“Somni d’una nit d’estiu”

 

 

Feia molta calor. Un estiu un xic estrany  i pesat, xafogós i la major part dels dies el cel presentava un color gris i  ennuvolat.  Una rara angoixa  omplia la meva ment. Vaig baixar a la platja amb el propòsit d’escampar la meva rara melangia. Un bonic raconet em va acollir, i vaig pensar que seria una bon lloc per reflexionar sobre el meu rar estat d’ànim. Vaig recolzar-me a la paret que feia de muralla entre la platja i el passeig de mar.  El mar estava molt tranquil, i les ones gairebé no deixaven sentir la seva remor.  Vaig sentir-me còmoda i amb ganes d’estar-m’hi una bona estona.

De cop veig que ve vers mi, un jove  molt ben plantat. Hola, em va dir, i li vaig correspondre sense massa ganes d’entaular-hi conversa. Va seguir explicant-me que feia molts dies que cercava una oportunitat de parlar-me. Que em veia cada dia, al baixar a la platja, que li atreia la meva persona, en fi, es va embolicar amb una gran eloqüència, lloant les meves qualitats físiques, i que ara, desitjava conèixer les morals. No cal dir que malgrat ésser un desconegut per mi, les seves paraules afalagaven la meva vanitat personal. Em va caure be, i vaig seguir oint-lo per llarga estona. Volia quedar per veure’ns. Jo m’hi resistia però a la fi, dona que soc, vaig cedir.   

 

Quan es va alçar del meu costat per acomiadar-se vaig adonar-me que era molt alt . D’una alçada exagerada, li costava inclinar-se per fer-me un peto.

Oh, meravella, quin peto!. El seu clic ho va esvair tot!.

Hola tieta, que hi fas aquí? El mes petit dels meus nebots em saludava molt content de veure’m. M’havia adormit.

Un somni bonic i dolç per una tarda xafogosa d’un estiu d’un ja passats els anys setanta.