Imatge extreta de tramvies
Teníem per manaire en Franco,i les dones tenien molt poc
valor per a un cervell tan rigid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir
un cotxe adaptat a les meves necessitats
de mobilitat, ja que una polio m’havia
deixat des dels 27 mesos sense poder caminar gens. Em feia molta il.lusió i
ajudada per un gestor amic ,vam fer tots els tràmits per tal de que jo pogués
passar l’examen degut i conduir. Malgrat una limitació tant important Déu em donà uns ànims molt forts i oberts que m’ajudaven a obrir-me camí a la
vida. No em privà aquesta limitació de res, vaig estudiar , treballar i al fi
al vaig poder conduir que fou el motiu
que m’obrí la porta al gran goig de la
vida.
El
paperam que es va haver de recollir fou intens i sempre amb l’ai al cor de que
tots els nostres intents resultessin vans. En una revisió de, no recordo ben be
de que era, sols que fou a una dependència dels locals d’Indústria i Comerç havien
de fer-me una inspecció de capacitat, Una sala d’espera, gran plena d’homes que
seguien també la tramitació dels sues papers. Una sola dona i a sobre limitada.
Anaven cridant als homes per els seu noms. Jo visc al carrer Fèlix Ferrran del
meu poble. Allà reconada en un angle de la sala, esperant el torn sento que criden:
Fèlix Ferran.! Vaig aixecar la ma i vaig dir: deu voler dir Júlia Martínez no?.
Ah! si perdoni, es que.... si sí, entre tants homes era molt rara una dona. Era
el temps franquista que les dones sols
se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als
marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir. On s’ha vist tanta gosadia? Be una anècdota
que encara inflà més els meus desigs de superació.
Ara això ja no passa. Les dones i els disminuïts em
pujat graons en el nostre camí, i ja no es tan estrany veure dones amb
mobilitat reduïda conduint i fent tota mena de feines que pot fer tota persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada