diumenge, 16 de febrer del 2014

De l’ocupació del “gran manaire”


imatge extreta d'aqui
 
Després que Mollet fou ocupat per les tropes del gran manaire, va caure sobre el poble “ la incautació” de moltes vivendes. Moltes famílies varen deixar el seu habitatge per reunir-se amb familiars i conviure junts, uns moments que hom esperava difícils. Realment la por havia envaït tot l’àmbit de Mollet. Regnava en l’esperit de tots els vilatans una angoixa molt gran. Foren uns moments d’una gran incertesa. S’esperava el pitjor. L’emissora pirenaica, i d’altres, omplien cada dia de notícies esgarrifoses amb el que ens podria passar amb la invasió.

Sorprenentment no va passar res ingrat. Tot fou molt suau i tranquil. Però arribà la incautació. Les vivendes que molts molletans havien deixat foren requisades i obertes per a ús de la tropa del gran manaire.

La fàbrica de les Moles, a la cantonada del carrer Fèlix Ferran amb l’actual carrer Rafael Casanoves es convertí en caserna. Uns 50 soldats van viure un temps dins la fàbrica adequada com a vivenda. A les tres casetes iguals que hi havia al costat de casa, van requisar la del mig, on s’hi va instal·lar l’alt comandament.

Els soldats que vivien a les Moles, feien els seus àpats, i a l’hora del dinar o el sopar, solien fer sonar un xiulet dient “donate il pranzo” (donat el dinar). Nosaltres que passàvem tanta gana, al so del xiulet, corríem treient el cap per la porta, i gairebé sempre aconseguíem algun bistec amb patates fregides.

Entre aquests soldats hi havia alguns moros. No eren de fiar, ho robaven tot. Davant de la nostra casa hi havia un hort que el pare hi recollia verdures, patates... A un costat del l’hort, la mare hi tenia l’estenedor de la roba. No hi podia estendre res, per que al moment li prenien. El pare havia de fer guàrdia vigilant que no se li enduguessin els enciams.

Però entre ells hi havia sempre una ànima caritativa que d’amagat dels manaires ens feia a mans alguna llauna de conserva, que ens anava d’allò més bé, per apaivagar la gana que portàvem a sobre.

Mollet va viure un temps d’inquietud. La joventut femenina no solia sortir massa al carrer per temor als moros. No obstant jo no vaig tenir mai notícia de res mal fet, per aquesta gent, excepte el robatori de la roba estesa.

Al pas del temps la situació es va normalitzar. A l’abril i amb la fi de la guerra, l’exèrcit va marxar i encara que va costar molt refer tot el que havien malmès, la pau començà a imperar i establir-se poc a poquet la tranquil·litat.

Són records que la memòria manté vius, i sembla que exposant-los, hom es queda amb més pau a dins del cor. Una pau que ha durat molts anys, i esperem que duri molts més.

La meva cara


M’expliquen que de petita després de la polio vaig caure de cara en un braser i em quedà un senyal per tota la vida. Com que feia fred, em posaven en una cadira baixa, lligadeta amb un mocador de fer farcells, vora el braser. Venien a passar estones amb mi, les germanes i alguns nens amics o veïns. Un dia jugant em van deslligar, i jo volent fer el que els altres feien movent-me vaig caure de cara al braser. La cara i la mà em van quedar senyalades amb una marca un xic fosca.

A l’escola, la senyoreta, al donar-li els bons dies, gairebé sempre em preguntava. Ja t’has rentat la cara? Jo responia que sí, sens albirar el perquè de la pregunta. Fins que un dia, potser cansada de la pregunta, va cridar a la meva germana gran ordenant-li que anés amb mi al lavabo i em rentés la cara. Així ho va fer, però la cara quedà tal com estava.

Al tornar a la classe, Na Margarida digué,- ja l’has rentada? Si, fou la resposta de la Teresa. Doncs això està brut. Aquí fa falta bona mà de sabó per netejar-li. Apa, torna a rentar-la. A veure si d’una vegada se li veu la cara neta. I per molt que la rentessin la cara quedava igual.

Per fi, un dia la Teresa li digué a la senyoreta: - es que la cara de la Júlia està marcada per una cremada que va sofrir de petiteta al caure de cara a un braser. I la marca per molt que la hi rentem no se’n va.

Ah!, i per que no m’ho deia abans? Si que em sap greu!. I en un gest maternal em va agafar acaronant-me , i lamentant-se de no haver –se’n adonat abans

Encara em sembla sentir l’escalf dolç i suau d’aquella persona abraçant-me. Una agradosa compensació a la vergonya que em feia passar cada vegada que em preguntava si m’havia rentat la cara. 

Hi ha coses a la vida que no semblen importants, però a mi aquell fet em marcà i va fer que en endavant procurés sempre el primer de tot al començar el dia em rentés la cara. La marca va seguir igual, amb els anys però, s’ha anat esborrant, vull dir que ja gairebé ni se’m nota.

No obstant dins el meu record perdura aquesta tara que m’acompanya, i que fins a cert punt dona un toc personal a la meva minsa figura.

Tot esdevé, tal com hom s’ho miri. He tingut la sort de que no m’ha preocupat massa aquesta petita marca. Davant la gran limitació, la meva cara és una gran bellesa. Cal donar-ne gràcies a Déu per el fet de que no m’hagi mai acomplexat.

dimarts, 4 de febrer del 2014

Els nois del futbol al carrer


Antigament el Carrer Fèlix Ferran no estava massa habitat. La fàbrica de les Moles, un grupet de tres cases totes idèntiques i nosaltres. De nosaltres fins a can  Basora, no hi havia res. Uns camps erms que la patuleia del barri se’ls havia afincat per jugar-hi. Hi havia lloc per tothom.  Hi havia qui jugava a futbol, qui a bales, qui feia rodar les baldufes, les nenes hi jugaven a titllo, la xarranca, era un lloc d’esplai per tota la mainada.

Hi havia un grup de vailets  que jugaven a futbol. El pare d’uns d’ells no volia que juguessin per que espatllaven massa sovint les espardenyes. Quan l’home s’ensumava que jugaven, pujava carrer amunt amb el cinturó a la mà per fer-los córrer i que deixessin de jugar. Ells però es mantenien ferms en la seva afecció. I per evitar les pallisses del pare, em  pagaven a mi cinc cèntims, per que des de la cantonada, si veia venir al pare, piques amb un pot a terra i així ells ja sabien que havien de parar el joc.

Era un grup de xicots del barri. Dos d’ells eren els germans Gonzalvo (Juli, Josep i Marià ). Doncs si, en aquest llogaret de Mollet, en un descampat, es van formar els grans futbolistes. Totes les tardes hi havia la gran sessió de joc. Hi havia gent gran que venia expressament de lluny per veure’ls jugar. I com jugaven Déu meu!. A mi em van fer entrar l’afecció al futbol. Sempre els vaig admirar, encara que poques vegades els veiés jugar si no fos per la Tele .

De Mollet n’ha sortit gent molt famosa. El futbol en aquell temps va ser un dels punts importants. Després, amb els anys, quan  es parlava tant del joc admirable d’aquest nois molletans, hom sentia un cert orgull de que s’haguessin format tan bé en un racó d’aquest Mollet gairebé anònim fins  aleshores. Un racó que ara físicament ja no existeix, però que dins la meva ment encara en conservo un gran record. La infantesa passada retorna per reviure moments que per nosaltres tenien un sentit molt gran i que omplien de goig, gaudint d’unes aptituds tan bones com la d’aquests jugadors de futbol.

Ara ja no hi son. Han passat a la història, deixant una estela d’actes i efemèrides que fan que els qui els vam conèixer i tractar,  els recordem amb una certa enyorança.

Aquest petit record, podria ser un homenatge a la tasca portada a terme per aquest famosos futbolistes, però , crec que mantenint viu els seu record ja es motiu de fidelitat.