció no es veia gairebé res. Sort que en Pitu  és un bon conductor i vam arribar a casa sense cap entrebanc. Jo contenta de la tarda passada tant be. I donant gràcies a Déu per tenir al nostre entorn essers estimats que vetllen per nosaltres. Altrament ens passaríem els dies les setmanes i els mesos sense sortir de casa. Plena de joia en dono gràcies d’aquesta sort que tenim. Gracies  Pitu

El que s'ha de patir sent dona


Un dia ple de sol i de llum. Mitjans maig. Un company de la feina em va demanar que el diumenge l’acompanyés a Blanes a veure una germana Monja que havia vingut de passada. Li feia molta il·lusió veure-la, i jo no em vaig saber negar. Un bon amic molt atent i molt correcte. Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l’autopista i calia per arribar a la carretera general travessar tot Mataró.

En una cruïlla un cotxe ens va passar fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor es va parar i  posant-se les mans al cap, cridava com un desfermat, que ha feeet?. Vaig baixar del cotxe i quan em va veure amb els meus bastons va dir, - clar conduint amb aquestes condicions no es res d’estrany.

Un guàrdia urbà es va atansar a veure que havia passat. Quan el Sr. Conductor el va veure volia que digués que conduïa el meu amic, - per què si no, li caurà el pel de la multa que li posarà! - argumentava. Jo li vaig dir que era jo la responsable i tenia que afrontat el que fos.

L’urbà va arribar i clar, va preguntar: Que ha passat? El conductor contrari va explicar que jo m’havia passat sense adonar-me que ell venia en direcció contrària. Jo no deia res. El policia em va mirar, i em preguntà a on anava. A Blanes li vaig respondre. Doncs,- va  dir ell- segueixi els seu camí, i tranquil·la.

Vaig pujar al meu cotxe, i mentre posava els bastons sota els meus peus, em va donar temps de sentir el guàrdia que li deia: I vostè no ha vist que tenia un “Stop” com una catedral?

Tot plegat no fou important, el que si fou palès, que l’ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot conduir com cal. I molt més quan la usuària n’ es una dona.

dijous, 14 de novembre del 2013

Titelles


Sempre he tingut molta simpatia per les titelles. Per la Festa major, de petita, el pare em portava cada any a presenciar-ne una sessió. La il·lusió que dormia quieta dins meu i omplia el meu cor de joia tan sols en pensar-hi. I de tota la festa, sols les titelles eren la meva alegria. I es que jo tenia un record molt bo de quan anava a l’escola.

A les escoles Nacionals, “Els col·legis nous” en aquell temps, hi havia la separació sexes. Dos grans naus amb les aules, una per nois i una altre per noies. Sols participàvem junts  a l’esbarjo. Hi havia un xicot molt afeccionat a les titelles. Tant era així, que s’havia construït un petit teatre i s’ho passava molt be.  De vegades, amb permís del Sr. mestre, portava el marc del teatre titellaire a l’escola i ens en feia una  escenificació . Però hi havia una pega, sempre posava en escena el mateix argument. 

Un dia, na Margarida, la nostra profe, va donar la idea de que podríem cada una de nosaltres escriure una historieta  per que en Giralt, tingués oportunitat de variar de tema . Va suggerir la idea de que es podia muntar una espècie de concurs i seleccionar el millor per que fos escenificat. No cal dir l’afany que totes les nenes de la classe vam posar en escriure una rondalla. I va ser així com a mi se’m va desvetllar l’afecció a plasmar al paper sentiments i idees que reflectissin fets i actes de bons i dolents.

La història que jo vaig escriure no era  res de l’altre mon, una  nena pobre que coneixia a un amic ric, i els problemes que tenien els dos per ser amics. El drapaire dolent que anava sempre darrera de la nena per fer-la caure en la temptació. I com que no va poder malejar aquella amistat, se’n va haver d’anar amb el sac a les espatlles i remugant com un condemnat, quan el noi ric li va plantar cara i el feu fora de la seva vista.

Es va organitzar, doncs, el concurs, i amb una gran sorpresa digueren els entesos que el meu era el millor. Un premi!

I el premi fou que en Giralt l’escenifiqués en el seu petit teatre de titelles, davant de tota l’escola en un acte festiu. Vaig sentir-me molt ufanosa i contenta, i ara que ho recordo, veig ben be, que d’aquest feta es generaren en mi les ganes d’escriure històries, actes, fets i records.

En Giralt em va agrair sempre la meva rondalla i ja després de grans tenia amb mi un especial respecte. Sense jo saber-ho, li havia posat al seu abast  una variació de temes per a representar.

diumenge, 3 de novembre del 2013

Aprenent a llegir

 
La Maria tindria cinc  o sis anys. Una “polio” l’havia deixada sense els moviments normals. Els pares desitjosos de millorar el seu estat físic, cercaven tota mena de recursos per ajudar-la a sortir d’aquell estat tant quiet, esmerçant-hi tot el que calgués. En aquell temps la medicina donava molt poc de si. Desesperats van recórrer a un “curandero”, una espècie de sanador que tot ho curava. La va posar en un tractament que l’obligà a romandre enllitada per uns quants mesos. S’avorria i no sabia que fer. Dia i nit quieta en el seu petit llit , les hores li costaven de passar. La petita habitació estava pintada de blau clar, i tenia a dalt gairebé al sostre, una sanefa, que separava el sostre de les parets representant uns gatets que es perseguien en filera. Els havia comptat mil i una vegades, n’hi havia cent quaranta set. Un dia va tenir una idea genial. Li va demanar al pare un tros de paper de  diari  en que hi hagués lletres. Preguntava el nom de la lletra i amb un llapis s’entretenia cercant en el tros de paper totes les lletres del nom que li deien. Va ser un gran descobriment. Ves per on, la Maria amb aquesta descoberta va aprendre a  llegir. D’una manera tant insòlita se li resolgué el problema de l’avorriment.  Ben aviat , el pare veient el seu interès per saber llegir, li comprava el “Patufet”. Una revista infantil d’aquell temps que ens feia goig a tots petits i grans amb les aventures d’en Massa Gran i les historietes ensucrades d’en Folch i Torres. El pas del temps en la nostra vida, sol guiar-nos vers un afany de saber i saber. Trobar mitjans que ens ajuden a passar les hores fent descobriments és un gran avantatge que tenim tots els humans. Cal tant sols saber-ne treure profit. I gaudir del do que Déu ens fa del coneixement.

Zamora

 
M. Ramón Buixarrais, degà de Granollers  ha estat noment Bisbe de Zamora.  La notícia la va donar, aquell mig dia la Ràdio. Amb aquesta novetat la Fràter del Vallès Oriental es quedava sense consiliari.  Va ser un xic angoixós en un primer moment, després la joia que ens va donar veure que la superioritat donava fé a uns valors humans molt importants, ens va anar alleugerint la sorpresa. Caldria cercar-ne un de nou, i fer que per tots els mitjans possibles la Fràter seguís endavant.
Després d’uns anys de exercir a Zamora les seves funcions de Bisbe,  un grup ens varem animar a fer-li una visita. I sense pensar-nos-ho ens vam encaminar cap a Zamora. Dos cotxes i sis persones. Una llarga trajectòria però molt contents i animats.  
Era setmana Santa, i terra endins, les tradicions religioses solen ser sagrades  i molt respectades. Ens va allotjar en el seu mateix àmbit, convivint i gaudint d’unes atencions  esmerades.  Podríem dir que vàrem estar a  cos de rei. El camí fou llarg i en aquell temps que encara no existien les autopistes, resultava un xic pesat. Se’ns va fer de nit sense cap poble a la vista, on hi poguéssim trobat allotjament. Per fi, va aparèixer a l’horitzó un petit poblet de la província de Zamora. Tots contents ens hi vam atansar però tot estava tancat. Eren més de les onze de la nit. Què fem? Algú va dir. Cerqueu un sereno. Si, doncs el vam cercar i va aparèixer molt servicial, trucant a un restaurant ja tancat per què obrís, i ens fes sopar. Mentre, ell anava a veure si trobava un lloc per dormir. Al cap d’una estoneta,  va aparèixer amb una senyora, que venia amb l’abric posat a sobre la camisa de dormir. Ens va explicar com era l’allotjament i ens hi vam posar d’acord. Una nit es passa ràpid, molt més quan és de viatge.
L’arribada a Zamora fou més que excel·lent, M. Ramón ja ens esperava, i les processons de Setmana Santa típiques, també. Ell ens aconsellà però que féssim cara de cansats i que no teníem ànims per sortir, i així, ens va dir, us lliureu d’un seguit continu de passos i mes passos que van desfilant a tota hora.  
A la casa on vam dormir, per descuit es quedà oblidada una jaqueta, penjada darrera la porta. Quan la vam trobar a faltar ja érem  altre vegada de camí i no era cosa de tornar enrere per cercar-la. Potser a la tornada encara la trobem, algú va dir, i sí efectivament, de tornada férem la mateixa ruta i allí  estava la jaqueta esperant ser recuperada
Un viatge que ara no ens atreviríem a fer, aleshores érem joves i agosarats, portàvem la il·lusió i la fe dins del cor i Déu ens  ajudava amb el seu amor.
Anàvem carregats de bona fe, de joia i ganes de viure. Però va ser una experiència molt bona poder demostrar la nostra capacitat de moviment malgrat les nostres limitacions.

Tots Sants


 
Una diada que hom dedica a recordar els essers estimats que Déu ja té amb Ell. És bo tenir un dia per a fer memòria d’aquells que han compartit un temps amb nosaltres i que per ordre divina ja no són al nostre costat. Lògicament és un camí que cal fer i que  la vida en sí, comporta. Flors al cementiri, pregàries a l’església, i tot un seguit de fets, per commemorar  que ja fa temps que són fora de la nostra vora. Amb tendresa però, en aquesta diada fem més intens el nostre record, i sense voler-ho sentim que el seu esperit ens acompanya. Esperem que la commemoració d’aquesta jornada mantingui encesa la flama del nostre amor.
Tot Sants és una diada un xic trista. Pensar en els qui ens han estimat i ja no hi són és un tant penós. Socialment però té un caire un xic festiu. Recordeu “El Tenorio”?  Ara ja ni se’n parla i possiblement la joventut ni tant sols sap qui era . Doncs un personatge d’una obra de Zorrilla que durant els mesos d’octubre i novembre es representava a tots els escenaris, a la Ràdio i també a la televisió. Sabíem que s’apropava Tot Sants, per que els mitjans de comunicació ja ens en feien memòria uns mesos abans.  Gairebé era d’obligació assistir a una representació. Moltes dites de l’obra hom gairebé les sabia de memòria. I per aquest temps, en broma o seriosament es recitaven sense to ni so.  L’atrevit D. Joan, que ho profanava tot per assolir el seu rang de conqueridor, era admirat i considerat un gran personatge.  Un xic ufanós de la seva valentia  , vanitós i molt estufat.
Tant mateix era un temps en que possiblement es vivien mes intensament els esdeveniments socials. Ens embadalíem però amb la seva arrogant  destresa. Admiràvem la seva  figura com si fos per nosaltres un Déu. Desitjàvem amb delit veure una representació i durant uns dies el seu record no s’allunyava pas de nosaltres. I per no oblidar-lo recitàvem de tant en tant alguns retalls de la seva obra.
Tot això ja ha passat a la història. Fou un altre temps en que les coses eren ben diferents. Ara tenim molts mitjans al nostre abast que fan el delit dels nostres sentits
Però es bo recordar-ho i notar la diferència que hi ha entre aquell temps i ara. Possiblement que la forma de gaudir és la mateixa, amb més o menys intensitat però gairebé igual. 
Gaudim doncs del que tenim a l’abast de la mà.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

La Tempesta



 
Divendres per la tarda va caure una tempesta d’aigua  sobre Mollet que va esporuguir a molta gent. L’Anna que se la va trobar a sobre pel carrer, va entomar-la estoicament. Va arribar a casa xopa com un ànec. Pels carrers amb pendent  l’aigua hi baixava com un riu ben ple. Una rara foscor envaïa l’àmbit que els llamps il·luminaven de tant en tant. Sortosament no fou massa llarga, però si força angoixosa. Al veure els carrers tant plens d’aigua la meva ment se n’anà a un temps en que jo treballava a Tenería, i una pluja persistent va durar uns sis dies, Tant va ser així que la direcció  de Teneria em va allotjar a una pensió que hi havia davant l’estació de França.”Cal Bruno”

Teneria doncs estava ubicada davant mateix de l’estació de França. Cal Bruno era el recurs per els viatjants que visitaven Teneria , per fer comandes de pells per a calçat i altres usos

Mes que una pensió, Cal Bruno era una fonda, els viatjants que venien a fer comandes a Mollet, hi feien estada tant per un dia com per més.  La regentava en Bruno i la seva muller. Uns avis, els pares d’en Bruno vigilaven atentament des de llurs cadires els moviments d’entrada i sortida dels usuaris. En Bruno a més de la fonda, tenia un cotxe i feia de taxista, ja que en aquell temps no tothom tenia mitjà de desplaçament com ara. Una furgoneta amb la que repartia gel per les cases de bon matí. Aquest gel era la nevera de moltes llars.

La pluja va fer uns dies molt atabalats, tot estava ple d’aigua, El Besòs va sortir de mare inundant camps i carrers  al seu caprici. Jo no podia tornar   de ple com estava d’aigua per tots els carrers des de la fàbrica fins a casa.

Doncs si, a Cal Bruno em van tenir per dispesera tots aquells dies, hi dormia, hi sopava, la resta ho feia a Teneria, que de bon matí enviaven un cotxe a cercar-me  per què no em mulles i pugues complir amb el meu deure de treballadora. Sis dies hostatjada en un ambient molt familiar, em deien la nena de Teneria. Hi vaig estar mot be i molt ben tractada.

L’aigua que va caure ahir a la tarda, i la  que va caure en aquells dies de l’any  1943, no té comparació. Fa setanta anys els carrers semblaven llacs, i per la gent que vivia al carrer Berenguer III, al costat del Caganell , va ser un xic catastròfic, doncs l’aigua els entrava a casa per el darrera i sortia per el davant.  Fins i tot em sembla recordar que va funcionar aquells dies alguna barca, que transportava gent de Sant Fost a Mollet .

Ara possiblement, un aiguat així es resoldria fàcilment doncs hi ha més mitjans a l’abast de la mà que aleshores. Amb tot, hi havia molta germanor entre veïns i tothom s’ajudava.

 Però les peripècies, aquells dies foren moltes. Persones que es van trobar aïllades de familiars, que no podien anar a treballar per les dificultats que suposava transitar per el carrer amb tanta aigua.

Sortosament no fou massa llarga la inundació i com sol passar sempre, el sol va tornar a sortir i la vida va seguir el seu ritme normal

diumenge, 6 d’octubre del 2013

La nostra llengua al 39



Feia poc dies que la guerra s‘havia acabat. Ja era hora, després de gairebé tres anys ...massa que durava. El gran manaire  va ordenar que a casa nostra qui parles la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre, ja que si parlàvem castellà , en el poc que sabíem, no se’ns entenia de malament que ho fèiem . Però les ordres eren les ordres i tothom qui més qui menys se n’anava sortint.
El manament del dictador  va donar lloc, a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s’esgarrifava i de vegades segons on es trobaven i havien de parlar,  feien el mut.
A l’escola, i alhora de l’esbarjo, una companya em va demanar si la volia acompanyar a l’oficina de correus. Havia posat a la bústia de recollida pública, una missiva amb unes fotos de carnet dins, que no hi havien d’anar. Pretenia recuperar els petits retrats.
A l’entrar i educadament i dir: Bon dia!, una veu darrera una taula ens va respondre: “Como? Como?”  “Buenos dias”, vam rectificar. Ah! Va sospirar la veu.
 doncs, explicat el motiu que ens portava allí, li vàrem poder fer entendre el que volíem. L’home amb una cara de set jutges, ens va mirar un xic consternat i irònicament   digué: “El correo de hoy,? Hace horas que ya salió. Lo siento.”
La meva amiga es va asseure en una cadira, exclamant: Ara si que me ha morido!
Va ser una expressió tan natural i bona que no vam fer altre cosa, que esclafir a riure.  I ja podeu imaginar que en aquell temps aquestes situacions, sovintejaven molt. La joventut no ho va passar pas tant malament, però la gent gran i la gent que no parlava castellà  se’ls va fer  molt difícil encaixar la situació.  Amb tot el manaire, no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.  Tossuts que som els catalans, i a bona hora.

Sant Cebrià

 
Avui és Sant Cebrià. Ahir oirem missa a l’ermita on es venera aquest Sant. La Coral de Sant Fost que dirigeix l’Adela, la germana de la meva neboda gran, va amenitzar l’ofici amb les seves meravelloses veus i presència.  Una ermita situada en mig del bosc de Sant Fost. Petita, molt acollidora , on hom s’hi sent un xic més a prop del cel. L’aire era un xic fresquet i carregat de plugim. El paisatge malgrat el vel amb que la boira  el cobria, era encisador. Les tonalitats dels verds, brillaven per la boirina que els petonejava. Un marc natural per recordar. A la missa recordàrem als nostres difunts, el pare i la mare de l’Adela i la Trina i el meu germà Josep. Havent doncs ja acomplert amb la missió important que ens reuní a tota la família en aquella petita ermita, a la sortida es va decidir d’anar a dinar a Mas corts. Un restaurant que te dos pisos sense ascensor. Com una pel·lícula, al veure’l em va venir a la memòria d’una vegada que hi vam dinar, i que no sabíem que no tenien ascensor, que van voler-me pujar per les escales, doncs a la planta baixa no hi havia lloc, que tot pujant amb penes i treballs, ja al mig de l’escala, va aparèixer un cambrer amb una safata plena de carn amb bolets, es va entrebancar amb nosaltres i la safata volà escales avall deixant un rastre de carn amb bolets, que n’hi havia per sucar-hi pa.  Per sort a nosaltres el suc ni ens va tocar, però el drama fou gran.
La gent tota esverada indagant que havia passat, i jo en una racó sense dir res, per què no podia de les ganes de riure que tenia. Des d’aleshores que no hi havíem tornat i ha estat realment emotiu evocar la vivència, que recordada ara, encara la trobo més còmica que en el seu  moment.
Amb tot fou un dia ple d’harmonia  familiar, en un àmbit saturat de joia i de pau. Un fet jocós on el bon humor hi era ben present.
Són  esdeveniments que cal aprofitar per reunir a tota la família completa, ja que les exigències de la vida impedeixen sovint aquests moments de trobades familiars. Donem gràcies a Déu que ens permet encara tenir aquests espais tant íntims i plens d’amor.

diumenge, 8 de setembre del 2013

FESTA MAJOR



Un tro molt fort em va deixondir en el meu pair el sopar. Ben arrepapada a la butaca em va fer saltar de cop. Què passa? Trona i plou ? No.! Son els focs artificials del darrer dia de la festa major. L’enrenou em va portar a les festes majors de la meva infantesa. 

Si et portes bé -em deia el pare- el darrer dia de festa et portaré a la fira. Ja podeu imaginar lo bona minyona que em tornava en arribar les festes. De fet jo sols pensava en que el moment arribés el més aviat possible. A la fira hi havia l’envelat, el pare em deixava treure el cap per la porta per què em fes una idea de la sumptuositat que hi havia en aquell gran saló de ball. Després a una sessió de putxinel·lis en que s’hi representava una historieta de bons i dolents que sempre acabaven apallissant al dimoni del que n’era el dolent. En sortir em pujaven als “caballitos”  una bona estona fent temps, esperant el moment de que s’apaguessin totes les llums del poble per donar pas a l’exhibició dels focs d’artifici. Una meravella que m’embadalia la diversitat de jocs de colors i dibuixos. Després no podia dormir al pensar en el gran goig que la festa em produïa. I ja tot just acabat el darrer tro que anunciava el final, ja a  dormir i fins l’any vinent. Que llarg seria l’any després de tant plaer gaudit!

Ara des de la meva cadira , el tro de fi de festa m’ha fet sentir el desig de veure un xic de la festa. He demanat per sortir, i m’han acompanyat. He quedat astorada de veure una festa per mi desconeguda. Molta gent, paradetes per tot arreu i l’envelat l’havien col·locat a les afores del poble, fora  del nostre abast.  Total, una decepció molt gran al no encaixar el paisatge en el meu record. No obstant  m’ha complagut molt endevinar que el temps fa la seva feina ben feta. Cal trencar motllos i acceptar les innovacions per no estancar-se en un marc massa rutinari. Malgrat  el canvi en situar la fira i tot el seu muntatge, dona goig veure com la gent gaudeix i paladeja la festa. A mi m’ha complagut molt veure el bon ambient que hi ha i que convida a  participar –hi. Cal acceptar que la vida en el seu rodatge te unes variants molt estimulants i modernes. Cal doncs renovar-se i gaudir del goig que Déu ens dona de la captació.

dilluns, 12 d’agost del 2013

LA NIT DE SANT LLORENÇ


Uns nebots ens van convidar a l’Anna i a mi a anar a fer una volteta pel Maresme i a berenar de peixet fregit. Va ser una sorpresa, sortim poc, i ja podeu imaginar el goig que ens va produir la convidada. Feia molta calor, i feia mandra deixar el recés de casa per anar a passejar. Ens hi varem animar però, i ja de fosc amb el cotxe ens van conduir fins a Mataró.

La nit era fosca , i les llums dels establiments li donaven un cert aire d’acolliment. Per l’autopista, s’endevinava la mar a la dreta de l nostra ruta. Un paisatge idíl·lic ens va embolcallar donant-nos la benvinguda a un petit bar calat sobre la sorra mateix i amb un encís meravellós.

Desprès d’una mica de berenada, sortirem  a donar un tomb per  l’entorn. Llums de vaixells a la llunyania, vermells uns, verds altres,  amb tot una nit molt fosca, d’una temperatura suau i molt agradable.

De cop un “cometa “ va creuar el cel, Heu vist?, cridà algú. Si, son les llàgrimes de Sant Llorenç. Avui es els seu dia. No en van ser pas massa les llums que creuaren el cel,però la nostra mirada no s’apartava del firmament ,esperant tenir sort per veure’n un.

Ja per el camí de retorn, la circulació, les llums dels cotxes que anaven i venien, el soroll constant i seguit del trànsit esvaí una mica l’encís d’aquesta nit meravellosa de Sant Llorenç .

Dins nostre però  hi restarà per molt temps el plaer immens d’una passejada vora mar en una nit fosca però senzillament meravellosa per el que suposava  la sort que tenim de tenir qui cuida de nosaltres i ens mena vers camis de plaer sensual.

Un profund agraïment va quedar imprès dins nostre, viure uns  bells moments  plens d’amor no es troba cada dia.  Cal raonar i donar gràcies per tot el que tenim i per tot el que ens envolta.

Un record grat i amè que ens omple de pau de joia i d’amor

 

Mollet 11 d’Agost del 2013.         Júlia

diumenge, 4 d’agost del 2013

“Somni d’una nit d’estiu”

 
 
Feia molta calor. Un estiu un xic estrany  i pesat, xafogós i la major part dels dies el cel presentava un color gris i  ennuvolat.  Una rara angoixa  omplia la meva ment. Vaig baixar a la platja amb el propòsit d’escampar la meva rara melangia. Un bonic raconet em va acollir, i vaig pensar que seria una bon lloc per reflexionar sobre el meu rar estat d’ànim. Vaig recolzar-me a la paret que feia de muralla entre la platja i el passeig de mar.  El mar estava molt tranquil, i les ones gairebé no deixaven sentir la seva remor.  Vaig sentir-me còmoda i amb ganes d’estar-m’hi una bona estona.
De cop veig que ve vers mi, un jove  molt ben plantat. Hola, em va dir, i li vaig correspondre sense massa ganes d’entaular-hi conversa. Va seguir explicant-me que feia molts dies que cercava una oportunitat de parlar-me. Que em veia cada dia, al baixar a la platja, que li atreia la meva persona, en fi, es va embolicar amb una gran eloqüència, lloant les meves qualitats físiques, i que ara, desitjava conèixer les morals. No cal dir que malgrat ésser un desconegut per mi, les seves paraules afalagaven la meva vanitat personal. Em va caure be, i vaig seguir oint-lo per llarga estona. Volia quedar per veure’ns. Jo m’hi resistia però a la fi, dona que soc, vaig cedir.   
 
Quan es va alçar del meu costat per acomiadar-se vaig adonar-me que era molt alt . D’una alçada exagerada, li costava inclinar-se per fer-me un peto.
Oh, meravella, quin peto!. El seu clic ho va esvair tot!.
Hola tieta, que hi fas aquí? El mes petit dels meus nebots em saludava molt content de veure’m. M’havia adormit.
Un somni bonic i dolç per una tarda xafogosa d’un estiu d’un ja passats els anys setanta.    


"La Pelleria"

 
Avui he passat per davant de la Teneria (“La Pelleria”). M’ha impressionat veure que  ja tant sols en queda l’espai que va suportar  per mes d’un segle, tot un complex laboral . Una fàbrica d’adob de pells, que donà vida a gairebé tot el poble de Mollet.
Grans naus industrials, plenes de màquines on els obrers es passaven les hores per guanyar-se un sou que els permetia viure un xic mes dignament que no pas anys enrera. Hom tenia una feina, una família, una llar, potser algun hortet...la vida era plàcida i tranquil·la, de la feina a casa i de casa a la feina, els cap de setmana com a molt,  al cinema, a veure la pel·lícula de torn i el dilluns sant tornem-hi.
Les oficines, i el que aleshores en deien despatxos, estaven instal·lades sobre d’una de les naus industrials. Tots els assumptes burocràtics passaven per aquell petit món de treball, que, entre dones i homes l’omplien cada dia a complir el seu deure de treballador
Aquestes oficines estaven dividies en sectors. Al final d’un d’ells hi ha havia el despatx del director. Tabú complert . Allí no s’hi podia entrar sense permís. Tot alt secret anava a parar allí i sols estava a l’abast de la secretària. Uns grans amaris guardaven tots els documents dels esdeveniments de l’empresa tant industrials com humans. Humans vull dir celebracions de jubilacions,  nous càrrecs, casaments,  acomiadaments...
Em ve a la memòria la celebració de les noces d’or de l’empresa, que va noliejar un mini creuer a Mallorca per tots els treballadors, 800 persones compartint un temps d’esbarjo, un temps de treball.
Era una època en que els treballadors tenien un valor humà immens a les empreses, eren persones compromeses amb una responsabilitat intensa.
Avui, al veure la fàbrica arrasada, on només queda la vella xemeneia, com a guarda immutable del lloc, he pensat: on deuen haver anat parar tot aquell munt  d’històries, de desesperacions, d’enyorances, d’alegries, de vivències que hi havia darrera la porta de direcció?



dimecres, 17 de juliol del 2013

Vivència a Blanes



imatges extreta de Cachos de Vida
Per millorar la meva mobilitat, vaig passar per el quiròfan en poc temps tres vegades. Per recuperar-me el metge em va receptar uns mesos de platja. Sol, aire i bona vida .Vaig trobar un matrimoni a Blanes que em va acollir com de la família,  a casa seva. Una meravella. El marit admirava la meva valentia, i em parlava d’un amic seu pilot d’aviació, que un accident li havia malmès tots els trets facials. Realment era impressionant la seva imatge, gairebé ni se li veien els ulls i emprava un petit foradet com a boca. Tot un trauma.

Un dia em va dir que tenia ganes de fer-me’l conèixer. Vam quedar en sopar tots tres junts. En Rossell, l’amic, no sabia res de la meva limitació. Quan va arribar al restaurant, jo ja hi era.  Després de les salutacions, mentre sopàvem, iniciarem la conversa sobre la seva visible limitació. Es queixava, jo li deia que no n’hi havia per tant, que ell almenys podia moure’s lliurement sens problemes , que hi havia moltes persones al món amb greus limitacions i que vivien conformades feliçment.

-        Ah si?, com li sembla que reaccionaria una persona a la qui jo digués “t’estimo”! intentant entaular unes relacions?.

I movia la seva petita boca en gestos grotescos. 

-        Es clar. Vostè ho te tot, bonica cara, bon tipet, simpatia, bona capacitat, no li manca res de tot el que jo no tinc.

-        Veu la diferencia?.

Jo intentava amb totes les meves forces fer-li entendre que contra la realitat d’un fet, no podem fer res més que acceptar com a  cosa normal, la nostra limitació, fent que la vida al nostre entorn no sigui dominada per l’amargor , ajudant a que aquesta mala sort que ens toca viure no traspassi a les persones que ens envolten, elles no hi tenen cap culpa.

No hi estava d’acord. Es va alçar per marxar molt malhumorat.  Completament enfadat per la meva passivitat. Gairebé ni un adéu.

A l’alçar-me  per dir-li adéu, fou quan ell s’adonà de la meva limitació. Va deixar anar un “Valgui’m Déu!”, i mormolant unes paraules que no  vaig entendre, marxà.

L’amic i jo ens vam quedar un xic astorats per la reacció d’en Rossell. Vaig entendre que estava profundament amargat per la seva pega. Gairebé normal. No tothom pot admetre com a bona, una limitació tant visible.

A l’endemà a la platja, prenent el sol, el veig que se m’apropa amb un paquetet a les mans.  Té, em va dir, un petit record meu, en compensació per la mala estona que et vaig fer passar ahir. Et prego perdonis el meu mal comportament . Les teves paraules m’han fet pensar i tens tota la raó. Faré els possibles per canviar la meva actitud aspre i agressiva. Gràcies. I va desaparèixer com havia vingut.

El paquetet era una pintura en miniatura d’una marina. Em va complaure i emocionar. Des del seu accident es dedicava a pintar. I ho feia molt be. En vaig estar molt contenta i agraïda.
En aquell temps, fa uns cinquanta anys les coses eren molt senzilles i  emotives. Després d’aquest esdeveniment, l’amistat imperà entre nosaltres. Encara avui els seu record viu dins meu.

dilluns, 24 de juny del 2013

Nit de Nadal

Era la nit de Nadal. La fosca dominava el món i la tristor envaïa tot l’entorn. Temps de guerra i de penalitats. No hi havia que menjar. La guerra ho havia malmès tot. Els homes gairebé tots eren al front. Sols quedaven joves i iaios. La vida cada dia era més difícil, deien que la guerra s’acabava, però hom no li veia el final. 

Una nit de Nadal dins la foscor d’un temps ple d’incertesa i necessitats. Darrera casa meva hi havia una casa de pagès molt gran. Els pagesos eren els únics que no sofrien amb tanta crueltat la manca d’aliments. Tenien reserves i anaven sortint endavant. A cal Caseta tenien una era per batre el blat, molt gran. A l’estiu hi solíem anar a jugar, en especial quan venien les màquines de batre . Una era tan gran, que la mainada no hi feia nosa, jugàvem a la vegada que, ens embadaliem mirant el tragí dels homes que feien anar la màquina de batre. Era tot un espectacle. La masia era habitada per dos matrimonis grans amb llurs fills, que jugàvem plegats. Molt bona gent, que mai tenien un no per ningú. 

Aquell Nadal a casa no hi havia res per menjar. S’havien esgotat tots els recursos i ja no quedava ni una engruna a la post. Arraulits tots a la vora la llar de foc, distrèiem la gana, jugant amb tronquets encesos. El pare cap cot semblava rumiar. Nosaltres ni ens en adonàvem . De cop s’aixeca i diu a la més petita de nosaltres: Mira Maria, ves a cal Caseta i digues que avui es Nadal i que el teu pare vol menjar mongetes per sopar. La Maria va fer el que el pare li deia i al cap d’una estona va tornar amb una paperina de paper de diari amb mongetes. Ja podeu imaginar la joia que tots plegats vam tenir. Jo vaig pensar: la bona de la Paula s’ha compadit de nosaltres, Déu la beneeixi.

I així fou com aquell Nadal trist i fosc es convertí en un Nadal per recordar-lo tota la vida. I a fe que el recordo, encara em sembla sentir a la boca el gust d’aquelles mongetes malgrat que ara que tenim de tot no en mengem massa sovint.

dilluns, 17 de juny del 2013

2013 - 1960


Encara estàvem a la sobre taula del dinar quan ens van donar la notícia. Acabava de finir Na Rosario, la mare de la meva neboda gran. No cal dir com i de quina manera fou rebuda una tan trista nova. Amb tot, varem aixecar el cap, després d’una breu pregària i tothom anà per feina. Calia ajudar a resoldre els mil i mil problemes que suposava esdevindrien tot seguit preparant doncs l’enterrament. La paperassa que s’ha de preparar per un enterrament és molt gran, encara que els enterradors ajuden a resoldre la part més dificultosa.

Abans, setanta o vuitanta anys enrere les coses anaven de diferent forma, demanar el permís d’enterrament i ja n’hi havia prou. L’enterrador es cuidava d’obrir el cementiri i donar facilitats per l’acte. 

Em ve a la memòria un fet que li passà a un amic meu. La seva mare va acollir a casa seva a una amiga que el marit anà a la guerra i no se’n va saber res més . Quan aquesta bona amiga va morir ja gran, després de molts anys de conviure amb la mare del meu amic, al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit per enterrar-la. 

On havien d’anar a cercar tal certificat si ni tant sols sabien on havia mort?. 

La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. 

Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Molt be!, va respondre- el qui demanava el permís. Ja us la portaré demà al mati a la porta de l’ajuntament i ja veureu que en feu, va respondre un xic irònic.


Davant d’aquesta actitud es van agilitzar els papers i els permisos per l’enterrament. Tot anà com una seda. 

El que sembla ara impossible, que la mentalitat de la gent fos tant tancada. Hom tenia un petit càrrec, fos on fos, i ja es sentia l’amo del món o del poble. Sense aturar-se a raonar una mica i procurar donar solucions als problemes que sense voler-ho es presenten. 

Sortosament el temps i les actituds han evolucionat molt i ara es viu d’una manera potser més impersonal, però més concreta. Cal pensar que tenim més solucions a l’abast de la mà, però tot i així analitzar aquests petits records de temps ha, ens dona una mesura justa de la forma de viure ara, comparant-la amb la d’abans. 

La vida es viu com toca, i cal sortir endavant com sigui. Ara calen mes papers, mes gestions a fer, mes anar d’ací d’allà, però hom arriba al mateix punt. 

Seguir la vida i viure-la.

dimecres, 29 de maig del 2013

UNA PORTA QUE S’OBRI AL MON





 
Tindria uns set o vuit anys, menuda escarransida i molt poca mobilitat als seus gestos. La petita Maria era minusvàlida. Cada dia quan les seves tres germanes partien vers l’escola, ella es quedava plorant, feta un paquetet petit i angoixós.  Reconada en un  angle del portal, esperava veure passar la mestre de l’escola, que arribava en tren, acompanyada de totes les deixebles que per el camí de l’estació a l’escola se li unien joioses i alegres.

En aquell temps les mestres de les escoles nacionals, eren de fora del poble. Moltes d’elles venien amb el tren, per arribar al seus destí laboral just a l’hora de començar les lliçons. Eren les nou del mati.  La Maria, es desvetllava  del seu disgust, quan sentia la xerinola que feien les nenes al vol de la mestre que les agomboiava camí de l’escola. Jo també vull venir, cridava la  Maria amb totes les seves forces, per què no em volen? Acabava somicant.

I passaven els dies sempre amb la mateixa cançó. La Maria es quedava a casa fent la seva, entretenint el seu temps amb quatre pots i quatre draps, joguines que per ella, no li resolien el problema, ella volia anar a  l’escola. Li deien que a l’escola s’hi anava a aprendre, i que això no era per ella.

Un dia, però, la mestra, cansada potser de sentir sempre el mateix, o potser compadida d’aquell infant tan desitjós d’anar a l’escola,  que en un rapte d’enteniment va dir. Be, vols venir a l’escola? Doncs apa, vine!  I se la va posar al coll i li posa un lloc a l’aula. Els ulls de la petita Maria brillaven d’una manera molt intensa. Per fi, anava a l’escola.

Van ser els primers passos per què la Maria sortís d’aquell món petit i brut, en que la mantenien amb l’excusa de que la seva limitació podia esdevenir contagiosa. Una forma senzilla i normal que li va obrir les portes a un món fins aleshores desconegut per ella, però no per menys desitjat, ja que ella intuïa que al seu entorn hi havia quelcom més que passivitat i acceptació. Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents, La gran  ignorància que planava a l’àmbit , en que es vivia no permetia que les persones amb voluntat, desenvolupessin la seva natural capacitat.

Ja podeu imaginar el goig tan gran que sentí aquell dia la Maria,  Anar a l’escola...Tot un món desconegut davant ella, omplint el seu cor de desigs i ganes de saber.  Déu vetlla sempre per els desvalguts, i aquell dia posà un àngel amb la Maria per donar-li la oportunitat de realitzar-se plenament.

Era un dia d'estiu


 
Era una dia d’estiu meravellós. Hom , aspirant l’aire, podia sentir la plena carícia en que de vegades ens regala l’ambient, Quatre noies encaixades  dins un dos cavalls. El frec dels nostres cossos augmentava la intensa calor d’aquell dia d’estiu. Anàvem plenes d’entusiasme  a passar un dia de càmping. Érem  joves i plenes d’alegria. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il.lusió que bullia al nostre entorn. Calia fer encara  un bon tros de camí per arribar al càmping . Un càmping que ens havien recomanat per acollidor i accessible. Parlant de que com seria, si ens hi sentiríem be,si trobaríem bons amics i sobre tot persones disposades a donar-nos un cop de mà, en les nostres mes precises necessitats ,va fer que  el camí  passés ràpid.  Amb expectant esperança ja teníem  el càmping a l’abast . Molta gent que es movia gaudint d’un clima molt bo. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència  dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!. Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, Si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe....

I si, quan van veure la quantitat de bastons i limitacions que ens acompanyaven van emmudir, i amb gest de preocupació van anar marxant de la nostra vista,fent el distret ja que el panorama que els hi oferíem no els era gens plaent. Pobrets!.

En el fons a nosaltres  aquesta actitud ens va entristir, doncs joves , macos i plens de vida era un a visió, que potser cap d’ells havia tingut mai.
Després ja instal.lades i en un marc ben normal, prenent la fresca en un racó idíl.lic, els nois es van sentir atrets per el nostres cants, i animats  van compartir la nostra vetlla. A un d’ells se li escapà:  Ostres noi!, això no és el que pintava.!

Fou un temps de molta repressió


Imatge extreta de tramvies

Teníem per manaire en Franco,i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rigid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un  cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat, ja que una polio  m’havia deixat des dels 27 mesos sense poder caminar gens. Em feia molta il.lusió i ajudada per un gestor amic ,vam fer tots els tràmits per tal de que jo pogués passar l’examen degut i conduir. Malgrat una  limitació tant important Déu em donà  uns ànims molt forts i  oberts que m’ajudaven a obrir-me camí a la vida. No em privà aquesta limitació de res, vaig estudiar , treballar i al fi al vaig poder conduir que  fou el motiu que m’obrí la porta al gran goig de  la vida.

El paperam que es va haver de recollir fou intens i sempre amb l’ai al cor de que tots els nostres intents resultessin vans. En una revisió de, no recordo ben be de que era, sols que fou a una dependència dels locals d’Indústria i Comerç havien de fer-me una inspecció de capacitat, Una sala d’espera, gran plena d’homes que seguien també la tramitació dels sues papers. Una sola dona i a sobre limitada. Anaven cridant als homes per els seu noms. Jo visc al carrer Fèlix Ferrran del meu poble. Allà reconada en un angle de la sala, esperant el torn sento que criden: Fèlix Ferran.! Vaig aixecar la ma i vaig dir: deu voler dir Júlia Martínez no?. Ah! si perdoni, es que.... si sí, entre tants homes era molt rara una dona. Era el temps franquista  que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir.  On s’ha vist tanta gosadia? Be una anècdota que encara inflà més els meus desigs de superació.
Ara això ja no passa. Les dones i els disminuïts em pujat graons en el nostre camí, i ja no es tan estrany veure dones amb mobilitat reduïda conduint i fent tota mena de feines que pot fer tota persona.