diumenge, 18 de gener del 2015

Si no ho visc, no ho crec


Imatge extreta del web del College Galilée

Per la meva poca mobilitat deguda a la antiga paràlisi vaig haver de passar diverses vegades pel quiròfan. Anava a la visita del cirurgià cada mig any, després de les moltes intervencions, per seguir més o menys de prop la seva evolució. Realment el Dr. Santos Palazzi va fer en mi un treball de meravella. Gracies a ell vaig poder caminar amb bastons més de quaranta anys. Jo el lloava sempre ufanosa del seu talent. Va fer-hi un bon treball que em va permetre treballar i viure una vida normal. 

Una vegada la meva germana va demanar-me que m’hi acompanyés un amic seu que en un accident de treball havia perdut una mà i l’hi quedava molt poc de l’altre amb el prec de que potser el Doctor li podia estudiar una petita recuperació. Com que l’Ignasi amb les seves dificultats no podia emprar degudament la mà que li restava, la Teresa va donar-me un paquet de tabac per què si en l’espera de la visita li venia gust de fumar jo l’ajudés .

La visita fou normal ja s’esperava. Per aquella mà no hi havia recuperació possible. Jo aprofitava el dia per anar per la tarda a veure el neumòleg. 

El Dr. Solanelles que havia viscut durant la guerra a Mollet i molt prop de casa em va fer la visita de reglament . Que fumes? Em va preguntar. No i no he fumat mai. Doncs per l’aroma jo diria que si, -encara va reblar.-

La cosa va quedar així i no tindria cap raó d’esmentar el fet doncs va tenir la seva gràcia. A l’hora de fer efectiva la quota de la visita al treure’m el moneder de la butxaca en lloc del moneder va sortir el paquet del tabac. 

No m’has dit que no fumaves? Doncs que és això? Jo tota confosa li vaig dir: Tot té una explicació doctor i ara després de tot plegat de ben segur que no em creurà.

Bé, deixeu-m’ho, et crec però les aparences enganyen moltes vegades. Ben cert , no podem judicar mai per el que veiem si no sabem el fons de la qüestió.

Les anxoves


imatge extreta del bloc "el club de cuines"

Veig per els mitjans difusors que es fa molta propaganda sobre una menja tan deliciosa com són les anxoves. Una matèria que semblava que ja havia passat a la història. M’ha recordat que per prescripció facultativa en un temps de no estar massa bé de salut havia de passar temporades a la platja per tal de recuperar les forces perdudes.

A Blanes hi vaig trobar una família, matrimoni amb un fill i la mare del marit que em van acollir amb molta estima i delicadesa. Sovint hi anava a l’estiu a passar uns dies amb ells i així poder obeïr els consells del traumatòleg gaudint d’un plàcid ambient en família.

Sabeu que berenàvem cada tarda a les cinc? Doncs un suculent pa amb tomàquet farcit d’anxoves que l’àvia ens preparava amb amor. Ells mateixos les pescaven i les posaven a punt per menjar. Una autèntica delícia. Per això quan parlen de les anxoves de l’Escala jo me ne’n ric i penso que no han tastat les delicioses anxoves de Blanes.

No és pas per desmerèixer el valor suculent que poden tenir les de l’Escala. Les de Blanes en aquell temps de la meva joventut tenien un gust molt especial i mengívol. Tot ve de gust quan hom és jove i sa. Però dins meu no puc oblidar aquelles tardes d’estiu que ens asseiem al portal de la casa per berenar, de cara al mar i amb un horitzó blau intens que en marcava tot l’entorn. 

Un entorn sa i familiar ple l’aroma que les tardes d’estiu plàcides i tranquil·les solien oferir-nos amb generositat i benestar. Podíem gaudir sens voler-ho d’uns delicats mims amb que l’oratge de mitja tarda ens embolcallava.

Són pagines viscudes amb tanta intensitat i delícia que ara al més petit traç de brisa que ens acarona venen a la memòria deixant-nos embadalits amb el seu record. Tant de bo que tots els records de que en podem tenir esment siguin el goig de viure el present avui.

El Bosc de Can Pantiquet

Imatge extreta del bloc "el nostres mestres"


A les afores de Mollet direcció Granollers, i havia hagut un bosc. Can Pantiquet. Ara és una part força important del suburbi urbà. Era un bosc planet, molt sec i molta pols, però era un lloc on la gent hi acostumava a anar per prendre la fresca a l’estiu i sentir la caloreta del sol a l’hivern.

En el temps de la meva infantesa anar a can Pantiquet era tota una joia. Seure a terra, tocar l’herba fresca i humida encara per la rosada de la nit, jugar sens límit d’espai i sentir els batecs del cor de la natura i gaudir plenament d’una gran mobilitat era quelcom que, quan ens queia la sort de viure-ho omplia el cor de pau i dolcesa.

Antigament es celebrava el dia 1 de Maig la festa del treball. Tothom s’organitzava per anar a dinar al bosc de ca Pantiquet. S’unien dues o tres famílies i allà que s’anava carregats amb tots els estris per fer una bona cassola d’arròs. Entre tots es recollia el precís . Uns portaven un ingredient, altres portaven el conill ( era molt estimat l’arròs amb conill) Es recollia tot el que calia i la gran cassola al foc esperava que les mestresses de casa anessin posant cullerada rere cullerada tot el que havia d’omplir el gran estri. 

La mainada aprofitava l’esdeveniment per saltar i córrer per el bosc. Un dia de plaer gaudint de l’aire lliure, respirant l’aroma típic dels pins que omplia tot l’àmbit . Els crits dels jocs de la quitxalla, les veus de les converses entre si de la gent, donaven un aire nou i escaient al bosc que rarament es veia tant ben visitat.

Aquestes trobades i celebracions donaven un cert aire d’amor i comprensió. Tot era senzill acceptable i grat de viure. Era una forma de gaudir plenament i amb estima contactes personals i intercanvi de converses entre grans i petits.

Era un temps que les persones precisaven de molt poc esforç per passar un dia junts amb plena harmonia, amor i amistat. 




Temps era temps que diria en Serrat

divendres, 2 de gener del 2015

L'escudella


Demà si plou, faré per dinar escudella vaig sentir que deia l’’Anna, acabant d’endreçar els estris del sopar. Feia anys que no sentia aquesta paraula, Escudella. La memòria va fer tot seguit una escapada al passat. Quan érem quitxalla a casa, i havia una menja ritual a cada dia de la setmana. El dilluns es menjava un “recogido” que en deia l’Anna de les sobres del diumenge, el dimarts solien fer l’escudella, el dijous l’arròs a la cassola no podia faltar, combinat tot amb els fideus amb costella de porc a la cassola, les patates estofades amb bocinets de carn, que ja dèiem que quedava com a plat únic, la sopa de seva amb ou batut, que era una delícia i que solien fer-ne quantitat per que en quedés per sopar...

Ara ja no s’anomena l’escudella per res si no és que hom sap molt bé que per Nadal no pot mancar el primer dia la famosa Escudella de Nadal. També per a Festa Major del poble se’n solia posar a taula però ja no era tan esperada com la de Nadal o com la que va anunciar l’Anna, que ve tant de gust quan comencen a deixar-se sentir les inclemències de l’hivern.

A mi particularment em plau molt i sempre em ve de gust un bon plat de sopa, per que ara ja no és escudella, tota menja que porti suc és sopa: sopa d’ou, sopa d’arròs, sopa de verdures .... Si s’escau hom aprofita el suc de les verdures, o el de les mongetes per que aclarint-lo amb una mica d’aigua quedi a punt per una excel·lent sopa.

Eren costums que s’empraven abans amb delit d’aprofitar tot el que es podia per tal de no desequilibrar el pressupost un xic ajustat que aleshores i ara encara es respecta, per tal de fer que els diners no s’acabin abans de temps.

Avui l’escudella m’ha traslladat a una època en la que, potser teníem més gana que enteniment. Però això, si tot era bo i tot venia de gust de menjar, ja que en la inconsciència de la infantesa sols comptava omplir la panxa quan en tenies necessitat