dimecres, 17 de juliol de 2013

Vivència a Blanes



imatges extreta de Cachos de Vida
Per millorar la meva mobilitat, vaig passar per el quiròfan en poc temps tres vegades. Per recuperar-me el metge em va receptar uns mesos de platja. Sol, aire i bona vida .Vaig trobar un matrimoni a Blanes que em va acollir com de la família,  a casa seva. Una meravella. El marit admirava la meva valentia, i em parlava d’un amic seu pilot d’aviació, que un accident li havia malmès tots els trets facials. Realment era impressionant la seva imatge, gairebé ni se li veien els ulls i emprava un petit foradet com a boca. Tot un trauma.

Un dia em va dir que tenia ganes de fer-me’l conèixer. Vam quedar en sopar tots tres junts. En Rossell, l’amic, no sabia res de la meva limitació. Quan va arribar al restaurant, jo ja hi era.  Després de les salutacions, mentre sopàvem, iniciarem la conversa sobre la seva visible limitació. Es queixava, jo li deia que no n’hi havia per tant, que ell almenys podia moure’s lliurement sens problemes , que hi havia moltes persones al món amb greus limitacions i que vivien conformades feliçment.

-        Ah si?, com li sembla que reaccionaria una persona a la qui jo digués “t’estimo”! intentant entaular unes relacions?.

I movia la seva petita boca en gestos grotescos. 

-        Es clar. Vostè ho te tot, bonica cara, bon tipet, simpatia, bona capacitat, no li manca res de tot el que jo no tinc.

-        Veu la diferencia?.

Jo intentava amb totes les meves forces fer-li entendre que contra la realitat d’un fet, no podem fer res més que acceptar com a  cosa normal, la nostra limitació, fent que la vida al nostre entorn no sigui dominada per l’amargor , ajudant a que aquesta mala sort que ens toca viure no traspassi a les persones que ens envolten, elles no hi tenen cap culpa.

No hi estava d’acord. Es va alçar per marxar molt malhumorat.  Completament enfadat per la meva passivitat. Gairebé ni un adéu.

A l’alçar-me  per dir-li adéu, fou quan ell s’adonà de la meva limitació. Va deixar anar un “Valgui’m Déu!”, i mormolant unes paraules que no  vaig entendre, marxà.

L’amic i jo ens vam quedar un xic astorats per la reacció d’en Rossell. Vaig entendre que estava profundament amargat per la seva pega. Gairebé normal. No tothom pot admetre com a bona, una limitació tant visible.

A l’endemà a la platja, prenent el sol, el veig que se m’apropa amb un paquetet a les mans.  Té, em va dir, un petit record meu, en compensació per la mala estona que et vaig fer passar ahir. Et prego perdonis el meu mal comportament . Les teves paraules m’han fet pensar i tens tota la raó. Faré els possibles per canviar la meva actitud aspre i agressiva. Gràcies. I va desaparèixer com havia vingut.

El paquetet era una pintura en miniatura d’una marina. Em va complaure i emocionar. Des del seu accident es dedicava a pintar. I ho feia molt be. En vaig estar molt contenta i agraïda.
En aquell temps, fa uns cinquanta anys les coses eren molt senzilles i  emotives. Després d’aquest esdeveniment, l’amistat imperà entre nosaltres. Encara avui els seu record viu dins meu.

1 comentari:

  1. Hola Julia , Aquesta nova vivencia , es per pensar , seriosament , molt maca¡¡¡¡ , com totes las que has publicat molt ben expresades Petunets Julia , ,

    ResponElimina