Imatge exterta de la wikipedia.org
Hi va viure molts anys la meva germana gran. No coneixia la ciutat només per aquella dita: “sembla el mercat de Calaf”. Imaginava, doncs, una gran ciutat plena de suggerents botigues, plena de gent que va i ve . De cop em va semblar força interessant. Li diuen la capital de la Segarra títol ben merescut.
Una neboda hi ha anat viure i hem pogut tastar el seu gust de capital de comarca. Amb aquest motiu hem estat uns dies junts uns quants membres de la família. Una ciutat gran, alegre, un xic pagesota però una ciutat acollidora. Carrers amb botigues, un passeig molt ampli. Restaurants i llocs per menjar-hi. Total, un lloc molt adient per gaudir plenament de la companyia familiar.
A la meva germana la varem trobar enfeinassada enllestint el dinar per convidar-nos. No volíem donar-li feina, doncs ja és força gran, però va insistir tant, que la claudicació va resultar ben plaent. Un arròs a la paella, que jo no n’havia menjat mai, i unes costelletes de cabrit a la brasa van fer les delícies del nostre estómac.
Va ser una trobada que a tots ens feia falta. Ja feia uns quants anys que no ens veiem, no connectàvem. Ella tenia feina i nosaltres també. Cal dir però que de casa a Calaf hi ha una bona tirada i no es cosa d’anar sovint doncs el camí resulta força llarg, encara que hom hi vagi amb cotxe particular.
De fet estar en contacte amb ella era tota una proesa, ja que sempre estava fora treballant i fent feina, tenint cura dels seus fills. Però posats d’acord, va ser una reunió encisadora.
Un sol encegador va brillar durant tot el dia, cosa rara en aquell temps i en aquells dies. Calaf s’omple de boira freda i ingrata durant els dies de la tardor, i fa que tot sembli mig congelat. Diuen que el fred ho congela tot i tot resta en silenci, però que quan es desglaça tot fa soroll i dona vida a la ciutat i al seu entorn.
La visita però fou bona i deixa un regust de tornar-hi. Provarem més endavant.
De tot plegat d’això ja en deu fer uns 50 anys, pel cap baix. Com deu ser ara Calaf? No me’l puc imaginar.
Una neboda hi ha anat viure i hem pogut tastar el seu gust de capital de comarca. Amb aquest motiu hem estat uns dies junts uns quants membres de la família. Una ciutat gran, alegre, un xic pagesota però una ciutat acollidora. Carrers amb botigues, un passeig molt ampli. Restaurants i llocs per menjar-hi. Total, un lloc molt adient per gaudir plenament de la companyia familiar.
A la meva germana la varem trobar enfeinassada enllestint el dinar per convidar-nos. No volíem donar-li feina, doncs ja és força gran, però va insistir tant, que la claudicació va resultar ben plaent. Un arròs a la paella, que jo no n’havia menjat mai, i unes costelletes de cabrit a la brasa van fer les delícies del nostre estómac.
Va ser una trobada que a tots ens feia falta. Ja feia uns quants anys que no ens veiem, no connectàvem. Ella tenia feina i nosaltres també. Cal dir però que de casa a Calaf hi ha una bona tirada i no es cosa d’anar sovint doncs el camí resulta força llarg, encara que hom hi vagi amb cotxe particular.
De fet estar en contacte amb ella era tota una proesa, ja que sempre estava fora treballant i fent feina, tenint cura dels seus fills. Però posats d’acord, va ser una reunió encisadora.
Un sol encegador va brillar durant tot el dia, cosa rara en aquell temps i en aquells dies. Calaf s’omple de boira freda i ingrata durant els dies de la tardor, i fa que tot sembli mig congelat. Diuen que el fred ho congela tot i tot resta en silenci, però que quan es desglaça tot fa soroll i dona vida a la ciutat i al seu entorn.
La visita però fou bona i deixa un regust de tornar-hi. Provarem més endavant.
De tot plegat d’això ja en deu fer uns 50 anys, pel cap baix. Com deu ser ara Calaf? No me’l puc imaginar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada