Després de cada àpat queda un espai molt ample on hi domina la quietud, el silenci, la dolcesa i hom pot estar remenant tot un seguit d'idees, fets viscuts i per viure. Això ajuda a que la quietud obligada pel meu cos no sigui penosa ni enganxosa. Fa que obri l'esperit a l'aire lliure i respiri profundament tot el que a fora s'hi respira. Sentir la necessitat d'empassar-te glops d'aire fresc per tenir l'ànima airejada i ben plena de bons sentiments.
Poca cosa puc dibuixar del que veig per la finestra, les hores són quietes, el temps passa lent i l'estada a l'hospital cada dia es fa més feixuga. Cal, però, saber espolsar apuesta petita remor de quietud i donar un raig de sol i vida per tal que animi el meu esperit a viure la vida que Déu m'ofereix cada dia.
Somiar no vol dir que estas pensant en coses grans, perfectes, somiar vol dir que estas esperant que la vida t'infiltri un raig de sol a la teva ànima, i li doni un sentit viu, tranquil i dolç per seguir lluitant en la malaltia i en la quietud.
Malgrat tot això que explico no estic mai sola, l'Anna, els nebots, els amics, el servei, ... tothom qui em tracta ho fa amb mimo, amb caricia i fa confortable la meva estada a l'hospital. A tots en dono gràcies, i el récord d'aquests dies perdurarà per molt temps dins el meu cor.
Mollet 10 de març de 2015
Júlia