"La Pelleria"

 

Avui he passat per davant de la Teneria (“La Pelleria”). M’ha impressionat veure que  ja tant sols en queda l’espai que va suportar  per mes d’un segle, tot un complex laboral . Una fàbrica d’adob de pells, que donà vida a gairebé tot el poble de Mollet.

Grans naus industrials, plenes de màquines on els obrers es passaven les hores per guanyar-se un sou que els permetia viure un xic mes dignament que no pas anys enrera. Hom tenia una feina, una família, una llar, potser algun hortet...la vida era plàcida i tranquil·la, de la feina a casa i de casa a la feina, els cap de setmana com a molt,  al cinema, a veure la pel·lícula de torn i el dilluns sant tornem-hi.

Les oficines, i el que aleshores en deien despatxos, estaven instal·lades sobre d’una de les naus industrials. Tots els assumptes burocràtics passaven per aquell petit món de treball, que, entre dones i homes l’omplien cada dia a complir el seu deure de treballador

Aquestes oficines estaven dividies en sectors. Al final d’un d’ells hi ha havia el despatx del director. Tabú complert . Allí no s’hi podia entrar sense permís. Tot alt secret anava a parar allí i sols estava a l’abast de la secretària. Uns grans amaris guardaven tots els documents dels esdeveniments de l’empresa tant industrials com humans. Humans vull dir celebracions de jubilacions,  nous càrrecs, casaments,  acomiadaments...

Em ve a la memòria la celebració de les noces d’or de l’empresa, que va noliejar un mini creuer a Mallorca per tots els treballadors, 800 persones compartint un temps d’esbarjo, un temps de treball.

Era una època en que els treballadors tenien un valor humà immens a les empreses, eren persones compromeses amb una responsabilitat intensa.

Avui, al veure la fàbrica arrasada, on només queda la vella xemeneia, com a guarda immutable del lloc, he pensat: on deuen haver anat parar tot aquell munt  d’històries, de desesperacions, d’enyorances, d’alegries, de vivències que hi havia darrera la porta de direcció?