dimarts, 29 d’abril del 2014

La Gran Xemeneia de la Pelleria



He tornat a passar per el davant del que fou la gran Pelleria. L’empresa que durant més d’un segle donà feina a gairebé tota la gent de Mollet. On fou una gran fàbrica que acollia a homes i dones treballadors que es guanyaven un sou per sobreviure dignament, ara hi ha una gran esplanada, on hi resta dempeus una gran xemeneia que sembla vigilar que no l’acabin fent-la desaparèixer del tot. Una trista visió per mi que hi vaig treballar durant més de quaranta anys. Hi vaig entrar amb 19 anys i en sortia al complir els seixanta. Tota una vida fent nòmines. Em sabia de memòria els noms de tots els treballadors i famílies. Hi havia un directiu que en lloc de consultar l’arxiu em deia: Júlia, fulanet quants anys té? Era un arxiu ambulant, gaudia d’una gran memòria. Aquesta facultat em va ajudar molt en la meva feina. Hi vaig ser molt estimada i valorada. Sempre hi vaig treballar amb delit i responsabilitat. 

Ara al veure la gran i muda esplanada, penso que aquesta xemeneia que queda dreta encara com a fidel vigilant, deu de tenir dins la seva retina tota la història d’una empresa que en uns anys fou nomenada per les autoritats EMPRESA MODEL. Els mes de vuit cents treballadors que va tenir l’any 1961, any que es complien els cinquanta anys de la seva trajectòria industrial, tots visqueren uns anys de pau i seguretat en el treball. Sols calia ser conseqüent i diligent amb la feina i hom hi era ben estimat i respectat.

Gràcies a la feina que hi vaig fer durant els quaranta anys, ara visc jubilada i amb una pensió força acceptable, que em permet a les meves velleses no ser una càrrega econòmica per ningú. Cal estimar i recordar amb agraïment aquesta vivència meva que em va ajudar, malgrat les meves limitacions a sentir-me una persona normal i efectiva en la feina. Ara visc de molts records és cert, però ells m’ajuden a entendre la vida d’una forma planera i tranquil·la que dona el saber complir amb el deure de treballador.

La Guerra



M’ha sorprès la pregunta:

I vostè com va viure la guerra.?  Jo?, 

Tenia tretze anys. La vaig viure estudiant. Una vegada que ja havia pogut entrar al camp de la formació, jo sols desitjava estudiar i entendre el món i tot el que l’envoltava.

Em va costar molt que m’admetessin a l’escola. En aquell temps dominava encara molta por i ignorància. Imaginaven que la meva reduïda mobilitat podia encomanar-se.

Al setembre del 39 em vaig matricular a l’Institut de segona ensenyança a Granollers. Teníem de fer cada dia el petit viatget. En un principi anàvem en tren o autobús, després amb el desgavell de la guerra tot s’anà complicant. Els trens no funcionaven, el busos no venien, i nosaltres carregats de bon fer, un grup de deu o dotze deixebles, solíem fer el que ara se’n diu auto-stop.

La qüestió era assistir a les classes i seguir les lliçons del curs. Varen ser gairebé tres anys de dificultats un xic angoixoses. Però érem joves entusiasmats amb els nostres estudis i ens en vàrem sortir força be. Tres cursos de batxillerat en aquell temps ja era una gran fita.

Els perills que corríem amb els bombardeigs del manaire enemic no ens preocupaven massa. Fèiem la nostra tasca i no ens perdíem un dia de classe. Sempre animats i amb joia. Jo sabia que el meu futur havia de sortir del que en pogués treure dels estudis.

Van ser tres anys de lluita continua amb les dificultats que a cada moment es presentaven. Aquesta lluita va acabar al finir la guerra. Desprès en vingueren d’altres de molt més serioses que imposaven el tancar la boca i obeïr.

Així vaig passar la guerra (la meva). Lluitant per assolir uns coneixements que permetessin viure dignament. I valents ho varem aconseguir.

Xerrada



Vaig assistir divendres 25 d’abril a a una xerrada col·loqui a la biblioteca de can Mulà. M’hi va convidar en Vicenç Relats que porta l’edició d’una revista de nom “Vallesos”. 

Es tractava de recordar un xic els esdeveniments de la guerra al nostre poble. Es va començar la trobada reunint-nos davant dels quatre cantons, lloc on el vuit de gener de l’any 1939, va caure una bomba matant a set persones, entre elles l’eminent Dr. Enric Rosés, i el seu fill de vuit anys. Una senyora que tenia una llauneria unes cases més avall i altres més que els noms no puc recordar però que els trobareu en aquest document elaborat per la Glòria Arimon amb qui vaig tenir el plaer de compartir la xerrada, o en aquest altre de l’Angels Suarez i la Lourdes Vilà. Recordo molt el gran forat que deixà al pati de cal Carreter i l’esquinçada que li va fer a l’edifici de cal Baster.

Una vegada fet el record i fent menció de tota la gent que des del vuit de gener al final de la guerra havia mort, hem anat a la biblioteca i allí s’ha entaulat una dissertació de com s’havien viscut aquests esdeveniments a Mollet i dins nostre. Els records venien a la memòria amb facilitat. Han sortit molts detalls i vivències, cada ú des de la seva pròpia experiència. Les guerres no són bones per ningú, ni per el qui guanya ni per als qui perden. Sols quatre desaprensius que aprofiten el caos per embutxacar-se tot el que poden. Els de sempre els treballadors, són el qui paguen els plats trencats de tot. Amb tot ha estat una dissertació molt profitosa, ja que el pas del temps ha donat claredat a un sens fi de comportaments que d’altre forma no s’entendrien.

M’hi he trobat amb vells amics d’escola, i que feia molts anys que no veia. El pas del temps no perdona. Malgrat tot és un goig gran reconèixer sota les arrugues que el temps imposa a la pell, a persones que s’hi ha tingut contactes, ja d’estudis, ja de diversitat, en fi tot un grat plaer sobretot per mi, ara que ja no empro el cotxe, no surto gaire i no veig a la gent. Una tarda plena de senzilles salutacions, plenes de joia al veure que encara hi som molts.

Gràcies Vicenç, per la teva invitació que ha omplert tan de goig el meu cor. Contactar encara que sigui petit el contacte, amb vells amics es quelcom que no es dona cada dia. Avui s’ha donat i n’estic joiosa. 

GRÀCIES!!!.

Pallers Cremats


Antigament el nostre barri estava voltat de cases de pagès. Vull dir cases que vivien de la terra i de tot el que en ella s’hi podia cultivar per menjar i fer negoci amb el que els podia restar. Casa nostra estava rodejada de moltes d’elles. Darrera nostre hi havia cal Caseta. Al costat cal Basora. Al davant ca na Florentina. A l’altre costat a cal Vigatà i a cal Sans. Aquestes cases solien tenir força a prop els pallers. Un paller, (ara ja no se’n veuen) era una espècie de muntanya que el pagès formava amb la palla que li sobrava, després d’haver-ne batut el blat, tret el gra i recollit.

El solien col·locar el més a prop possible de la casa, doncs la palla els servia de jaç per al bestiar. D’aquesta manera no haven de caminar massa per cercar les vitualles necessàries de cada dia per l’atenció als animals.

Doncs hi va haver una temporada esgarrifosa. Malfactors que a les nits es dedicaven a encendre els pallers. Ja podeu imaginar quan el so d’algun cotxe que sortia al carrer cridant: “Foc a tal casa!!!” La solidaritat que els veïns portaven a la sang, tot seguit ja era flor de pell i tothom s’abocava a ajudar a apagar el foc. 

Recordo que jo era una nena i em moria de por, quan a casa el pare s’alçava del llit, i mig vestit se n’anava a apagar foc. Feien una cadena amb galledes i des del pou d’aigua més proper, paraven com podien el gran foc evitant el perill de que els arribés a penetrar a les vivendes.

Fou un temps d’incertesa. Es deia que erren accions polítiques, que interessos amagats... tantes coses, però el que si va ser cert durant un temps, que la gent del poble que tenia masies van passar una temporada molt dolenta.

Ara aquest perill ja no hi és. No hi ha cases de pagès, ni pallers, ni mala gent que els encengui. Ara hi ha prou pau per poder hom anar-se’n a dormir sense l’angoixa de pensar: A qui tocarà ajudar aquesta nit?

Potser caldria agraïr que ara les coses no siguin com abans, però es bo recordar-les i pensar que no sempre Mollet ha estat una bassa d’oli.

RAIMAR



Quan la tardor comença a treure el nas, per als voltants de la mare de Déu de la Mercè, els vinyataires entesos diuen que el raïm ja és a plena saó i que cal recollir-lo. 

La verema a casa era una gran festa. El pare preparava tots els estris de tall que es feien servir i de bon matí tota la família s’encaminava a la vinya. Les dones i la mainada recollien el raïm en uns coves que quan eren plens els homes posaven en unes portadores i ajudats d’uns samalés les traginaven als carros per poder-les portar a casa o al més a prop del celler del vi. Allí ja hi havia preparada una gran mitja bota, que semblava un gran cubell on s’hi abocaven els raïms i la mainada i el jovent s’hi posaven de peus nus a xafar la gran raïmada. El suc el recollien amb galledes i amb un gran embut l’anaven tirant dins les botes. Una feina que ara crec que ja ha desaparegut del tot. Aleshores era un motiu per reunir la família i tots junts elaborar el vi amb goig i alegria. Es feia un gran esmorzar a mig matí, i rostien la carn al gran foc que s’encenia per bullir el vi i fer-ne vi dolç. Solien fer arrop, bullint amb el vi, fruits de verdura com pastanagues albergínies, pebrots, pomes, en fi tot el que s’esqueia i venia bé. Podria ser una tradició, però ja s’ha perdut. Una feina que a més d’agradosa, era motiu per trobar-se la família i mentre recollien el raïm s’anaven explicant totes les trifulgues viscudes i fent memòria del que havia transcorregut durant l’any. Per què la major part de la família no es reunia només que per la verema.

En el meu record perduren encara aquelles hores viscudes a l’aire lliure, recollint el fruit de tot un any de treball, i que potser per això resultava important la trobada familiar. Jo recordo encara el dinar després de la verema que ens unia a tots i amb molta harmonia gaudíem d’un grat plaer. Unes trobades que enyoro per el que suposava encaixar en una estona o un dia a tota la família complerta, per què això si, no hi mancava gairebé mai ningú.

Record que voldria fer intens i inesborrable dins del meu cor.

dilluns, 21 d’abril del 2014

La vinya del meu pare



El meu pare tenia una vinya allà sobre els pinetons. No sabria dir-vos si era davant o darrera, o al mateix lloc que hi ha ara l’Hospital de Mollet. Una vinya que ell la treballava durant l’any i en treia vi per tota la família. Sols hi podia anar a cuidar-la els caps de setmana o algun capvespre esporàdic, per què el pare treballava les vuit hores a la Teneria i el temps no li donava per més. Era la nina dels seus ulls. Hi esmerçava tot el temps que podia i se’n sentia molt orgullós a l’hora de raïmar, amb els grans raïms a la mà dient: vegeu, aquest és el fruit del meu treball.

Nosaltres en gaudíem molt i del raïm, en menjàvem tot el que volíem quan ja era del tot madur. I per les vacances de l’escola, sobretot al setembre que ja els raïms començaven a verolar, hi solíem pujar alguna tarda a fer-hi un àpat . Una autèntica delícia. Fresc, acabat de collir, i ros daurat que feia venir salivera a la boca. De vegades sense adonar-nos-en deixàvem tot un cep ben net, ja que ens reuníem sis o set de colla per pujar-hi.

Algun vespre, mentre sopàvem, el pare solia comentar: No sé pas qui és que se’m ve a menjar el raïm a la vinya, si algun dia el caço sabrà qui soc jo. Callàvem com muts sens dir ni un mot. I anàvem fent les nostres mes o menys seguides visites a la vinya durant les tardes en que el pare era a treballar.

Un bon dia, tota la quitxalla del grup estava malalta, “cagarrines” deia la mare. Mal de panxa i desganats, no teníem ni esma d’anar a la vinya.

El pare va preguntar que ens passava, i al explicar-li-ho, va somriure i tot ufanós va engegar: Ah, ja sabia jo que tard o d’hora caçaria el qui em rampinyava els raïms. Be, sols seran uns dies d’un petit mal estar. Res greu ni d’importància. Una mica de “cagamoxo” no fa mal, i al mateix temps cuidarà de que no em toquin els raïms. Un esprai que posat sobre el fruit creava un cert mal estar als furtius tastaolletes.

I d’aquesta manera tant senzilla i coherent es van acabar les nostres visites continuades a la vinya del pare.

dijous, 10 d’abril del 2014

La crema de Sant Josep

 
Anys enrere, era un costum molt arrelat, menjar crema per sant Josep. Un costum molt dolç, ja que les mestresses de casa solien elaborar-la amb una delicada atenció. La crema, es feia amb llet, ous, sucre i molta cura al remenar-la abans de que comencés a bullir si no es feien grumolls. Eren els típics postres de Sant Josep. A Catalunya el nom de Josep és molt abundós. Gairebé a cada casa n`hi havia un o dos, o tres. Depenia de la categoria que tingués l’avi, o el besavi, que aleshores imposava el seu nom a tot infant nascut dins el seu àmbit. Doncs per Sant Josep s’havia de menjar crema si eres un bon Josefí. Deien els antics que un bon Josefí sense crema era com un infant sense reis.

I com que de Joseps , Joans i ... n’hi havia per totes les cases, la crema ben elaborada a casa, era un dels postres més estimats i menjats per Sant Josep. 

Ara el costum ja ha canviat molt. Ni s’hi pensa amb la crema de Sant Josep, ara se’n menja sempre que ve de gust, doncs ja no és tant complicada d’elaborar per les facilitats que el comerç dóna amb uns sobres que ho porten tot, i no cal patir tant per que surti bona i fina.

A casa hem tingut i tenim Josep, i gairebé sempre per Sant Josep hi havia crema de postres a la taula. Des que el meu germà Josep ens ha deixat, potser hem oblidat un xic aquest detall. Però demà diumenge, menjarem crema de postres a l’hora del dinar.

Ahir em va semblar oir a en Pitu, el fill gran de l’Anna, que deia: mare, que no hi ha crema enguany per Sant Josep?

Doncs si, s’ha desvetllat el cor i la crema presidirà la taula del diumenge. Ens feia falta aquest petit toc d’atenció per què l’Anna amb la seva acurada atenció ho preparés tot per que puguem diumenge menjar la crema de ritual. És bo que els costums del passat tornin a fer acte de presència i ens ajudin a recordar dolçament grans i bells moments viscuts familiarment.

Esperem doncs gaudir demà d’unes postres tant típiques i tan bones com aquestes: la crema de Sant Josep.

Un comiat molt especial


 

Ahir vaig assistir al comiat que la Odilia, l’esposa d’en Llorenç, va organitzar-li en motiu del seu traspàs a la vida de l’infinit . Va ser molt emotiu i molt digne d’una persona molt estimada per tothom. Ens deixà el proppassat mes. Familiars i amics, coneguts i un sens fi de persones van omplir l’ambient del local que ens va acollir per retre-li el darrer adéu.
Que us en puc dir d’en Llorenç.? Un persona amb unes limitacions físiques molt agudes, però que tota la seva vida fou una lluita per a viure amb dignitat i compromís. Rígid en les seves idees i actuacions. Dolç i tendre en el seu tracte i connexió amb els que s’apropaven a ell cercant ajuda tan moral com física. Sempre amb la idea fixa d’assolir un món millor no sols als qui patim minusvalies, si no per a tothom. Gran coneixedor de que cal treballar per arribar al punt que tota persona amb dignitat es proposa arribar. Ajudant sempre al que més ho precisava. Si tenia esment d’alguna persona amb problemes , ell sense aixecar la veu, intentava ajudar, ja amb la seva companyia, ja fent que els amics ajudessin al necessitat. Una persona amb un sentit del deure molt arrelat i sempre a punt per posar la seva estima al servei de l’altre.   

Doncs be, ens ha deixat després d’una malaltia greu, i irreversible. Però, curós com sempre ha estat, ens deixa una formosa herència. Un sens fi de bons records viscuts amb ell i amb un gran grup d’amics i familiars que l’han estimat. I que malgrat la seva absència per sempre, no podrem pas oblidar mai. 

En endavant, en les nostres trobades d’amics ell no hi serà, però el seu record no hi mancarà. Han sigut mes de cinquanta anys conviscuts amb joia i harmonia amistosa, sempre delicadament organitzats i amb molta estima. 

La teva veu no alegrarà ja la joia de veure’ns i compartir, però tots sabem que dins del nostre cor, hi ha un espai molt gran reservat a la teva memòria. Que aquests mots sigui un fidel testimoni del nostre amor per l’amistat i per la joia que la teva presència ens ha donat en tot moment.

dimarts, 1 d’abril del 2014

UN RAM DE FLORS



 A finals del mes de gener vaig escriure una vivència, que va fer ressò, per que parlava de l’entrada de la força del gran manaire a Mollet. Per aquest motiu vaig rebre molts bons comentaris i fins i tot visites de periodistes que volien conèixer-me. Encara demà espero una entrevista d’un estudiant de periodisme de la Universitat de Bellaterra.

Amb tot, no cal dir que me n’he sentit molt afalagada, ja que no imaginava que els meus escrits fossin tant llegits. Els 91 anys criden l’atenció i la curiositat per saber com soc també. En conjunt tot m’anima a seguir fent les meves filigranes en aquesta literatura barata.

Un periodista, l’Nofre, va demanar-me una entrevista, que li vaig concedir molt contenta i agraïda. Va moure un xic de renou aquest esdeveniment. No hi estic avesada, però , com ja he dit abans em complau molt. Van ser doncs uns moments molt plaents entaular una conversa que ell em va demanar per publicar.

Ja han passat uns quants dies, i el dia 26 de Març fou el meu aniversari. Un ram de flors va aparèixer a la porta de casa de la mà del Nofre. ¡No podia ser mes meravellosa la sorpresa ! No crec merèixer tanta atenció, però te l’agraeixo molt Nofre, va ser un goig molt gran per al meu cor, i que aquest gentil gest farà que guardi en molt de temps un grat record teu.

En el dia a dia de la nostra vida, sovintegen fets que de vegades et deixen palplantada per l’emoció. El goig, el plaer, el batec del cor , omplen el nostre ésser d’una joia que no es pot descriure. Jo la sento dins meu i no la puc definir. Sols un gran agraïment fa vibrar el meu estat anímic.

Gràcies bon i gran amic. ( Ho puc dir així?) La teva gesta no l’oblidaré. Sortosament el món està més ple de bonesa que de maldat. Gràcies a persones com tu que tenen els seus sentiments a flor de pell. GRACIES.