diumenge, 28 de desembre del 2014

L'Entrevista




Fa uns quants dies de Radio Mollet em van demanar per entrevistar-me arrel d’una vivencia que em va publicar el diari molleta,””Contrapunt” A l’hora convinguda em vaig personar i per el que em va dir el conductor del programa era encara una mica massa d’hora. Amablement em van pregar que m’esperés i que tot seguit iniciaríem l’entrevista. Em vaig quedar sola davant d’una taula, esperant doncs el moment precís. A la poca estona van entrar dos senyors i es van seure davant la taula sense dir-me ni hola. Un xic mosca vaig dir-los: Deu vos guardi! . Vaig notar entre ells una mirada de complicitat, com aquell que diu: “ Que parla ara aquesta”. Veient que no em contestaven res vaig repetir la salutació i tampoc, muts que muts . Per fi va entrar el conductor del programa i els dos senyors a la plegada no sé pas que li van explicar per que entre que parlaven plegats poc vaig entendre la conversa. El que si vaig entendre com a comiat : “Con esto esta todo dicho” Van alçar-se i se’n van anar. El conductor del programa va fer una cara tota rara com aquell que no entén res del que passa.

Pel que després varem deduir fou que els va molestar que els saludés en català i tan estrany. La xerrada de l’entrevista versava en que si la república fou bona o no per al ciutadà. Jo sense pensar-m’hi gens vaig dir que fou molt bona per que va crear un sistema cultural molt positiu. 

El comentari em va fer recordar que jo vaig tenir la sort d’aprendre català correcte durant els quatre anys de república que era obligat a les escoles i centres educatius de que tot l’ensenyament fos en la nostra llengua.

Que a aquells senyors no entenguessin el valor del idioma no era culpa nostra. El problema era d’ells ja que podien haver procurat si no parlar-lo almenys entendre’l el millor possible.

Se suposa que parlar de forma correcta el català per aquell que no és nadiu de la nostra terra ha de ser força conflictiu però més pesat ha de ser fer aquest paperets que sols deriven de la ignorància.

dilluns, 24 de novembre del 2014

El Calderi





M’ha despertat aquest mati el xiulet del tren del nord en entrar a la corba que fa la via prop de l’estació. El vent bufa avui d’aquell costat i es nota molt més la seva remor. 

Quan treballava era el soroll que em despertava i, si algun dia em despertava abans, l’esperava sentir per aixecar-me i deixar el llit. Avui mentalment el tren ha fet una marxa més lenta del que és normal. Calia tenir cura a la corba amb el vent que feia. Ho he aprofitat per pujar-hi i seguir fins l’estació. Hem arribat al pas a nivell. Les barreres baixades en espera que el tren passés. 

Arrambat a la paret tocant a la Farinera encara hi ha un pedrís on jo de menudeta m’hi anava a seure per veure passar els trens i la gent que en pujava i baixava. El pedrís està enganxat a la paret marcant el punt d’inici i de final d’un trenet que anava de Mollet a Caldes: li deien ”El Calderí”. La mare m’hi havia pujat algunes vegades per anar fins a Caldes on deien que hi havia un “curandero” (ella esperançada, tenia fe) que tot ho sanava. Era un trenet petit i molt encaixonat però feia un magnífic servei d’unió entre Mollet i Caldes. Caldes en el seu temps era considerada com la petita ciutat emprenedora de la bona marxa del comerç i de la indústria.

El Calderí doncs era l’enllaç de relacions comercials, agrícoles, ramaderes i moltes altres. Una petita gran ciutat on hi havia un barri barreig de tot. Ara ja sols en resten les vies un xic tapades per la pols del temps i de no donar-hi servei. Asseguda al pedrís m’he donat el plaer de contemplar el panorama. 

La pols dels anys pot tapar les vies, pot desdibuixar el vell paisatge, però no pot esborrar el ferm record d’una infantesa que sols tenia el que ella sabia cercar, per distreure’s de les seves hores quietes. Els anys passen i sembla que tot queda enrere cobert amb un subtil vel que difusa, una realitat no per llunyana molt enyorada.

Cal estimar doncs que encara que els sentits vetllin i que es despertin al mes petit signe d’aparició. El xiulet del tren, el vent, la calma matinera que a les nou del matí encara ho embolcalla tot. I per sobre de tot el goig de sentir que ets viu i que Deu et regala un nou dia de vida. Lloat sigui!

dilluns, 10 de novembre del 2014

VOTAR



Hem anat a votar. Jo en broma deia, si no m’hi porten no hi aniré pas. En Pitu s’ha ofert a portar-m’hi i així he pogut complir amb el deure ciutadà.

M’ha complagut molt anar-hi. Mollet semblava un altre poble. Gent per tot arreu demostrant una vegada més el seu civisme. Com que no surto massa al carrer, he vist molta gent coneguda passejant i rondant els carrers de Mollet. Una autèntica atracció per als meus ulls molt avesats a l’entorn casolà.

En acabar la nostra tasca ciutadana hem anat a dinar a Vallromanes per celebrar l’aniversari del meu nebot Guillem, que en fa disset. I avui ha tingut el plaer de poder votar com a nou ciutadà. N’estava molt content..

Un pastis, l’ha sorprès. No se l’ esperava. No ha pogut amagar la gran emoció que li hem ocasionat la família tota. Aplaudiments , petons,bons desigs ... i ell molt content. La seva futura cunyada li ha regalat una bonica i confortable bufanda. Els demés li havíem fet el regal per endavant. Que es comprés equipament de vestuari per l’hivern que s’està apropant a passos de gegant.

Avui encara que no ho sembli a Catalunya, amb les eleccions, és un dia que amb el temps serà històric. Corrien temors i aires d’accions contràries. Però una vegada més el seny català s’ha imposat i han transcorregut les votacions molt tranquil·lament i amb molta serenitat. Tot el contrari que el govern de Madrid que desitjava lluitant per què aquestes eleccions fossin nul·les. Tenia aires d'altres temps en que no es podia votar.

Fins ahir la nit el manaire madrileny no va veure perduda la seva lluita en contra. Els catalans una vegada més han posat fora del cercle polític, el ser i voler del poble català. 

Esperem doncs que aquest fer tossut i dinàmic dels catalans porti a bon port els desigs d’una independència fa molts anys somniada. Que per molt somniada te ben merescuda.

Tombarella

Imatge extreta de naciodigital.cat

Vaig caure. De la cadira a terra hi ha un bon tros. El meu front al xocar contra el terra molt dur se’n va ressentir molt. Tot seguit em va sortir un bony a cada costat de front que feia riure per no plorar. Com que estava sola a casa, era dimarts i l’Anna era a la plaça a comprar, vaig trucar a l’assistència personal i tot seguit em van atendre .

Però es va originar un galimaties molt gros, com que duia dues banyes com una catedral al front, el mosso que va entrar em va dir que m’havien de dur a l’hospital per que el nyanyo era molt gros i podria presentar complicacions i, que encara avui quan ho recordo em vénen ganes de riure. Un mosso, saltant per la porta del pati. Jo a terra a l’habitació sens poder aixecar-me. I encara no se ni com va entrar el mosso a la casa. Van venir els bombers, l’ambulància, els mossos i van tallar el trànsit al carrer que no es podia passar. Per fi amb l’ambulància vaig entrar a l’hospital. Molt ben atesa, això si, però em van tenir allí fins a les vuit de la tarda. Dinar i berenar sense ganes, per què jo sols desitjava anar a casa i reposar a la meva butaca, on hi faig cada dia després de dinar una becaineta molt bona.

Total que no va ser gran cosa. Avui ja ni se’m nota res. El fet es que es una vivència per explicar per que malgrat no ho sembli i sempre ens queixem, els ciutadans necessitats d’assistència crec, pel meu cas que son atesos degudament al seu moment.

Ha valgut aquest fet per poder valorar en viu la gran i delicada atenció de tot el personal que treballa en una tasca tant acurada a atendre amb estima, simpatia i servei al necessitat.

Però no us animeu a provar una estada per petita que sigui a l’hospital. L’angoixa i el neguit ningú te’l pot treure de sobre. A les tres, després de dinar et diuen que a les cinc ja podràs anar cap a casa. A les quatre et diuen que a les sis i a les sis et diuen que a les vuit. Sortosament tot va acabar així i sols cal agrair tot el bé que en vaig poder treure. Paladejant la bonesa que impera al nostre entorn i que moltes vegades no ens adonem.

Conca

Imatge extreta de http://www.spain.info

Fa uns dies l’Anna anà amb el grup de Montornès a visitar Conca. Una ciutat de la massís castellà que s’hi ha d’anar expressament, vull dir que no ve de pas. Una ciutat petita però encisadora. Les seves cases penjades, la fondària ombrívola de la ribera del riu que la voreja ofereixen al visitant una visió serena i plena de pau.

Jo la recordo d’una vegada que amb la Fràter teníem una trobada a Madrid i que em va tocar anar-hi amb el meu cotxe. Una de les noies que venia amb mi es va entestar en passar-hi. Anàvem tres noies i en Tomàs un persona limitada per paràlisis cerebral , molt llest i intel·ligent. Com que la seva mobilitat era un xic reduïda, la seva feina era portar-nos els comptes de les despeses del viatge. Li donàvem els diners i ell tenia cura de pagar tot el que calia. 

Però per anar a Conca havíem de fer marrada i ens va caldre prendre un dia més. Vam dormir una nit a Conca. En Tomàs portava la bossa dels diners enganxada amb una agulla imperdible als calçotets. La seva mare li feia així per què no els perdés. I abans de sortir de casa treia de la bossa el que a ell li semblava precís i així fèiem el viatge.

Aquella nit sopant a Conca, en Tomàs estava molt pensatiu i seriós. Li vaig preguntar que li passava però no m’ho va pas aclarir. Ja a l’hora de pagar el sopar em pregunta si el podia pagar-lo jo, dels meus diners. Em vaig esparverar. Que t’ha passat? Res ja t’ho explicaré. Vaig pagar i a l’hora d’anar a dormir em diu: Veuràs Júlia ja saps que la meva mare em posa els diners enganxats als calçotets. I jo allí no podia fer la transferència deguda. Ho comprens? I es clar Tomàs que ho comprenc però no n’hi ha per tant . 

Em va tornar el que havia pagat i tot resolt. A les mares sempre els sembla que els fills encara son petits i no s’han adonat de que han crescut i ja són homes drets i ferms. La Fràter ens ha ensenyat a trobar solucions a la gran problemàtica que els limitats presentem. I aixi poder viure amb plena normalitat.

Va d'Olives


Hem anat a dinar a can Besa. Un restaurant que hi ha a mig camí del Montseny. Un lloc on la natura és tan frondosa, i ubèrrima que fa que doni la impressió d’estar en un altre món. La família justa, en mancava algun, però per causa normal. Ha estat una autèntica meravella. Per repetir la trobada en un lloc tan formós.

Ens han servit un pica, pica, on no hi mancaven els plats de les olives. El meu nebot petit en Guillem, se n’ha apropiat un al seu davant i no ha parat fins a buidar-lo del tot. Quan per servir el primer plat anaven a retirar-li-ho ha protestat i se l’ha quedat gaudint del plaer que li donava la deliciosa menja. Això ha fet que em vingués a la memòria que per mi també és un gran plaer menjar olives... i de totes menes .

Al carrer Berenguer III, de Mollet hi havia hagut una bacallaneria molt important, a més d’una fusteria del Ton Girabent, una barberia de senyors, la floristeria Armadans, casa d’en Gibert, el forn de pa de la Vicenta, la lleteria de l’Anita la merceria de la Sra. Moly, i a ca la Ignasieta. La Ignasieta era una senyora alta i ferma que venia bacallà remullat, mongetes cuites pel sopar del vespre, etc. etc... 
Tots els matins quan jo passava pel seu davant per anar a la feina ella posava les grans palanganes amb olives a fora al carrer, just al portal per que cridessin l’atenció del vianants. Jo me les mirava amb cobdícia pensant: Si poguessis córrer n’agafaries un grapat i fugiries per gaudir de la seva menja a mig matí. Però la meva mobilitat no em permetia fer tal disbarat i m’havia de conformar amb la visió que m’oferia la Ignasieta. Això d’agafar un grapat i fugir era propi de l’etapa que ens va tocar viure de precarietat. No la brillàvem com ara i per tant tot eren capricis impossible d’adquirir. 

Ara tenim tot el que necessitem i més. Cal doncs donar gràcies a Déu per aquests dons que ens permet i gaudir plenament de tot el bo que la vida amb les seves dificultats o sense ens ofereix. Però és bo recordar aquells temps per saber valorar i estimar tot el que tenim. I amb el record agrair que puguem encara assaborir aquells moments dolços i serens que vam poder viure.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

El Cassi

Imatge del Senyor Lluis Mateu Laporta agutzil de Sant Esteve de Castellar extreta de la Tribuna del Berguedà

L’Andreu Cassi fou per molts anys l’agutzil de l’Ajuntament de Mollet. 

Un esdeveniment sense importància me l’ha fet portat a la memòria. Algú li crida a la nebodeta que volta per casa que vindrà el papu o l’home del sac i se l’endurà si no fa bondat. 

Aquest petit detall de l’home del sac ha portat a la meva memòria records de la meva infantesa. Quan jo era petiteta, com que tenia la mobilitat molt reduïda i no podia fer certes coses, sempre rumiava quina en podria fer. I el resultat de la meva distracció solia acabar sempre fent enfadar la mare. Ella em solia dir, si no fas bondat cridaré al Cassi i que se’t endugui ben lluny de casa. Això volia dir que l’Andreu Cassi era per mi com el papu.

Era l’agutzil de l’Ajuntament i en aquell temps els avisos de cobrament d’impostos i d’altres ordres, s’anunciaven a través de la trompeta de l'Andreu. Era molt bona persona, però tenia un geni molt fort i com que la quitxalla l’escridassava quan el veien amb la trompeta sota el seu mig braç, per que l’Andreu tenia una limitació fruit de la guerra, ell els espantava dient-los que se’ls emportaria si no eren bons minyons.

Solia posar-se a les cruïlles dels carrers, donava el seu toc de trompeta i anunciava el que tocava, si el cobrament del rebut de l’aigua, o si hi havia alguna oferta de peix a la plaça a bon preu. Avisava de tots els esdeveniments que es poguessin presentar. Jo recordo a la mare que quan sentia la trompeta em feia anar a veure què anunciava, calia estar alerta per les rebaixes de preu sobre tot les de la plaça.

I com que era una persona força sorruda, grassó i amb un aspecte que des del meu punt de vista d’infant jo el veia com a un ogre de les rondalles, i quan la mare me l’anomenava per fer-me creure, jo obeïa tot seguit per què realment em feia por.

I per això avui l’anunci del papu me l’ha fet recordar. No deixa de ser que en aquell temps fou un personatge de fama. Avui el seu record se m’ha fet viu i plaent, per què encara que no hi vaig tenir massa tractes, per mi fou un bon amic. I que Déu el tingui ben a prop seu.

Simpàtics guardies de l'ordre

imatge extreta de la Vanguardia

Hem anat a Sant Quirze a dinar a un restaurant que hi té un nét de la meva cosina Un dinar esplèndid, simpàtic i molt mengívol. La cosina complia avui anys i ha volgut celebrar-ho amb la família. Un detall molt bo i molt escaient en ella, doncs no hi ha mancat cap detall. Hem format una colla de setze, comptant-hi la menudeta la besnéta de la cosina. 

Tothom, penso, que s’hi ha sentit molt bé, doncs les ganes de parlar uns amb altres no s’acabaven, i com que, amb alguns, feia anys que no ens vèiem, ha esta molt amè i molt grat. La xerinola imperava en l’ambient, i la sobretaula s’ha allargat força, però ha estat molt profitosa, doncs els canvis d’impressions familiars solen ser molt ben acceptats quan la família es reuneix per qualsevol esdeveniment.

Desprès del dinar amb el cotxe de l’Anna hem anat una mica per les nostres. Volíem anar fins a Terrassa on hi tenim uns cosins un xic fora de circulació. Aprofitant doncs que ja érem a mig camí ens hi hem encaminat. Però Déu meu quin mal de cap! Sortir de Sant Quirze on hem dinat, i trobar la carretera de Terrassa, ha estat tot un poema. Ens hem fet un embolic tant gros, que ha calgut demanar ajuda a uns guàrdies que vigilaven el curs d’uns jocs de carrer. La petició ha estat una passada.

D’entrada i abans de que obríssim la boca el guarda tot jocós diu: “Vamos a ver que les pasa a estas lindas jovencitas.” Ens informa el camí per anar Terrassa i ens diu: Muy buen viaje!. I jo amb jocositat també li responc: Moltes gràcies, i també per la seva delicada opinió de “jovencitas”, passem dels noranta!

Caram! ha estat la seva resposta, ningú ho diria. Molt gentil li he engegat jo ja marxant amb el cotxe camí de Terrassa. No ningú ho diria, però el cor diuen que sempre es jove. Jo crec més bé, que si el cor el deixes en llibertat és alegre i joiós. Al cor si l’escoltes sempre et porta per els millors camins i vers les més bones obres a fer. Cal tant sols escoltar-lo i fer-li cas. 

La resta la que Déu vulgui.

Les meves sabatilles noves


Tinc unes sabatilles comprades al mercat. Oli en un llum per els meus peus delicats. Una autèntica carícia per ells, els meus peus, que encara que no caminen exigeixen atenció. Doncs d’entrada m’anaven tant be que varem decidir comprar-ne un altre parell, però de numeració diferent, és a dir, unes eren del número 35 i les altres del 36. Així la cosa era una solució per al dia que tocava rentar-les. Tot molt bé i escaient i els meus peus molt agraïts.

Però passa que el dia que haig de sortir em calço les sabates, i quan torno a emprar les sabatilles em faig un gran embolic. Les prenc de l’armari, i quan vaig a posar-me-les, gairebé sempre he agafat, una d’un parell diferent de l’altre. Això em suposa un esforç ja que la meva mobilitat un xic reduïda es queixa gemegant.

No obstant les sabatilles van molt bé i ajuden a que el meu benestar sigui bo i concret. Doncs passo moltes hores calçada amb elles, i encara que no les empri per caminar necessito que siguin suaus i dolces, que no premin per cap costat, en fi que siguin com un guant de gasela.

I m’hi he avesat tant amb elles, que moltes vegades a l’hora de sortir per anar a missa o algun altre lloc, no recordo canviar-me-les i vaig per el món com, la nena de la cançó que anava dient que caminava com si sabatetes hi tingués. I jo que tinc sabatetes, prefereixo la dolçor de les sabatilles a l’estretor de les sabates.

De vegades aquest fet em fa pensar en aquelles persones que no tenen sabates per manca de diners, o be aquells que no poden portar-ne per què ni peus tenen. Quines contradiccions que te la vida! Uns per molt i altres per poc o per gens.

Cal doncs estar content i agraïts amb el que tenim i acceptar aquell pensament reflexiu que diu: No és més feliç aquell que té molt, si no aquell que està conforme i content amb el que té.

El Vallès


Hem dinat a l’Hotel Mercure Augusta. En Jordi i la Mª Rosa ens hi han convidat per celebrar amb la colla de Les Bessones el seus cinquanta anys de matrimoni. Un lloc molt bonic, situat sobre un turonet que hi ha a l’entrada de Granollers. Un lloc des d'on pots admirar tota la magnificència del Vallès. A mi m’ha tocat seure de cara a la gran esplanada que forma el contorn. He pogut contemplar a plaer tot l’encant que ofereix aquesta part tan sorprenent de la nostra comarca.

Ara a la Tardor el verd dels camps i del paisatge són molt variats. Verds que ja comencen a prendre el to verd fosc que imposa la temporada. Verds vius que sembla que volen sobreviure a les ordres de la natura. Verds més apagats amb aires d’obediència. I aquells verds constants i tossuts que no perden el seu to en tot l’any, perennes, fixos que durant tot l’hivern alegren la vista omplint els nostre ulls de dolça esperança.

En aquesta plana vallesana hom hi pot admirar tota mena de verds. La meva vista anava d’un punt a l’altre admirant l’existència d’aquesta meravella natural. Talment un coixí brodat amb delicats fils de seda. Una impressionant delícia per a la vista, cansada de tanta pol·lució i de tant descolorida imatge. El meu dinar va passar sens assaborir les menges. El paisatge em captivava i els meus ulls es resistien a admirar altre cosa que aquella estampa tant formosa que m’oferia la natura.

Encara que conec força be la nostra contrada, l’oportunitat d’admirar-la, no me la podia deixar perdre, i la meva vista no es cansava de fitar l’espai cercant racons potser desconeguts per mi. La ocasió valia molt i era cosa d’aprofitar-la. Amb tot vaig passar una bona estona contemplant aquell paisatge que sens pensar-ho l'oportunitat em posava davant dels ulls.

Tot plegat portà a la meva memòria aquell verset tant famós del gran escriptor català sabadellenc que es signava Pere Quart: En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc sencer, tres quarteres... massa terra!. Com el Vallès, no hi ha res!

diumenge, 21 de setembre del 2014

Aniversari de noces de la Maria Rosa i el Jordi Abad

Avui hi ha festa grossa a la colla. Més que colla, però ben mirat podem considerar que aquesta colla, és una gran família. Una gran festa d’aniversari. La Maria Rosa i en Jordi Abad, enguany acompleixen els cinquanta anys de matrimoni. Oi que és per celebrar-ho plens de goig i alegria? Doncs si, aquí ens teniu tots contents i ells molt emocionats. No tothom pot arribar-hi a una fita tant important.

Al pas d’aquests cinquanta anys l’amor que en un cert dia es van prometre no ha baixat mai la guàrdia. L’estimació, el respecte i l’amor han imperat sempre en ells fent, doncs, que siguin estimats per tothom qui te la sort de tractar-los.

Ella dotada d’una gran qualitat, servicial i comprensiva, treballadora en tot moment, especialment quan toca de cuinar o organitzar quelcom en bé de la colla. Afectuosa i serena en la seva tasca de companya i amiga. Dolça i tendre en el tracte i actuació . Tot un tresor que cal agrair a Déu .

Ell afectuós, simpàtic, molt juganer amb un somriure sempre a flor de llavis, que el fa agradós i amè en tot el seu ser. Sempre sembla que se’n rigui de les coses i dels fets, però rere aquest do, s’ hi amaga una gran tendresa i comprensió vers els amics i companys de colla i de tothom

El seu caminar junts per la vida ha donat els seus fruits. Fills i néts omplen el seu món i gaudeixen d’una estima i admiració molt intenses, fent que el tracte que hom te amb ells, sigui sempre plaent i encisador.

De la Colla en son un puntal molt important. El seu parer en tot, es molt valorat, doncs te gust de saviesa i enteniment. Per qualitats que en son ben mereixedors de tota la nostra estima.. Cal demanar doncs a Déu que ens permeti gaudir per molts anys del caliu encès del seu amor.

Que segueixin essent el far que il·lumina el nostre caminar com a colla de les bessones.

Un passeig per l'Estartit



Aquest poble de la Costa Brava oferia als nostres ulls una magnifica visió . Vaixells ancorats a tot el llarg del moll, molta gent passejant, moviment intens arreu i un plaer molt grat a la nostra vista doncs rarament podem fer una visita tan formosa al nostre litoral. Uns nebots complien anys de matrimoni, el van voler compartir amb nosaltres. L’Anna i jo acceptàrem molt complagudes la convidada. Fou un gran plaer gaudir de la bellesa que guarden en els seus racons aquest pobles de la nostra costa.
El desplaçament amb cotxe un xic llarg i pesadot. El viatge va durar una hora i mitja, però fou una gran compensació i molt grat plaer, poder contemplar aquesta part del nostre litoral tan ple de vida i de bellesa, amb les illes Medes davant nostre.

Com que ja era migdia calgué cercar un lloc per dinar, doncs la neboda havia adquirit uns bitllets per pujar en un vaixell que ens donaria una volta per totes les illes a partir de les tres de la tarda. El lloc del dinar no podia ser millor, a l’aire lliure amb el mar al davant i el passeig on s’hi movia tota mena de gent. Una autèntica delícia.

Doncs a l’hora marcada embarcàrem i a visitar les illes Medes. No tenen res de particular però si, d’admirar. Admirar la gran creació de la natura. Plenes de gavines que malgrat la brutícia que generen, les omplen de vida. Plenes de foradets a la roca, els seus nius. El sol de la tarda les besava amorosament donant-los-hi un to rosat que embadalia l’ànima contemplativa. Hom sentia el cor ple d’agraïment davant tant magnifica meravella.

Una tarda plena d’emocions viscudes en la companyia dels nebots als qui cal agrair l’esforç de conduir-nos a una visita tan plena de vida i de goig. La nostra reduïda mobilitat no ens permet fer escapades per el nostre compte, però si, som conscients del valor que te l’estima que ens tenen ja que sempre procuren fer-nos gaudir el mes possible de grats moments.

50 anys de matrimoni


La Maria Rosa i en Jordi Abad han acomplert 50 anys de matrimoni. Ens han convidat a compartir un dia tan assenyalat. L’ermita de Santa Quitèria respirava pau i amor per tots els seus racons. Flors per tot arreu, pau i dolcesa en l’àmbit, i nosaltres plens de joia acompanyant als amics en tan memorable dia. Venien tots dos agafadets de la mà per el camí que porta a l’ermita, escampant amb el seu alè, un deliciós aroma de pau i felicitat.

La joia il·luminava les seves carones plenes d’amor Un amor que ha omplert un sens fi de dies junts, contra adversitats,amb joia acceptant les bonesa que Déu els ha enviat. Fills i nets omplen els seus cors de joia i plaer. Ara ja al punt dels seus cinquanta anys junts repassant el viscut, no troben altre camí que agrair a Déu tot el be que han rebut en tot moment de ela seva vida en companyia.

L’aroma de les flors omplia l’aire i hom sentia que la vida és bona i bonica malgrat les moltes inconveniències que mantes vegades ens presenta. Cada filera de bancs, en el seu inici, tenia lligat amb llaços de seda un ramet de flors. El passador que condueix a l’altar es podia ben be dir que era un camí de roses. Bonic de bo de bo . La cerimònia senzilla i molt plaent. Hom tenia la impressió d’estar en un altre món. Potser la porta del cel?. O potser un retall del paradís promès.?

Sigui com sigui una cerimònia per no cansar als qui no sovintegen massa les visites a Déu. Aviat fou enllestit el ritual i a fora ja tot eren abraçades i petons plens dels millors desigs de joia a felicitat per als vells nuvis.

Un convidat a la festa anà arrancant els rams de flors dels bancs oferint-los a les senyores de l’acte . La majoria femenina duia un ramet a les mans. Es preguntaven a qui es devia tanta delicadesa. No s’ en sabia res.

A la fi però es va saber que les flors estaven preparades per una altre cerimònia que venia rere nostre. Ja veieu, aquelles situacions que sol crear l’eufòria.

L'endema de la Festa Major de Mollet


Be, la festa ja és passada i vull imaginar que molta gent s’ho ha passat molt be. Jo des de la meva cadira he anat mesurant els pros i contres de la gran festa, sempre ben esperada. Per aquests dies són molts els pobles del contorn que celebren la seva festa major . Recordo que en la nostra jovenesa, cada diumenge la nostra sortida, era anar a visitar el poble que estava de festa. I com que Mollet està voltat de molts poblets, en teníem gairebé per tot l’estiu. Sant Fost, les tres Martorelles, La Llagosta, La Florida, Santa Perpètua, Els Palaus, que crec que n’hi ha tres, Parets, Montmeló.... Doncs aneu comptant, cada diumenge teníem les festes de l’estiu assegurades. I el bo era que per desplaçar-nos-hi ho fèiem a cavall de les nostres espardenyes, vull dir caminant.

Però malgrat que les caminades per anar a la festa eren molt i molt llargues, resultaven molt divertides doncs , érem joves, i la joventut no es cansa mai, anàvem tot el camí cantant i saltant a corda, pel mig de la carretera, perquè en aquell temps no ens espantava el trànsit, doncs no n’hi havia. Realment era una delícia caminar sota la frondosa ombra que els plàtans oferien gairebé a tota hora. Les carreteres que travessaven els pobles, aleshores eren com grans avingudes on hom hi podia passejar sense temor de cap mena. La tranquil·litat imperava arreu i era un plaer amè rondar per elles.

I pel que feia a la vida casolana, per la festa, hi havia sempre el rostit de pollastre ànec o oca, que feia la delícia del paladar més exigent. Se’n solia fer una gran cassolada que n’hi havia gairebé per tota la festa. Al plegar del ball de nit sobre les dotze de la nit , al arribar a casa hom solia fer el ressopó amb el rostit de pollastre.

Ara no sé com deu anar la fi del ball de nit, o si ni tant sols hi ha ball. En aquella època el ball tenia molta importància, fos la dansa del migdia al primer dia, fos el ball de mitja tarda o el de mitjanit. Les noies de bé de Mollet solien estrenar un vestit de gala per cada ball. Les balladores ja tenien els balls compromesos, algunes des d’abans de la festa, altres es comprometien segons l’abundància de galants.

Un concert molt especial



L’Adela, germana de la meva neboda em va convidar a un concert que donava ella i la seva professora de cant a l’Ateneu de Sant Fost. Fou senzillament una gran meravella. Ja fent un duet,, ja en solitari, les dues ens van regalar amb el seu art un repertori de cançons àries i sonates impressionants.

No imaginava gaudir tan plenament de l’art que van oferir les dues, amb una delicadesa sublim. L’encert en escollir les obres ofertes va ser complert, fent les delícies de tot el públic assistent, que fou ben nombrós.

Van assolir que en certs moments em sentís en un altre món. Es tan poc corrent que en els moment actuals d’incertesa en que vivim es donin aquests grans plaers que omplen l’esperit de joia i d’amor.... 

El silenci, el respecte, l’atenció de tot el públic fou la prova evident de la meravella que ens permetien escoltar a les dues artistes que davant nostre deixaven fluir del seu cor, tot una sens fi de sentiments davant d’uns cants de tanta harmonia.    

Una tarda magnífica i que deixà un grat record dins meu, confiant que en breu pugui tornar a tenir la oportunitat d’escoltar. Per què han estat molts els concerts que l’Adela ha ofert, però la meva reduïda mobilitat no m’ha permès assistir-hi. Avui m’hi ha convidat i m’hi han acompanyat. Dono gràcies per aquesta sort tant immensa que tinc de posseir una família tant vetlladora dels meus anhels.

L’acompanyant de l’Adela, la Sra. Csilla Ötvos , professora de Cant hongaresa, ens va oferir un repertori líric molt ben escollit i sobre tot molt ben interpretat. En fi que entre la Sra Ötvos i l’Adela van fer d’aquest recital una tarda memorable i al mateix temps inoblidable.

Per el camí de retorn a casa encara dins el meu cervell vibraven les notes del repertori, l’Ave Maria, la barcarola... les seves notes fixaran un temps de delit gaudit amb una plenitud complerta.
De tot en dono Gràcies

diumenge, 24 d’agost del 2014

Passeig per la Vila Olímpica

imatge extreta de Tripadvisor
 

Per la tarda, encara no s’albirava la capvesprada vam passejar per la Vila Olímpica. Tot passejat vam decidir de berenar una mica en un xiringuito, anomenat “Escribà”. Va ser un encert trobar molt a prop nostre un lloc ideal per seure. De cara al mar, una autèntica delícia. El mar d’un blau més intens que el cel ens oferia una visió preciosa i natural. La línea que marca l’infinit del mar on sembla que s’uneix amb la terra es dibuixava ben concreta i visible. Tot respirava pau i dolcesa. L’oratge fi ens acaronava dolçament i feia que sentíssim la seva presència com una dolça carícia, fent que la meravella del capvespre omplís el nostre cor d’un agraïment profund.

El berenar - sopar fou mengívol i molt gustós. Aquella hora de la tarda l’estomac ja comença a tenir necessitat del proper sopar. Tots gaudirem plenament de les delícies que la persona que ens va atendre ens oferia. Fou amè i plaent. Tots contents i alegres de cara al mar, aquell mar que ja anava canviant el seu to de blau. Semblava com si el cel i la terra es posessin d’acord per unir-se en aquella immensitat tan admirable. En un moment donat, ja no hi havia diferència, tot era el mateix to de blau, mar i cel, i tot respirava un silenci captivador, que enamorava. Hom hauria desitjat fer aquell moment etern, com deia Maragall en el seu Cant Espiritual.

Un raconet de la Vila Olímpica on tot respirava bon estar. Fins i tot la persona que ens va atendre, l’amabilitat en persona, simpàtica i acollidora, ens feu un petit obsequi a la Berta i a mi, un petit cuiner que donant-li corda balla una mica. Res una finesa per part d’una persona que va respondre molt acuradament a les nostres comandes.

La Trina li va explicar que escric vivències, es va mostrar molt interessat i em passà la seva adreça electrònica per que li enviés alguna. Li envio aquesta, com a mostra de les meves aventures literàries. No son gran cosa però si reflecteixen moments de la vida dignes de ser recordats i viscuts amb joia i agraïment.

Cal doncs estar agraït per aquest do que Déu em cedeix per tal da gaudir més intensament, si es possible, de les nostres vivències.

diumenge, 17 d’agost del 2014

Festa Major




A Mollet el diumenge que segueix al dia de la Mare de Déu, 15 d’Agost es celebra la Festa Major. Enguany s’ha enllumenat el campanar, diuen que es veu molt bonic. Hem anat a oir missa de nou, a la parròquia, res semblava anunciar la festa Major, excepte que el pas per accedir amb el cotxe a l’església era tancat amb barreres de metall que no es poden moure. Pels carrers molt silenci i quietud. Semblava que tothom dormís encara. Han adornat l’altar amb bales de palla i flors de gira-sol, bonic fins a cert punt, un xic pagesot resultava l’aspecte que avui tenia l’església.

Recordo que en la meva infantesa hi havia dos festes a l’any que es celebraven amb molta joia. Nadal i la Festa Major. Dos esdeveniments per el que es solia menjar pollastre. Ara de pollastre se’n menja sempre que s’escau. La mare comprava els pollets al mercat i la seva feina era fer-los créixer per poder lluir les seves qualitats de bona cuinera per les festes assenyalades Solia fer una gran cassola de rostit que durava els tres dies de la Festa. No cal dir com esperava la mainada que arribessin aquestes festes, ja que l’abundància de tecs solia ser força escassa.

Avui aquest tema ja ha deixat de ser important com ho era aleshores. Sortosament la qüestió alimentària ara ja no es tant precària com abans. Ara podríem dir que estem saturats de tot i potser d’això esdevé que es facin escarafalls de segons quines menges. Encara que depengui molt del gust individual de cadascú, la qüestió es basa un mica en la tradició , doncs era una forma o un ritus de celebrar els esdeveniments festius.

Doncs be sigui o no festa Major cal obrir el cor a les festes que el calendari presenta, per que el nostre cor gaudeixi una mica de l’encís que suposen en certa manera aquestes festes en que, abans, i ara crec que també, eren motiu per reunir tota la família i esbargir-se en l’amor i l’amistat.

Avui l’Anna ha fet dinar de Festa Major. Els fills dinaran amb nosaltres per compartir una festa que encara que sigui una vegada a l’any ompli els nostres cors d’amor estima i respecte.

Les llagrimes de Sant Llorenç

Imatge extreta de la Vanguardia

Vam decidir en la tarda de Sant Llorenç, arribar-nos fins vora al mar, per què diuen que per la nit, quan es fa fosc, si tenim sort, es poden veure i contemplar les llàgrimes de Sant Llorenç. Uns estels que a certa hora de la nit es mouen d’un lloc a l’altre donant vida a la rondalla que hom conta de la vida de Sant Llorenç, que el van sacrificar coent- lo a les brases vives del foc .

Ahir per segon any varem estar prop del mar per què quan, es fes fosc , poguéssim contemplar el misteri. Es un espectacle visual que difícilment es pot veure si no és precisament en aquesta tarda d’estiu que ens dona el goig de gaudir sense massa dificultat d’una expansió natural que realment és un regal diví de la natura.

Encara que l’airet de la tarda era suau i plaent el cel no donava massa esperances de que poguéssim veure satisfet el nostre desig, però l’esperança ens va mantenir ferms en el nostre punt de guaita, i encara que no massa lluïda la lluna va fer la seva aparició per entre mig d’un cel molt plomís.

Suaument el cel va anar agafant un color de rosa pastís que enamorava. Crec que potser era l ’hora que els enamorats de la vida i de la natura copsen plenament l’encís d’una tarda d’estiu vora el mar.

Una gran densitat de pau i joia barrejades omplien l’àmbit fent que hom sentís dins del cor una dolça sensació de ben estar i goig. Que bo seria el món si sempre poguessin imperar en els cors de les persones aquesta gran sensació de benestar i serenor.

Potser si es poden deixar les nostres sensacions impreses ja en la nostra ment, ja en el nostre cor, el seu record perdurarà fent que molts moments de la nostre vida retornin fàcilment i ens ajudin a viure amb més intensitat moments inoblidables.

Nit de Lluna Plena



Hem d’anar a Mataró vora la mar, per veure la lluna plena, van dir els nebots quan van entrar per veure si hi volia anar. No cal dir que vaig acceptar la convidada amb ulls clucs, doncs ja feia uns quants dies que no sortia de casa, i em va fer molta il·lusió anar a la vora la mar.
La tarda estava un xic encapotada, la calor havia amainat un xic i donava gust, passejar per aquell immens espigó que voreja la platja de Mataró. tan plena de vida i de tan moviment. La gent, anant amunt i avall, donava una visió encisadora a aquella hora foscana del captard.

Asseguts prop d’una taula, el berenar molt apetitós que a aquella hora, va venir molt de gust i el vam paladejar amb goluda delícia. Molt contents i animats esperant que la lluna tragués el nas per l’horitzó per gaudir de la seva plenitud. Però el cel es negava deixar-nos veure la seva grandesa, emboirat i borrós d’un gris plom que no s’assemblava gens a la imatge que en la nostra imaginació portàvem.

Però per fi, potser els Déus es van compadir de la nostra impaciència i va sortir d’un ple un xic negat, però un ple que va complir amb totes les nostres il·lusions. Tothom retratava la lluna que marcava el seu caminet argentat onejant la mar d’una manera senzilla però captivadora, no podies treure els ulls de la imatge que ens oferia.

Una tarda tranquil·la, dolça i plena d’amor. Un berenar sense massa importància, el fet era estar junts i sortir una mica del cau que ens té durant la setmana recloses en una llar que no per acollidora sigui menys plaent estar-hi.

Un regal dels nebots i de la natura. Admirar el paisatge l’ambient, el divers colorit dels vestits de la gent, la llum que es va difuminant al avançar el capvespre, son sensacions i impressions que no es poden tenir ni veure massa sovint. Cal agrair doncs, el fet de poder contemplar tanta meravella natural i divina. Restem doncs, fent oposicions per que el fet es repeteixi i ompli el nostre cor d’aquesta pau tan encisadora i gratificant.

El meu pati



 

Tinc al darrera de la casa on hi vivim l’Anna i jo, un petit pati molt acollidor. Hom hi pot sentir els sorollets mes imprevisibles. Un ocell que fa el seu darrer cant abans d’ajocar-se tranquil. Les remors del carrer, gairebé no hi arriben i de vegades en el silenci de la nit foscana es poden sentir un sens fi de melodies dignes de la millor orquestra. I si pares esment fins hi tot pots oir com suaument el til·ler que hi ha plantat al mig , gemega i es queixa de la calor i de la manca d’aigua.

El roser que te a la vora, molt eixerit, és com si fos una mica fresc se’n riu i li fa gresca de les seves queixes. El roser ja fa molts anys que hi és plantat. Se li va encertar el lloc per que ens dona roses tot l’any. Fins i tot per Nadal ens regala una bella rosa que enamora de tan formosa i olorosa. El til·ler ja comença a deixar veure la seva senilitat. Enguany al seu temps va ser podat, i ha tret un ufana meravellosa. Dona goig de veure les seves grans fulles plenes de vida que ombregen el pati i ens dona frescor per poder estar-hi una bella estona al seu costat al capvespre. Són unes hores d’encís. Tot sembla disposar-se al repòs. Un silenci que gairebé es podria mastegar, omple l’àmbit i fa l’estona deliciosa.

Però hi ha uns petits insectes que ho posen tot a rodar. Els mosquits. Tot just arriba l’hora foscana que convida a reposar i a gaudir del plaer tant grat de la fresca que anuncia la propera nit, apareixen els mosquits. Ja ho sabeu són uns animalets que gairebé ni es veuen, però que amb les seves picades ens amarguen les delícies dels capvespres estiuencs.

I per molt que t’embetumis posant pomades i cremes per eliminar-los, no hi ha res a fer. Et deixen els braços i les cames com un colador de picades que et fan frisar intensament amb la seva picor. És mal d’estiu però ja sabem que no tot el temps és estiu. A l’hivern, ja ho enyorarem ja, el fred ja prendrà cura de tapar tot el nostre cos per què els animalons tan molestos no hi arribin.

diumenge, 27 de juliol del 2014

EL PONT DE LA MANDRA



El Caganell, el torrent que travessa gairebé tot Mollet passa ben be per el centre. Des de la via dels trens de l’estació del Nord, fins a l’estació de França. En alguns trams transcorre ben be per el mig de la ciutat. Molts anys enrere per passar d’un costat a l’altre hi havia uns pontets molt senzills, però que ajudaven que les persones poguessin creuar. A l’altura de la Farmàcia Foz, avui Tugas, hi havia un pont on el jovent de Mollet n’havia fet el seu punt de trobada. Sempre estava ple de nois asseguts sobre la barana superior i recolzant els peus en la més inferior. I el pitjor de tot era que les noies que tenien d’anar a fer encàrrecs si volien creuar-lo havien de passar per en mig dels grans badocs. Talment semblava que els que allí es recolzaven no tenien feina o no la volien fer, i d’aquí en sortí el pont de la mandra.

Al llarg del torrent n’hi havia dos més, un davant dels collegis nous i un altre molt més avall. Però aquest al ser més cèntric i més concorregut se’n enduia la fama, per la gent que l’emprava, està clar.

En deien el pont de la mandra, però crec que més be era el lloc on els nois casadors s’hi posaven per ullar alguna noia del seu gust. I per això feien pinya i molta gresca quan s’esqueia que per allí en passés alguna de les noies “bien “ del poble.

S’explica que antiguament les senyores vestien de llarg fins als peus. A les hores era quan augmentava la gresca, ja que si hi havia bassals d’aigua de la pluja a terra havien d’alçar- se les faldilles fins als genolls i era quan els homes gaudien contemplant una petita panoràmica del tot prohibida.

Hom recorda aquell petit pont de metre i mig tot el més per passar-hi. Era a les hores un lloc estratègic i un punt de referència dels habitants de Mollet. Molts casoris van sorgir d’aquest lloc tant emblemàtic. Avui en dia ja gairebé ni es recorda, però fou un punt molt important en aquell temps i per la gent que vivia aquella etapa de la vida. 

Una vida molt diferent a la d’ara, però molt plena de vitalitat i entusiasme.

EL SAFAREIG DE CAN LLEDÒ


imatge extreta de : http://blocs.cpnl.cat/quartsdenou/files/2013/04/Safareig_Peniscola1930.jpg
(La imatge no és el safareig de Can Lledó, només és a títol ilustratiu.)

Molts anys enrere hi havia un gran safareig que la gent del poble hi podia anar a rentar la roba. Estava situat a la vora la via del tren a la part alta del 
Caganell, segons s’arriba a la via, just abans, entre els carrers de la rambla i el Gaietà Vinzia. En aquell temps poques eren les vivendes que podien tenir “aigua corrent”, com en deien aleshores de l’aigua de l’aixeta, per rentar i netejar. Ara sembla impossible que aquesta necessitat no fos coberta i si es volia tenir la casa i la roba neta s’havia de recórrer al safareig públic o be a l’aigua de la font de la plaça.

Moltes veïnes es posaven d’acord per anar rentar juntes al safareig un dia determinat, i així aprofitaven per fer les seves xerrades i dels fets que hi podien haver al poble. A més de rentar la roba, allí s’hi rentaven també els draps bruts de la gent, que donava peu amb el seu obrar a comentaris i crítiques. Esdevenia, doncs, una xerrameca de mil dimonis, i quan hi havia en una reunió algun guirigall es solia dir: sembla el safareig de ca Lledó.

Una família arribada de nou a Mollet, treballadors de la Renfe, nadius de terra endins, Castella o Andalusia, poc parlaven el català, però el nostre poble sempre ha estat molt acollidor i li feren fàcil l’adaptació. La mare hi anava a rentar i s’enduia la filla petita amb la condició que jugués per allà a la vora sense allunyar-se massa. La nena es deia Socorro.

Un dia no veient a la filla es va posar a cridar-la: Socorro... Socorro.... La nena no apareixia, però si va aparèixer un urbà que va escaure passar per allí i es va pensar que algú s’ofegava al safareig i demanava auxili.

El fet era per riure, si no hagués estat per l’angoixa de la mare en no veure la seva filla enlloc. Poca estona després va aparèixer i tot quedà tranquil.

I es que la gent d’aleshores no estava massa avesada a conviure amb immigrants, tan era que fossin del sud o del centre. Ara no ens cridaria pas l’atenció un nom determinat. Ens hem habituat a tot. Som acollidors.

diumenge, 6 de juliol del 2014

Dia de pluja

imatge extreta del blog instants de vida

Des de la feina on treballava a casa hi tenia una gran tirada. El camí era llarg i ja me’l prenia amb calma fent alguna paradeta a casa d’unes amigues, o be m’asseia en un banc de la Rambla per reposar una mica. Una tarda, ja després d’haver reposat, es va posar a ploure. Teníem a prop una sabateria on ens hi vam poder aixoplugar uns quants que com jo cercaven lloc on poder esquivar el gran xàfec que queia.

Tot esperant que la pluja amainés es va entaular una llarga conversa, d’aquesta manera el temps d’espera no es feia tan llarg. Total cinc o sis persones que gairebé no cabíem en l’espai destinat a l’ aparador. La pluja persistia intensa i copiosa. Per l’estona de durada la conversa es va anant esllanguint. Hom ja no sabia que dir. Tots miràvem com queia l’aigua i el xip, xip, que feia. De cop ens adonem gairebé tots a la plegada, que a terra i entomant tota la pluja hi havia deu cèntims. Però qui més qui menys callà, amb la suposició de que quan acabés la pluja, qui els podria recollir. 

Entre el grup hi havia un senyor alemany que va sortir a recollir-los. Per uns segons va quedar xop com un ànec. I tot somrient amb el seu espanyol xampurrat , va dir: “Quien desprecia los diez céntimos, no merece la peseta.” I se’ls va guardar a la seva butxaca. Tots vam quedar astorats pensant que la remullada que va prendre no valia pas els deu cèntims.

O potser si que tenia raó, i valia la pena recollir els deu cèntims. No se si aquells deus cèntims el podrien treure de cap apuro, el que si crec que la remullada que va entomar no li podia treure ningú de sobre. Tot està en el valor que te un fet per cada ú de nosaltres. Jo no m’hauria deixat mullar per deu cèntims, però ell, jove i ufanós, ho va fer. Potser tenia la idea de donar-nos una lliçó, o potser pensava com jo penso, que tot te un valor relatiu a les nostres idees i necessitats. Suposo que certes actituds van lligades a la formació que hom ha rebut en el seu camí per la vida. El que te molta importància per a uns , no val res per a altres. És qüestió tan sols d’opinió. I tot a la vida té el seu preu.

Cal Civil




Al costat de casa hi havia una era molt gran que la mainada de mig Mollet hi venia a jugar. Com que era molt gran s’hi jugava de tot. Uns a futbol, altres fent ballar la baldufa, altres a titllo, en fi era un lloc on si solien trobar els amics per passar una estona distreta i enjogassada.

Hi havia un grup que havien format un equip de futbol. Entre ells hi jugaven els famosos Gonzalvo i un noi que de casa seva en deien a cal Civil. Feien equips i s’hi passaven tota la tarda jugant. Jo me’ls mirava des del pati del meu veí. De vegades aplaudint la jugada, de vegades rebotin-la, però per a mi resultava distret i joiós veure’ls jugar

Com que al no poder moure’m massa, m’avorria, cercava quelcom que m’animés. Tal és així que quant hi jugava en Vicenç Valldeoriola de cal Civil, jo des de la paret del meu veí li cridava: ¡Civil, Botifarra sense fil! I tot seguit m’amagava rere la paret del veí que m’emparava. I així fins que un dia es veu que ell cansat de sentir-me va agafar un grapat de sorra i quan vaig treure el cap per cridar-lo me la va tirar a sobre .

Vaig quedar ben lluïda, algun granet em va anar als ulls, que em feu patir llarga estona, però sortosament no passà res. El que si va passar, que des de aleshores, no li vaig tornar a cridar i es va acabar la meva diversió.

De vegades la infantesa ja ho te això, la diversió a costa del veí. No ens adonem del mal que fem inconscientment. Al llarg de la vida tot resulta un aprenentatge. Si hom el sap aprofitar, te molt de guanyat per avantatge. 

Recordar-ho em porta a la ment moments molt joiosos i sense molestar a ningú. Tot forma part del procés de creixement en els coneixement

dilluns, 30 de juny del 2014

La Celestina

Imatge extreta de: http://www.molletvalles.cat 
 

Si, Celestina alta i prima, tenia cura de tenir neta l’escola. Al Col·legis Nous, a les cinc de la tarda, quan sortíem, acabat el dia d’escola, la solíem trobar, voltada de les seves galledes, escombres, plomers i draps per treure la pols, esperant que deixéssim d’una vegada l’aula. Per poder començar la seva feina de neteja.

Els col·legis nous, durant un temps es van anomenar “El divino maestro”, després es va catalanitzar per “Diví mestre”, i finalment les coses retornen al seu lloc, i ara es diu altra vegada “Col·legis Nous”, que no són nous, de fet són tan nous com jo: els vaig veure construir quant tenia l’edat de 4 anys. Jo hi vaig fer els meus primers passos d’aprenentatge a l’ensenyament. Un temps molt bo i edificant. Un professorat excel·lent i amb ganes de fer-nos créixer en el camp cultural. Van ser uns anys plens de ganes d’estudiar i aprendre, on s’anava perfilant la nostra personalitat a la vegada que anava creixent la idea d’una formació plena de coneixements i descobriments.

Doncs bé, la Celestina tenia cura de la neteja de l’escola i quan ens la trobàvem pels passadissos, cansats de estar unes hores massa quiets, ens divertíem una mica cantant-li la cançó de l’enfadós: “ Celestina alta i prima i lletja com sardina,...” D’entrada ella no ens feia cas però la nostra molesta insistència li acabava la paciència i amb l’escombra enlaire ens empaitava però mai assolia tocar-nos a cap. Una bona dona que la mainada l’enamorava. Soltera i sense fills, els nens i nenes de l’escola eren per a ella un goig i per això ens aguantava les nostres mil i una impertinències.

Alta i prima, amb una cara no massa afavorida .Tota bonesa això si, i si algú de nosaltres corrent per esquivar la seva escombra queia i es feia la més petita rascada ho deixava tot per curar-li el mal amb la seva cançoneta de cura, cura, culet de granota.

Feia la seva tasca amb molta cura i compromís. Amb poques hores ho deixava tot net i polit a punt per a l’endemà. Jo crec que molts de nosaltres l’estimàvem malgrat fer-la enrabiar massa sovint.

Un personatge que passà com qui diu sens pena ni glòria, però que el seu fer, fou un fidel testimoni de que totes les tasques per minses que siguin, son dignes de tota persona humana.

La Bòvila

Imatge extreta del blog: El Masrampinyo



 
Al Final de carrer de casa, el Fèlix Ferran, hi havia antigament una bòvila. Quan la mainada sortíem a jugar al carrer, la major part de les vegades jo em quedava sola, no podia seguir el ritme dels demés. Ells solien jugar a cuit de córrer, a plantats, a cuit d’amagar, que tot era corre i saltar. Jo solia isolar-me. Al meu pas lent, m’arribava fins a la vorera del marge, que marcava l’espai de la bòvila, on els rajolers hi anaven fent la seva feina. M’embadalia mirant-los com amb les seves mans brutes de fang fins als colzes posaven la pasta als motlles. Una pasta que ells feien amb fang i aigua, i suposo que alguna cosa més, però no ho sé. 

Els motlles de fusta, quadrats, amb una separació al mig, uns més prims que els altres, els gruixuts eren per als maons, i els prims per les rajoles. L’espai on estenien la seva feina semblava talment un jardí, molt net i molt polit. Posaven el motllo a terra, assegurant-se de que tot estava net, i hi abocaven la pasta. Una pasta que abans havien manipulat en un espècie de pastera. Amb un llistó rassaven el motllo i ... apa, a un altre!. En feien molta via, i era agradós de veure’ls moure amb tanta precisió.

Aprofitaven el bon temps, bon sol i sec. Tota l’era quedava sembrada de rajoles i maons, i donava la impressió d’una petita ciutat amb l’espai ben marcat. Quan més hi treballaven era als inicis d’estiu, que els dies solen ser més segurs, car aquesta feina es feia a l’aire lliure. Si plovia per poc que fos els espatllava la tasca.

Ara ja suposo que recordar aquesta antiga feina ja no té sentit. Potser molts dels qui llegireu aquestes lletres ni recordareu la bòvila. Imagino que ara els maons i les rajoles es deuen de fabricar amb sèrie, de forma cronometrada i amb màquines. La mà del treballador poca cosa hi deu de posar. Unes mans brutes de fang, però afanyoses per fer sortir la feina ben feta, i a fe que ho assolien. Era un goig mirar-les.

Per la meva infantesa han passat fets, actes, feines i records que omplen l’espai de la imaginació. Hom pot arribar a pensar que el món amb tot el que l’envolta era doncs ben diferent al d’ara. Bo és però tenir-ne una vaga idea encara que sigui un xic desdibuixada. Cal acceptar que malgrat tot la vida és la vida i va fent el seu curs corrent i normal.  

Un temps passat, no podem dir mai , que era millor o pitjor, fou el que tenia que ser . Tant sols ens queda viure’l amb plenitud i gaudint de tota la bellesa que Déu ens posa a l’abast de la nostra capacitat admirativa.

diumenge, 8 de juny del 2014

El meu oncle Ramon


Era carboner. Es feia ell mateix el carbó. Antigament el carbó vegetal era un dels sistemes més pràctics per cuinar. El treia i se’l feia de les branques dels arbres del bosc que omplien els camins per on s’hi podia passar. Al mateix temps que feia el carbó netejaven el bosc i passejar per els llocs que el tiet havia tingut cura de netejar, era una autèntica delícia.

A les hores no hi havia cuines elèctriques, ni de butano, ni res de res per a cuinar. El carbó que l’oncle feia era potser la única forma de fer anar les cuines casolanes. Feia unes grans pires de troncs ben col·locades, i al seu degut temps les encenia. Aquestes pires queden enceses durant varis dies. Estaven cobertes de terra amb tres forats per respirar i es diuen "carboneres". La combustió era lenta. Mentre la pira cremava ell restava al seu costat vigilant-la de nit i de dia. De vegades i sobre tot a la primavera - estiu hi solíem anar a fer-li algun dia companyia. S’organitzava una paella d’arròs i ens ho passàvem tots junt d’allò més be. 

L’oncle tenia un matxo una espècie de cavall i mula que l’emprava per traginar els troncs i les sàrries del carbó per el bosc. Quan jo hi anava a passar algun dia amb ell venia fins al peu de la carretera, on ja el cotxe no podia passar i em muntaven sobre el matxo per fer el camí del bosc. Jo tenia molta por. Però no hi havia altre camí a fer. 

Un dia a però el cavall es va desbridar i em va tirar a terra. Ja no hi vaig pujar més. No em vaig fer mal, però vaig acabar de patir la por de caure. Amb tot era un sedant molt important passar un dia o si convenia dos allà amb ell. Fèiem una mica de càmping. El tiet dormia en una màrfega de palla, dins una barraca que s’havia fet ell en una clariana. Dormir al bosc era meravellós. Una sintonia seguida de tots els sorollets deliciosos que la nit genera donaven la impresió d’estar al paradís. Ocells que et desperten amb el seu cant , aus que volen a ras de terra cercant engrunes de menjar que sens voler o expressament es deixen caure. I un sens fi de detalls que fan que t’adonis que la vida arreu del món i sigui com sigui és bona, bonica i val la pena de viure-la.
 
Cal agrair doncs la facultat de poder copsar aquesta subtil musiqueta que la natura ens ofereix a cada moment del dia i de la nit. Gaudir-ne plenament està sens dubte al nostre abast. Aprofitar-ho sols depèn de nosaltres i dels nostres sentiments.

La iaia Rosario


Avui fa un any que Na Rosario la mare de la meva neboda Trina, va emprendre el camí de l’infinit. D’una manera callada en silenci i acceptació, ens va deixar i sens dubte la seva presència és molt notada i enyorada per tota la família. 

Calladament sense gairebé donar feina va assumir amb ple coneixement el seu traspàs, i avui la recordem tots amb estima, com pacientment i sense gaire batibull, li donà la mà a Déu per iniciar el camí de l’eternitat.

Quieta, molt reposada amb un seny molt viu i dolç, ens complaïa en tot el que estava al seu abast. Molt bona filla, millor mare i una gran àvia, que feia les delícies dels seus dos nets estimats. En Xavi i en Guillem.

La seva presència ens manca, però el seus bons records, que en deixà molts i molts, per a recordar-la omplen, molt i molts moments de la nostra vida quotidiana. 

Sempre tenia una paraula agradosa per a qui l’escoltava. Amb dolcesa sabia prendre determinacions lloables a favor de les filles , dels néts i de tothom qui va tenir la sort de tractar-la.

Avui, quan ella ja no hi és, el seu record se’ns fa més viu, i sembla que encara la tenim al davant per explicar-nos algun esdeveniment que li ha succeït. Parlar amb ella i fer comentaris, era una autèntica joia. Sabia sempre i en tot moment el que passava al món.

La recordem per que ella ens va ensenyar a estimar i a ajudar a qui ho precisava. La seva bonesa regien sempre els seus actes i comentaris. I malgrat que en el nostre viure sembla que ja no hi tingui cabuda, el seu grat record, en el nostre cor i en la nostra ment hi ha, i hi haurà sempre la seva grata presència.

Que no ens manqui mai el raig de llum que ella transmetia amb la seva gran dolcesa. Recordar-la, i precisament avui, és un deure d’amor. Que aquest amor ens mantingui sempre ben units amb estima i comprensió.

El meu veí


Tenia un veí que sempre, des de petita l’havia vist al costat de casa. Solíem parlar sempre amb ell. Un matrimoni de mitjana edat sense fills molts senzills i amables .Nosaltres a casa érem cinc i ells s’embadalien amb les nostres entremaliadures. Bona gent , no es posàvem mai amb res. 

Pel que feia l’edifici tot l’habitatge estava emparat per un mur més o menys alt. La resta era descoberta i es podia passar tranquil·lament d’una casa a l’altre sense cap entrebanc. 

Tenien dos ametllers preciosos, i a l’hora de la recollida de les ametlles els ajudàvem per una mostra d’ametllons que ens regalaven, i que agraíem amb goluda avarícia.

Els dos horts es comunicaven sense noses. Jo hi solia veure la mare asseguda a la vorera del terreny parlant llargament amb la Lola. Elles amb l’amistat tenien els seus petits secrets.

El marit, l’Amadeu conreava els seu hort a hores lliures. Hi plantava verdures del temps, enciams, alls, seves, en fi tot el que s’esqueia i era aprofitable per a la cuina de la casa. 

Un dia ja a mitjana hora foscana, a l’entrar a casa, sentim una veu que diu:

-  Valguim Déu!!,  no mireu! No mireeeuuu!

Nosaltres clar està, giràrem la vista vers ell. I el pobre estava defecant!!!. Vam esclafir a riure i a cridar:

- HO! l’Amadeu està cagant!

- Mala nissaga de quitxalla! Si seran descarats!. Que ni hom pugui evacuar a gust ! - va esclafir ell, maleïnt!!

Però la culpa era seva. Si no hagués dit res nosaltres possiblement ni ens n’hauríem adonat.

Comprensible fou que en un moment precís la necessitat l’apurés tant que no li va donar temps d’entrar a casa, però si no hagués dit res, res hauria passat. La mainada vam tenir ocasió de riure una estona llarga.

Aquell Nadal quan vam posar el caganer al pessebre, tots vam recordar a l'Amadeu en aquella mateixa situació.

diumenge, 25 de maig del 2014

La Roser



 

Feia molts anys que no ens veiem amb la Roser. Pionera de la Fràter per allà els anys 70, 80. Alguna trucada per telèfon de tant en tant i res més. Ella segueix el seu ritme de vida i jo el meu. Però abans d’ahir una trucada de la Felisa preguntant-me si em faria il·lusió anar a fer-li una visita, que ella m’hi acompanyaria. No cal pas que digui amb quin goig vaig acceptar la idea. Amb tant de temps que no ens veiem.! 

Hi va haver un temps que la Roser fou un punt molt positiu per aquest moviment nostre que ajuda als discapacitats a descobrir els seus valors tant morals com físics. Jo crec que en el seu moment, al néixer, fou molt important per tothom a qui la malaltia l’havia arraconat com un vell estri que no serveix per a res. Ara i després de molta lluita s’ha assolit que un discapacitat tingui veu i vot en el marc de la seva vida. Això fa que molts de nosaltres alcem la nostra opinió i siguem escoltats com cal. 

Doncs bé, ens vàrem trobar a casa de la Roser, i va ser un dinar juntes molt profitós, ja que el temps invertit ens va donar marge per parlar de molts i molts temes. Se’ns va passar el dia sens adonar-nos-en. I parlant, parlant, eren les cinc de la tarda que començàvem el dinar. Un dia ple de joia i curull de records esdevinguts al llarg de la nostra tasca fraternal.

Va ser un recordar fets, situacions,paraules....en fi que era un mai acabar. Ens hi vàrem trobar molt a gust i els records alguns simpàtics, altres més seriosos varen amenitzar la nostra trobada plenament.

Acordàrem que aquestes petites trobades devíem de tenir-les més sovint car si no es mouen de tant en tant els fils de les converses hom es queda estancat , i sovint queda tot desat en el bagul de memòria.

Mantenir el record viu de al nostra vella amistat és molt important. Ens dona una mesura força exacte de la nostre feina ben feta i amb amor.

El plaer d’aquestes trobades radica en que la Fràter va marcar un camí que omplia el cor de responsabilitat i estima.

Noces d'Or Andreu i Mercè




Sense gairebé adonar-nos-en, ens hem trobat amb una celebració molt important a la família. La Mercè i l’Andreu Piñero germans de l’Anna, han complert els 50 anys de matrimoni. I amb un gran goig ho han celebrat reunint a tota la família i amics, primer a l’eucaristia a la parròquia i després amb un gran dinar.

La joia ha estat complerta, fills, germans i molts amics ens hem trobat per compartir aquest esdeveniment tant important en la vida d’un matrimoni que ha donat en molts moments gran testimoni de fe, d’amor i complert equilibri.

La cerimònia religiosa, senzilla, però molt viscuda íntimament. La joia els hi regalimava per la cara plena i curulla de felicitat. Moments molt intensos en que els millors sentiments íntims afloraven per gaudir junts aquesta meravella de celebració.    

En aquestes circumstàncies, hom albira que encara gràcies a Déu la bonesa impera arreu. Sortosament podem sentir-la dins el nostre cor, amb una plenitud total, quan el seu alè bufa sobre nosaltres amb la suavitat d’una carícia. Hom, voldria com en el poema de Maragall, aturar dins nostre aquests instants tan plens d’amor i de joia.

Però la vida segueix i ens caldrà afrontar-la en endavant procurant que tot sigui més bo i bonic al nostre entorn, mostrant un profund agraïment vers aquest do que Déu tan generós ens fa.

I jo, des de les meves humils lletres no desitjo altre cosa que imperi sempre i en tot moment l’amor que tant els ha omplert en aquest cinquanta anys de matrimoni. I que el somriure ple de goig que ha brillat en la seva cara perduri per molts anys sense que cap entrebanc aigualeixi aquest plaer d’avui.

L’amor no caducarà mai, deien unes lletres escrites en una targeta. I això és el que esperem, que Déu ens ajudi a mantenir-nos fidels en l’autèntic sentit d’aquest amor, sempre viu i bategant dins vostre i nostre cor ¡¡¡

diumenge, 18 de maig del 2014

Àvila, any 1972

Imatge extreta de la wikipedia.org

En el nostre rondar per les ciutats espanyoles, amb la finalitat de donar a conèixer el nostre moviment: Fraternitat Cristiana de Malalts i Minusvàlids (Fràter), hem viscut moltes vivències, algunes d’elles dignes de recordar i fer-ne memòria, pel que suposava en aquella primera etapa de la presència de la Fràter al món del disminuït. Un moviment que en el seu naixement es va imposar la feina de desvetllar a les persones amb mobilitat reduïda, tancades a casa, sense il·lusions de viure una vida normal, tan físicament com moralment. Fer-los descobrir els seus valors humans, les seves possibilitats de mobilitat, el seu goig de viure la vida des del marc de la quietud, fou en aquell temps la raó de la seva existència.

La nostra tasca era doncs, visitar a aquestes persones a casa seva, explicant-los-hi que calia fer per sortir de la seva passivitat, fer-les sortir a jugar un paper net i engrescador per viure un ritme millor dins de les seves moltes possibilitats, i que podien tenir a l’abast de la mà.

A Àvila, després d’unes jornades plenes de reflexió, una tarda vàrem sortir a berenar i se’ns va fer fosc, aprofitant visitar alguns llocs rellevants de la ciutat. Anàvem amb el meu dos cavalls, i després de visitar l’església de San Vicente, de molt nom, no sabíem tornar a casa. Després de donar quatre o cinc voltes a l’anomenada església, li preguntem a un sereno si ens podia dir com ho havíem de fer per tornar al barri de la Catxarra, que era on teníem el nostre alberg. L’home tot servicial ens diu: Ustedes saben donde està la iglesia de San Vicente?. Tots vam esclatar en una gran riallada, si ho sabíem després de tantes voltes… L’home ens va indicar el camí, però al no trobar-lo vam decidir tirar per el dret i baixar amb el dos cavalls per unes escales que hi havia davant de l’església i que eren l’únic camí que nosaltres veiem per poder sortir d’aquell lloc.

Una temeritat, vista des del actual panorama. Joves i amb esperit, fèiem, suposo que com molta gent, algunes bajanades de tant en tant. Recordar-ho comporta una vivència molt jocosa, al mateix temps que respira una sana alegria.

L'Àvia Teresa

Teresa Soler i Travé

La mare de la meva mare es deia Teresa. Una àvia com totes suposo jo, però per a mi tenia una aire molt especial, que de vegades em resultava incòmode. Dormíem en una habitació de tres llits, segons s’entrava: jo, l’àvia i la meva germana petita. L’àvia dormia molt poc. A l’hora foscana de la tarda, ja se n’anava al llit. Vol dir això que, quan jo havia d’anar a dormir, ella ja n’estava tipa, i li venia la mar de be, xerrar amb mi i volia que li expliqués tot el que havia fet durant el dia. Si no li responia s’enfadava i em deia que era una mal educada. Jo treballava i m’aixecava del llit a tres quarts de set del matí. No tenia ganes de res, sols de dormir i recuperar les forces precises per a l’endemà.

Un dia, a mitja nit, un sorollet estrany, que no sabia ben be d’on venia em va desvetllar. A l’encendre el llum l’àvia no era al seu llit. Em vaig espantar, però el sorollet persistia, com un rac- rac suau i continu. Tocant a la porta d’entrada a la cambra hi teníem un armari. Doncs l’àvia que ja havia acabat la son, volent sortir a fora de la cambra, s’havia ficat dins l’armari i no en sabia sortir.

La feina va ser nostra per treure-la. S’havia arronsat, feta un cuc, i no hi havia forma de moure-la. Ho vàrem aconseguir demanant ajuda al pare, i al germà que homes de força ho varen resoldre. 

Potser si que l’avia ja perdia facultats mentals i no sabia ben be el què es feia, però la seva mania era la de no fer soroll per no despertar-nos i en feia tant que després ja no podíem tornar a dormir. 

Quan ja s’arriba a certa edat en que hom creu que ja s’ha donat de si tot el que es té, cal molta força de voluntat per anar acceptant les falles que la vellesa o la maduresa aporten en si mateixes. Cal afrontar la vida tal com Déu la presenta i gaudir-la amb totes les possibilitats que tenim a l’abast de la mà, per tal de que se’ns faci més joiosa i superable.

El goig de viure la vida amb una plenitud natural i serena, ningú ens el pot prendre. Cal vigilar tan sols que no sigui una nosa penosa per als qui ens cuiden i ens envolten.

Pa negre i Pa blanc

Imatge extreta del bloc Pumuky a la cuina 

Fa uns anys, al 1985, si no em falla la memòria, es va celebrar a Banyoles, a la casa d’espiritualitat afina, al Monestir, un Congrés Internacional de Minusvàlids. Com que encara hi tenia molta activitat, i a més a més, m’acabava de jubilar, em va tocar prendre part intensa tant en l’organització com en la trama que s’havia de desenvolupar per que el nombrat congrés fos una realitat complerta, tant en l’ajuda com en el donar a conèixer el valor d’aquest moviment.

Hi van assistir persones amb discapacitat de tots els països i de totes les tipologies de malaltia. Sovint s’havia d’anar a l’aeroport a recollir els que desitjaven passar uns dies amb nosaltres, amb la finalitat d’engrandir els seus coneixements en aquesta tasca tant humana i tan sensible. 

I com que aleshores jo encara conduïa el meu dos cavalls, vaig poder fer una tasca precisa i resoldre alguns problemes de trasllat. Un d’aquests serveis fou el d’anar a l’aeroport a cercar un minusvàlid que venia del Kongo. Duia per companyia solament la cadira de rodes. Parlava francès, i jo el mig xampurrejava, però ens vam entendre. Un noi d’uns trenta anys, prim i desnerit, amb uns ulls negres com la nit, que semblaven fitar tot el que l’envoltava.

Com que l’hora d’arribada era un xic intempestiva pel dinar, se’m va permetre que si s’esqueia l’hora de l’àpat, el convidés a dinar. Doncs ja pel camí de Barcelona a Banyoles, i anant per la carretera de la costa, vam fer una parada en un restaurant al peu de la carretera. Tot fou molt bo, fins que el cambrer va aparèixer amb una panera amb pa blanc, que feia molt de goig. Els ulls d’en Marcio, es van obrir de bat a bat,i ens va explicar que al seu país aquell pa, sols el menjaven els qui tenien diners per comprar-lo. A ells els tocava menjar un pa negrós fet de pasta de tapioca que no tenia cap gust. 

Cada vegada que prenia una llesca de la panera, mirava, i amb els ulls demanava si podia. Gairebé se’l va cruspir tot ell, i quan vaig veure amb el delit en que se l’havia menjat, en vaig demanar més. Això ja fou el màxim, no s’ho podia creure. Però se’l va menjar, i em suposo que en va aquedar ben satisfet. 

- Quan expliqui aquest fet a casa meva no s’ho creuran!. Em deia.

Feia vuit dies que era a Banyoles quan hi vaig fer una visita, i encara a la sopa, s’hi posava unes bons llesques de pa blanc, gaudint-ne el tast a pleret.

Un fet que ens cal reflexionar i pensar, és que encara no agraïm prou a Déu tot el que ens dona. Com podríem fer per compartir aquest pa amb els qui no en tenen, ni saben que existeix?.

Al llarg de la meva vida hi he pensat moltes vegades en aquesta situació, i em sap greu, quan veig una panera plena de llesques, no poder-la enviar tal com ve als qui n’estan tant mancats.

Cal estimar doncs el pa, i mesurar el valor que pot tenir entre uns que els en sobra i d’altres que no en tenen ni gota. I amb fe donar gràcies per el nostre pa de cada dia, que Déu ens dona sens fallar.