Torrebonica

Imatge extreta de http://www.poblesdecatalunya.cat/

 



Per allà als anys quaranta, treballant jo d’oficinista a Teneria, hi va haver una passa de tuberculosis que va atrapar a molta joventut. Un sanatori a Terrassa i un altre a Torrebonica ingressaven als qui es volien guarir d’aquesta perillosa malaltia en aquells temps. Molta joventut va quedar atrapada i de l’empresa on jo treballava van fer baixa uns quants joves, tots ells ingressats als sanatoris.

En aquell temps jo tenia molta mobilitat, conduïa un dos cavalls i no parava d’un costat a l’altre. Hi havia mala combinació de trens o busos per arribar fins a Terrassa o a Sabadell, i com que de la meva empresa n’hi havia dos o tres, jo em vaig brindar per portar a algún familiar a veure el seu malalt. I així alguna tarda de diumenge o dissabte jo feia un viatget amb dos o tres familiars d’algun malalt.

Han passat els anys, jo m’he fet vella i he precisat d’una cuidadora. En vaig trobar una de molt maca i molt eficient, em cuida amb delicadesa i estima. Vàrem decidir que un dia a la setmana aniríem a esmorzar al bar, i així ho fem. Després em passeja una mica per Mollet, i per mi és un goig gaudir d’una atenció tant esmerada. No falla cap dia i el que jo capto es que ho fa amb gust i goig. Sempre pendent de mi i de que estigui bé. Però l’altre dia sense saber com va ser, li vaig caure de la cadira i em va quedar la cara feta un mapa mundial. Ella plorant com una Magdalena i jo rient com una tonta. Sortosament no va ser res greu, a l’Hospital van dir que no hi havia res trencat i aquí es va tancar el problema.

Mentre erem a urgències esperant els resultats de les proves, vàrem estar xerrant ella i jo de moltes coses. Coses de la vida, coses que ens passen pel pensament, però també vam estar xerrant de la familia de cadascuna. Vet aquí que en la part de la conversa va versar sobre la seva família de Mollet. De sobte vaig saber qui era aquella noia que em cuida dia a dia. Doncs la filla d'un dels matrimonis a qui jo acompanyava a la muller a visitar el seu marit a Torrebonica. Ella no s'ho creia.

Uns dies després va fer venir la seva mare a veure’m per què li semblava massa coincidència.

I és que la vida té sorpreses de vegades difícils de creure. Amb tot, dóna bo compartir etapes amb persones que passen penúries. Ajudant així a fer que el malestar no sigui tan intens.

Angoixa

imatge extreta de http://aidamterapia.com/blog/?p=371



 

Sense aparents motius em sento angoixada. Voldria saber definir aquesta angoixa, però em temo que no en sabré prou. Estic be, malgrat la meva malaltia bronquial crònica. Però hi ha quelcom dins meu que no em deixa respirar lliurement com jo voldria. Hi ha coses al meu entorn que de vegades em fan patir i d’altres em distreuen. Suposo que el pas del temps hi te la seva important participació. No en va passen els anys. Hom va perdent facultats malgrat fer tots els esforços possibles per mantenir una ment clara i activa. T’adones que la memòria ja et va fent males jugades i que no et permet captar el que uns anys enrere amb una sola mirada ho veies tot molt clar. Et fas vella, et dius a tu mateixa, i sembla que sigui una lògica resposta al dilema, però queda sempre la por de la vellesa que va avançant i et va fent fora de joc sense que tu hi puguis fer res.

 

Ja va essent hora de començar a viure dels records, de les pàgines viscudes amb joia i alegria, de tot el que t’ha estat premés de gaudir amb plenitud. I mirar-te l’esdevenir amb estima i acceptació, doncs tens a les teves mans poder ésser, agraint el que Déu t’ha permès viure amb pau i dolcesa. 

Tots els essers portem la felicitat dins del cor. Seria bo poder trobar-la en els moments precisos, és el que ens cal fer. A la tardor de la vida cal trobar la serenitat, pau i dolcesa que ens permeti que el nostre pas sigui positiu i deixi bons records.

Tal com les fulles seques que els arbres van deixant caure omplint les voreres de color tardorenc, la nostra vida pren aquest to, i seria bo poder deixar que el groc marró omplis la nostra ment de calma i espera. Un esperar els esdeveniments amb calma i acceptació. 

I gaudir de tot el bo que tenim a l’abast de les mans per tal de que el nostre pas sigui ple de joia i de serenitat. I que la llum de la joia que portem dins nostre no s’apagui i doni claror a tots els nostres passos.

Passejada



 



imatge extreta de: http://www.molletvalles.cat/files/28-4342-imatge/ajuntament.jpg
 

Una vegada s’ha tastat el bo que dona passejar de bon matí per els carrers de Mollet, sembla que ja no puguis passar sense fer-ho.

 

Amb la Maite, la meva cuidadora, hem decidit que una vegada a la setmana aniríem a esmorzar a algun bar. Hem descobert un de molt senzill a la plaça de la Illa que s’hi està molt be, net, acollidor i sobre tot amb molta atenció al client. Un esmorzar ben casolà tant mateix, un petit entrepà i un cafè amb llet, La qüestió es tenir el motiu per sortir i poder d’aquesta manera assaborir la fina carícia de l’aire matiner que ens dona els bons dies.

El poble, la seva gent encara dormiteja, no hi ha massa clients a aquelles hores primeres Tot dona la gran sensació de pau i dolcesa. Tot està viu però encara mig adormit. La gent passa amb pressa i capficada, a treballar a comprar, a fer gestions, qui més qui menys va amb el cap ple de cabòries en el començament de la jornada. I resulta normal, tothom té una feina determinada a fer durant tot el dia.

Tot dona color i vida al panorama que presenta el matí. Les persones es mouen segons l’edat i segons les necessitats. Tot és relatiu a la precisió del moment. Capficades les mestresses de casa que van a la compra diària, sorruts i cap cots els qui van a la feina, eixerits i alegres els minyons que van a l’escola, i el que es mou amb un cert aire de joia de bon matí, a la migdiada ja comencen a fer-se notar els estralls que la feina, les preocupacions i maldecaps ha fet en ells.

I malgrat tot, la vida es així i així serà mentre sigui vida. Cal escoltar atentament els mots que el cor va dictant per què el nostre pas per ella no sigui en va o com nosaltres vulguem que sigui, no podem culpar a ningú de les coses que no ens marxen bé si no sabem ordenar el nostre viure com cal.

La felicitat resideix dins del cor de cadascú de nosaltres, Cal nomès, doncs, estar atent a la seva veu i fer el que el cor mani, sempre si és possible pensant un xic amb els demés

Que malgrat tot som nosaltres els amos del nostre fer i desfer.

La placidesa d'un matí d'estiu



Imatge extreta el 15-06-2015 de http://granollersinforma.com/2015/05/parc-de-can-mula/

Feia molts dies que no havia sortit de casa per res, Una presentació a “La caixa” per donar fe de vida m’hi va obligar. Quin goig tan gran em va produir sentir l’airet fresquet del matí petonejant-me la cara. Va ser tant d’imprevist que no vaig ni tenir temps de pensar-hi. Ja estava al carrer, ben tapada, això si, però al carrer gaudint d’un meravellós i suau mati primaveral. Tot un grat i agraït plaer. La Maite conduint – me pel carrer cap a la gestió que ens calia acomplir. Ens en anem de passeig, va dir la Maite, i L’Anna va respondre que al mateix temps podríem esmorzar en qualsevol bar.

Doncs li vam acceptar la idea i ja ens teniu després d’haver complert la gestió entaulades en un bar a la plaça de la Illa on s’hi estava de meravella. Un esmorzar senzill però ple d’amor i de vida. Em calia respirar fort per acaparar la brisa d’aire que el matí m’oferia, acaronant la meva persona. Feia tants dies que no havia sortit de casa... 

Després la bona de la Maite em va fer el regal de conduir-me passejant per dins del parc, i passar per llocs que feia anys que no veia. Els caminets del parc encara estaven humits per la rosada. Tot era dolç i suau, un retrat molt bucòlic envaïa l’àmbit. Una cadernera ens va regalar una refilada del seu cant que ens va deixar sense alè. Una divina meravella. Altres ocells feien el seu paperet des de les branques on s’havien situat pel concert.

Malgrat el meu estat d’ànim un xic ensopit per la meva bronquitis, em va semblar un regal tant bo i tant gran que no mereixia. Vaig donar gràcies a Déu per permetre poder gaudir tan plenament de moments que voldria fer eterns dins el cor, com diu en Maragall en el seu “Cant Espiritual”.

Una vivència que per amena i agradosa, val la pena de retenir-la enregistrada i pensar sovint el be que tinc encara de poder gaudir tant de totes les meravelles que la vida em posa al davant . Per què quan arribi (de Maragall també) aquella hora de temença, Déu em doni les forces precises per acceptar la seva voluntat.

Corpus

imatge extres de http://molletama.cat/ el 15-06-2015

Aquesta setmana l’església celebra la diada del corpus. Vol dir en el lèxic religiós l’exaltació de la puríssima sang de Crist. Antigament i dins els ritus religiosos, tenia un caire molt important, i també oficial totalment. Ara, ja gairebé poca gent recorda el corpus.

Però en la memòria i dins el nostre cervell sovint petites guspires de fets antics remouen els nostres pensaments i les idees junt amb els records es fan vives dins la nostre ment.

Per mi va ser sempre un dia molt solemne. Els oficis religiosos que l’església dedicava a la diada eren seguits per molta gent. Hi havia per la tarda la gran processó on tothom hi assistia amb torxes enceses i les butxaques plenes de caramels per llençar-los sobre els badocs que no hi havien anat.

A més de la profunditat religiosa que posava el seu aroma a l'abast de nosaltres hi havia la part de xerinola que els menuts i grans també organitzaven per donar un xic més de joia a la festa. 

Era festa oficial, no es treballava i així tothom podia gaudir d’una diada tant senzilla i bona, amb plaer i benestar. 

Tothom es vestia de gala, emprant els millors vestits de cerimònia. Els senyors encorbatats tots i amb vestit del tot negre donaven un gran to de solemnitat a l’acte.

Els qui no formàvem part a la processó gaudíem de la seva marxa i la seguíem, si el terreny ho permetia, des de la vorera, fins que tornava a entrar a l’església.

Acabada la cerimònia de la processó, la gent es quedava passejant o be prenent quelcom en alguns dels bars que obrien per donar gust als clients.

Ara ni processó ni vestits de gala, ni caramels, ni res de res, passa el corpus com si passés un ocell volant sense deixar res important dins nostre.

Atenció a domicili

imatge extreta el 15-06-2015 de:  http://www.plataformaarquitectura.cl/cl/02-337845/hospital-de-mollet-corea-moran-arquitectura

Soc una malalta crònica de bronquis. He fet estades llargues a l’hospital de Mollet. D’aquestes n’han sorgit doncs veritables amistats. Una atenció molt delicada a domicili quan ha sigut precís, i un tenir cura molt atent vers el pacient que en algunes ocasions ha semblat ser el príncep de l’hospital. Ara ja soc a casa, els meus bronquis semblen millorar, però com que és mal crònic cal esperar alguna que altre crisis.

Recorro a l’hospital quan l’ofec m’acorrala i no em deixa viure. És aleshores quan puc palpar ben be tota la delicadesa de les infermeres i metges que m’atenen. Una atenció tant acurada que hi ha vegades que en el meu interior sembla que m’agradi estar malalta.

Tracte i atenció fan que l’estada obligatòria no es faci penosa i el temps obligat a romandre enllitada passi ràpid. Totes quantes vegades que hi he recorregut sempre hi he trobat l’adequada atenció i el remei al meu mal.

Això crea dins meu una certa pau i serenor per la feina ben feta. Cal agrair aquesta tasca tan humana i tan delicada. I que sempre hi trobem el bon acolliment.

 

Moltes gràcies per aquesta feina portada a terme per tot el personal sanitari.

Espera

Per una crisis bronquial he hagut de restar enllitada a l’hospital de Mollet durant dues setmanes més. La cosa no ha estat greu, però la quietud obligada ha estat penosa. He tingut temps de tot. De pensar, de crear vivències en el meu cervell, d’imaginar i temps sobre tot d’esperar. A l’hospital si hi estàs cabdal, tot és esperar. S’hi estàs cabdal hi ha temps per tot. 

A les set et desperten i a espera: que vinguin a arreglar-te, que et posin neta, i després a que et portin l’esmorzar. Entre l’esmorzar i el dinar hi ha un llarg temps d’esperes. Si ve l’Anna, si passa el metge, si entra algun estrany, si et prenen la temperatura, si et porten un medicament, si et canvien el bolquers tot esperar a que passi el dia, i et digui com va la cosa.

Les infermeres tant la Neus com la Marina, fan tot el que tenen al seu abast per que no et manqui res i estiguis el més còmode possible. Amb una amabilitat insuperable. El seu sempre senzill somriure omple l’estança de llum i de dolcesa. Delicades i atentes com n’hi ha poques. Amb la seva sola presència et fan sentir la reina de L’HOSPITAL. I a les hores sorgeix un temps per pensar, un temps per idear i per somniar. Hom somnia que estàs be i que davant d’un verd prat on la gespa hi creix abundosa, respires i aspires de l’aire natural que brolla d’un panorama tant magnífic que et fa reviure i omple els pulmons de sana estabilitat.

Ja torno a ser a casa i sembla que de moment tot ha passat. Cal espera però a la propera, soc malalta crònica i les coses no marxen al pas que hom voldria. Amb tot no em puc pas queixar, als meus noranta dos anys no puc demanar res més. Quelcom s’ha de tenir, va dir-me un metge. I si tinc la bronquitis he d’acceptar-la i assumir-la.

A casa tot és millor, qualsevol aliment que cal prendre te el seu gust casolà i al que hom hi està avesat i el troba el millor del món. No es pas que les menges de l’hospital sigui dolentes, però el gust no és pas el mateix. I per això el retorn a la llar va tan ple de joia, per que en un principi tot retorna al seu camí normal i hom pot fer el que havia fet fins ara.

Amb tot, gràcies, sobretot a les assistents de l’hospital que et posen a to per uns quants dies i sembla que no estiguis tan malalt com creus.


Esperem uns dies tranquils i suaus que donin pau i serenitat.