dimecres, 29 de maig del 2013

Fou un temps de molta repressió


Imatge extreta de tramvies

Teníem per manaire en Franco,i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rigid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un  cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat, ja que una polio  m’havia deixat des dels 27 mesos sense poder caminar gens. Em feia molta il.lusió i ajudada per un gestor amic ,vam fer tots els tràmits per tal de que jo pogués passar l’examen degut i conduir. Malgrat una  limitació tant important Déu em donà  uns ànims molt forts i  oberts que m’ajudaven a obrir-me camí a la vida. No em privà aquesta limitació de res, vaig estudiar , treballar i al fi al vaig poder conduir que  fou el motiu que m’obrí la porta al gran goig de  la vida.

El paperam que es va haver de recollir fou intens i sempre amb l’ai al cor de que tots els nostres intents resultessin vans. En una revisió de, no recordo ben be de que era, sols que fou a una dependència dels locals d’Indústria i Comerç havien de fer-me una inspecció de capacitat, Una sala d’espera, gran plena d’homes que seguien també la tramitació dels sues papers. Una sola dona i a sobre limitada. Anaven cridant als homes per els seu noms. Jo visc al carrer Fèlix Ferrran del meu poble. Allà reconada en un angle de la sala, esperant el torn sento que criden: Fèlix Ferran.! Vaig aixecar la ma i vaig dir: deu voler dir Júlia Martínez no?. Ah! si perdoni, es que.... si sí, entre tants homes era molt rara una dona. Era el temps franquista  que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir.  On s’ha vist tanta gosadia? Be una anècdota que encara inflà més els meus desigs de superació.
Ara això ja no passa. Les dones i els disminuïts em pujat graons en el nostre camí, i ja no es tan estrany veure dones amb mobilitat reduïda conduint i fent tota mena de feines que pot fer tota persona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada