Nit de Nadal

Era la nit de Nadal. La fosca dominava el món i la tristor envaïa tot l’entorn. Temps de guerra i de penalitats. No hi havia que menjar. La guerra ho havia malmès tot. Els homes gairebé tots eren al front. Sols quedaven joves i iaios. La vida cada dia era més difícil, deien que la guerra s’acabava, però hom no li veia el final. 

Una nit de Nadal dins la foscor d’un temps ple d’incertesa i necessitats. Darrera casa meva hi havia una casa de pagès molt gran. Els pagesos eren els únics que no sofrien amb tanta crueltat la manca d’aliments. Tenien reserves i anaven sortint endavant. A cal Caseta tenien una era per batre el blat, molt gran. A l’estiu hi solíem anar a jugar, en especial quan venien les màquines de batre . Una era tan gran, que la mainada no hi feia nosa, jugàvem a la vegada que, ens embadaliem mirant el tragí dels homes que feien anar la màquina de batre. Era tot un espectacle. La masia era habitada per dos matrimonis grans amb llurs fills, que jugàvem plegats. Molt bona gent, que mai tenien un no per ningú. 

Aquell Nadal a casa no hi havia res per menjar. S’havien esgotat tots els recursos i ja no quedava ni una engruna a la post. Arraulits tots a la vora la llar de foc, distrèiem la gana, jugant amb tronquets encesos. El pare cap cot semblava rumiar. Nosaltres ni ens en adonàvem . De cop s’aixeca i diu a la més petita de nosaltres: Mira Maria, ves a cal Caseta i digues que avui es Nadal i que el teu pare vol menjar mongetes per sopar. La Maria va fer el que el pare li deia i al cap d’una estona va tornar amb una paperina de paper de diari amb mongetes. Ja podeu imaginar la joia que tots plegats vam tenir. Jo vaig pensar: la bona de la Paula s’ha compadit de nosaltres, Déu la beneeixi.

I així fou com aquell Nadal trist i fosc es convertí en un Nadal per recordar-lo tota la vida. I a fe que el recordo, encara em sembla sentir a la boca el gust d’aquelles mongetes malgrat que ara que tenim de tot no en mengem massa sovint.