La que fa CENT



imatge extretat de: http://www.clipartkid.com/images/153/tommie-s-tools-100th-day-of-school-vcIg1U-clipart.jpg

Remenant papers m’adono que aquesta vivència que vull escriure ja es centenària. Deu fer uns tres anys que vaig començar a escriure petites anècdotes, petites rondalles, petits fets que han anat donant vida i creixent al llarg de tot aquest temps.
Doncs be, avui farem un petit resum de tot el que he intentat, mitjançant aquest sistema, donar a conèixer fent-ho sortir de la meva imaginació, petits fets de la vida que han estat com si diguéssim la pauta escrita i posada al faristol per que no s’oblidi de que cada moment que vius no torna, i pot deixar molt bon gust o molt dolent, però passa malgrat tot.

Vivències, records, detalls de la vida que van passant davant teu i et dona impuls per seguir gaudint d’allò que el bon Déu ha posat a les nostres mans: la vida..

Una vida plena de tot, moments tristos, moments alegres, intimitats viscudes i que han deixat una empremta ben singular dins el teu cor.

Dins meu, ha estat molt plena i curulla de moments que ara em plau recordar. He llegit en algun lloc que la veritable felicitat se la fa un mateix. I és cert. Si hom vol ser feliç, agafa les idees per la cua i juga amb elles com si juguessis amb un gatet nadó. Els records, les idees solen sorgir a l’empenta de la imaginació. Un aire, un fet, un moment joiós un altre de trist fan el component de la nostra existència. Cal, tan sols, fer-se una idea clara i concreta de que, el que passa, ha de passar i passa per això, per que ha de passar. Cal tan sols prendre les coses, els fets, tot el que es mou al nostre entorn amb normal acceptació gaudint de tot el be, i deixar que les males marors passin de llarg i deixin el nostre cor en pau. 

Si reflexiones molt, pot arribar a un moment que hi hagi una barreja tan gran d’idees, que la dificultat per ordenar-les resulta de vegades superior a las nostres forces. Cal, doncs, agafar ben fort i amb bona mà, tot el que ens sigui plaent.

Montserrat

 

Imatge referenciada el juny de 2016 des de http://parquesnaturales.consumer.es/fotografias/uploaded/2011/08/08/0790634001312832699.jpg

Havíem passat el dia amb l’oncle Ramon en el seu espai on feia el carbó. L’oncle era carboner i feia carbó al mateix temps que netejava el bosc, de la brolla que hi creixia. Quan tenia la pila encesa l’havia de vigilar i no es podia moure del seu costat. Nosaltres ho aprofitàvem per anar a passar el dia amb ell, fent un arròs i dinant tots junts.

Doncs el dia va passar magníficament bé, sols que quant l’arròs va començar a bullir a la cassola varen començar a caure quatre gotes de pluja. Les bombolles que feien les gotes de la pluja dins la cassola es barrejaven amb les que el foc li feia fer. Fou divertit. Ens aixoplugàrem en una petita pilastra de rajoles que hi havia a prop mentre l’arròs anava fent xup, xup,.

Desprès... que n’era de bo aquell plat suculent i ben cuinat per la tieta. Tots varem dinar a gust i no en va quedar ni un gra per caritat. Per pair-lo, tots cercàvem una postura la més plaent possible tot comentant la trobada i el bé que s’hi estava allí amb tanta placidesa.

Ja declinant la tarda donarem un tomb per la boscúria, admirant la quantitat d’arbres que poblaven l’espai tan acollidor. “La Pastora”, una caseta que oferia certes vendes adients al lloc. Un rètol convidava plaentment a berenar-hi, ja que amb grosses lletres escrites en un tros de cartró deien: “Berenars amb postes de sol.” La silueta de Montserrat es perfilava en mig de la broma calorosa que ens envoltava. Amb més entusiasme que gana ens vam col·locar en unes cadires a l’ombra de la caseta . S’hi estava bé i talment semblava que gaudíssim d’un tros de cel que el bon Déu ens oferia.

Sense que ens en adonéssim va passar la tarda. Començava ja la vesprada i era cosa de recollir per tornar a casa. Comentant la dolcesa del moment i donant gràcies per aquella feliç estona pensàvem aixecar el vol quan ens va sorprendre sentir amb so llunyà les campanes de Montserrat anunciant als feligresos els precs de les vespres.

Va ser tant sublim el moment, una boirina anava estenent el seu mantell pel paisatge. Donant-li un aire de dolcesa i pau indefinible. Foren uns segons d’un silenci misteriós que ho envoltava tot. Una gran pau imperava en el nostre respirar, l’emoció fou gran i semblava talment que el nostre entorn fos un altre món.

El nostre silenci parlava més clar que nosaltres de l’emoció que sentíem en aquells moments.

Veure, oir i gaudir de tanta pau, en aquella oportunitat va fer créixer dins nostre un profund sentiment d’agraïment al creador per deixar-nos trobar tan corpresos de la senzillesa de la natura, que amb els seus aires d’anar i venir, escampaven arreu el seu so solemne, de les campanes, dringant joiosament per fer saber que malgrat tots els mals que ens envolten sempre hi ha moments o segons en els que ens hi podem plantar gaudint de la pau i harmonia que ofereixen als visitants la bellesa dels seus racons.

Montserrat, la seva església, la Moreneta, i tot el que l’envolta es un lloc per gaudir plenament de la pau que Déu ens ofereix gratuïtament.

El Puticlub

Imatge extreta de mibrujula.com

 

L’habitatge que tenim al costat de casa varia molt sovint de llogaters. Tant es així que mai sabem qui l’habita. De vegades pensem que són homes, altres es veu que son dones, però molt variables sempre. L’altre dia una amiga em va preguntar: Ja saps qui tens per veïns? Doncs és un puticlub, va respondre ràpidament al veure el meu gest d’ignorància no donant-li importància. Vaig dir que no els coneixia i que a nosaltres a casa nostra no ens molestaven per a res. I va ser veritat. No molestaven per a res. Però un bon dia, més ben dit una bona nit sobre les dues de la matinada ens sona el timbre de la porta amb insistència. Sorpreses vam obrir la finestra per veure que volien. Ens pregunten si som de la casa de les senyoretes de companyia.

Un senyor que s’havia equivocat de porta. Bé, doncs ara, tot sovint, la trucada sovinteja més del compte i no hi ha nit, que el soroll del timbre no ens desperti. S’equivoquen de porta ja ho sabem, però els amos del club no en saben res i acabem per no respondre a les trucades que ja passen de mida.

Ahir al sortir amb el cotxe un dels amos estava a la porta. Li varem explicar i l’home molt respectuós va dir que ho sentia molt i que ja veuria d’arranjar-ho per què no passés més.

De moment no ha tornat a sonar el timbre a deshora i ja és molt que la gent parlant s’entengui. Vaig poder constatar que almenys el que parlà amb nosaltres és xinès. La raça no és important, el que si convé per a la bona convivència es que la gent sigui comprensiva i que en el seus negocis no hi entrin les molèsties al veïns.

Tothom te dret a la vida sempre que el seu fer no sigui carregant al veí d’incomoditats i malestar. Cal respectar el silenci de la nit per als qui dormen i reposen del seu treball. Són molts els sistemes que existeixen avui en dia per assolir amb dificultats, un sou que permeti sobreviure amb la gran crisis que va escampant-se arreu.

La consciència suposa sempre fer per als demés el que calgui per respecte i benestar. Es bàsic que hom sàpiga viure com cal i amb tothom qui te al seu entorn. Un bon veí sempre resulta plaent tenir-lo a prop i content. De la bona consciència en neix la solidaritat. Solidaris vol dir estar al costat del qui et necessita i de qui precisa de tu.

Per Nadal aquests veïns es presenten a casa amb una panera de les grosses: per les molèsties ens van dir!

Calaf

Imatge exterta de la wikipedia.org

 

Hi va viure molts anys la meva germana gran. No coneixia la ciutat només per aquella dita: “sembla el mercat de Calaf”. Imaginava, doncs, una gran ciutat plena de suggerents botigues, plena de gent que va i ve . De cop em va semblar força interessant. Li diuen la capital de la Segarra títol ben merescut.

Una neboda hi ha anat viure i hem pogut tastar el seu gust de capital de comarca. Amb aquest motiu hem estat uns dies junts uns quants membres de la família. Una ciutat gran, alegre, un xic pagesota però una ciutat acollidora. Carrers amb botigues, un passeig molt ampli. Restaurants i llocs per menjar-hi. Total, un lloc molt adient per gaudir plenament de la companyia familiar.

A la meva germana la varem trobar enfeinassada enllestint el dinar per convidar-nos. No volíem donar-li feina, doncs ja és força gran, però va insistir tant, que la claudicació va resultar ben plaent. Un arròs a la paella, que jo no n’havia menjat mai, i unes costelletes de cabrit a la brasa van fer les delícies del nostre estómac.

Va ser una trobada que a tots ens feia falta. Ja feia uns quants anys que no ens veiem, no connectàvem. Ella tenia feina i nosaltres també. Cal dir però que de casa a Calaf hi ha una bona tirada i no es cosa d’anar sovint doncs el camí resulta força llarg, encara que hom hi vagi amb cotxe particular.

De fet estar en contacte amb ella era tota una proesa, ja que sempre estava fora treballant i fent feina, tenint cura dels seus fills. Però posats d’acord, va ser una reunió encisadora.

Un sol encegador va brillar durant tot el dia, cosa rara en aquell temps i en aquells dies. Calaf s’omple de boira freda i ingrata durant els dies de la tardor, i fa que tot sembli mig congelat. Diuen que el fred ho congela tot i tot resta en silenci, però que quan es desglaça tot fa soroll i dona vida a la ciutat i al seu entorn.

La visita però fou bona i deixa un regust de tornar-hi. Provarem més endavant.

De tot plegat d’això ja en deu fer uns 50 anys, pel cap baix. Com deu ser ara Calaf? No me’l puc imaginar.

L’ase que no volia sirgar

imatge extreta de http://xtec.cat

Una meva germana se’n va anar a viure a la Segarra. Passant el temps vam decidir, la família acceptar una convidada per uns dies que ella ens oferia molt generosament.Com que la meva feina no em permetia fer vacances , jo sols hi vaig poder estar-hi un cap de setmana. El tren em va deixar a l’estació i com que el trajecte fins la casa era llarg i l’havia de fer de nit, dos cunyats em van venir a cercar i per que no em canses caminant doncs la casa restava lluny, com a mitjà de transport van portar un burro per que sobre el seu llom fes el viatge el mes be possible

El trajecte era un xic llarg però sobre aquell llom sedós del burro s’hi anava molt be. Iniciarem doncs el viatge i jo em sentia com la mare de Déu del pessebre. Era negre nit, el burro i jo, i un cunyat tirant de les orelles del ruc i l’altre agafant-li la cua com a guia. Una estampa nadalenca molt suggerent en aquests dies que tot para del naixement de Jesús.

Tot anà molt be, fins que en un tros del camí, el ruc i la seva càrrega havien de passar un petit riu. Aquí si que es va generar un gran aldarull. El burro plantat al mig del riu i no volent moure el seu cos, jo a sobre tremolant de por , i els cunyats fent tot el que podien instigant al ruc a sortir endavant. Va ser tan forta la lluita, que a la fi varem acabar tots a l’aigua, el burro la Júlia i els dos cunyats. Per la remullada no hi feia res, era l’estiu i feia molta calor, en part s’agraïa la refrescada.

La lluita per posar l’ase al seu lloc i fer-la sirgar fou intensa. Entre unes coses i l’altre el viatge s’allargà, però a la fi férem cap casa on ens hi esperava un suculent sopar.

Incidències de la vida que ara ja passat els anys hom recorda com anècdota on si podia ben dibuixar el cor de l’amor. Amor de germanor que uneix a les persones i omple els cors de pau i dolcesa.

Fer un petit repàs als esdeveniments passats ajuda a fer créixer el sentiment de l’agraïment, i constatar els petits regals que cada dia a l'obrir els ulls sigui més amorosa amb petits regals que la fan meravellosa.

Infantesa

Imatge extreta de http://www.ecotumismo.org/

En el meu temps, com dirien els avis d’ara les coses eren molt mes senzilles i sense complicacions. Encara que malgrat tot, els infants d’aquella etapa de la meva vida ens les pensàvem totes per enredar la troca ben enredada. I a fe que ho sabíem fer molt ben fet. Mireu si no: Davant d’una de les portes dels col·legis nous, on anàvem a escola, hi havia un pontet, per què el que avui és la rambla, al meu temps fou un torrent. Per la vorera del torrent hi baixava un canalet d’aigua que els pagesos dels camps veïns empraven per regar. Doncs be, a les cinc de la tarda quan sortíem per anar a casa, solíem entretenir-nos jugant amb l’aigua i posant-hi barquetes de paper a veure quina arribava primer a l’altre costat del carrer. I així ens hi passàvem l’estona fins que el pare o la mare ens venia a cercar.

Un dia un dels companys va dir que podríem fer-hi passar una crossa meva a veure que passava. Degut a la meva limitació per caminar jo emprava crosses de fusta lleugeres . I dit i fet, ho varem provar. I que va passar?. Doncs que la crossa va entrar al rec, però no en sortia. I ja teniu, jo plorant com una magdalena, i els altres astorats sense saber que fer. Sort varem tenir que un pagès dels qui conreava aquelles terres va venir a veure que ens passava i va resoldre el problema en menys de cinc segons. Va agafar una canya llarga i va començar a burxar fins que la crossa va sortir.

Ja podeu imaginar el descans que vaig sentir quan vaig tenir la crossa al meu costat. La meva limitació era molt greu però la meva tenacitat encara mes. Per què em va costar molt poder entrar a l’escola com a persona normal, ja que la meva limitació angoixava la vista. I gràcies a les crosses, que en aquell temps no hi havia tants mitjans tècnics com ara per ajudar a sortir al carrer a una persona limitada com jo, que em vaig desenvolupar en tots els sentits, estudiant, treballant, conduint etc.

La vida és bonica però de vegades resulta un xic feixuga ja que ens posa molts entrebancs per sortir endavant amb els nostres plans. Així i tot és bona, bonica i val la pena viure-la amb intensitat. Intentant gaudir al màxim de la joia que alena sobre nosaltres. Diuen que la felicitat cadascú la porta dins del seu cor en la mesura que Déu li dona. A nosaltres ens cal, doncs saber dosificar-la, per viure-la plenament al mateix temps que compartim aquesta joia interior amb els que ens volten.

Dimarts de Festa Major

Imatge extreta de http://www.molletvalles.cat/

Avui és el darrer dia de festa major a Mollet. Al matí ben remullat, doncs ha caigut gairebé tot el matí una pluja persistent més que empipadora. L’Anna que com tots els dimarts ha anat a la plaça a comprar la verdura i la fruita per la setmana s’ha mullat ben bé. Entre el paraigües, el carret de la compra i la pluja ha arribat a casa xopa com un ànec. Després, com sol fer en aquesta època de l’estiu, ha calmat i ha brillat un sol preciós que ha donat color i vida al darrer dia de festa major.

Enguany, poca cosa n’he vist de la festa, entre la pluja i les limitacions m’hauré de conformar en sentir els pim pam pum dels coets que gairebé segur que si el temps no li fa la guitza es llaçaran a darrera hora de la vesprada, en senyal de comiat, i a l’espera de que l’any vinent tot segueixi tant bé com aquest. 

I així entre festes i festetes van passant els dies i els anys i van arraconant els records i els fets del passat al saló de la memòria. Records que després per qualsevol motiu surten en una conversa i hom ho paladeja de nou amb delit d’haver-ho passat molt bé.

I és que la Festa Major és un cop a l’any, i tant per infants com per tothom és ben esperada. Es solen fer menges que hom s’hi llepa els dits. Renoi, això si que és un dinar de festa major, es sol comentar si l’àpat ha estat abundós i a gust de tothom. Després, com sempre, a esperar que l’any que ve tots siguem vius i puguem compartir el dinar de festa major.