diumenge, 16 de febrer de 2014

La meva cara


M’expliquen que de petita després de la polio vaig caure de cara en un braser i em quedà un senyal per tota la vida. Com que feia fred, em posaven en una cadira baixa, lligadeta amb un mocador de fer farcells, vora el braser. Venien a passar estones amb mi, les germanes i alguns nens amics o veïns. Un dia jugant em van deslligar, i jo volent fer el que els altres feien movent-me vaig caure de cara al braser. La cara i la mà em van quedar senyalades amb una marca un xic fosca.

A l’escola, la senyoreta, al donar-li els bons dies, gairebé sempre em preguntava. Ja t’has rentat la cara? Jo responia que sí, sens albirar el perquè de la pregunta. Fins que un dia, potser cansada de la pregunta, va cridar a la meva germana gran ordenant-li que anés amb mi al lavabo i em rentés la cara. Així ho va fer, però la cara quedà tal com estava.

Al tornar a la classe, Na Margarida digué,- ja l’has rentada? Si, fou la resposta de la Teresa. Doncs això està brut. Aquí fa falta bona mà de sabó per netejar-li. Apa, torna a rentar-la. A veure si d’una vegada se li veu la cara neta. I per molt que la rentessin la cara quedava igual.

Per fi, un dia la Teresa li digué a la senyoreta: - es que la cara de la Júlia està marcada per una cremada que va sofrir de petiteta al caure de cara a un braser. I la marca per molt que la hi rentem no se’n va.

Ah!, i per que no m’ho deia abans? Si que em sap greu!. I en un gest maternal em va agafar acaronant-me , i lamentant-se de no haver –se’n adonat abans

Encara em sembla sentir l’escalf dolç i suau d’aquella persona abraçant-me. Una agradosa compensació a la vergonya que em feia passar cada vegada que em preguntava si m’havia rentat la cara. 

Hi ha coses a la vida que no semblen importants, però a mi aquell fet em marcà i va fer que en endavant procurés sempre el primer de tot al començar el dia em rentés la cara. La marca va seguir igual, amb els anys però, s’ha anat esborrant, vull dir que ja gairebé ni se’m nota.

No obstant dins el meu record perdura aquesta tara que m’acompanya, i que fins a cert punt dona un toc personal a la meva minsa figura.

Tot esdevé, tal com hom s’ho miri. He tingut la sort de que no m’ha preocupat massa aquesta petita marca. Davant la gran limitació, la meva cara és una gran bellesa. Cal donar-ne gràcies a Déu per el fet de que no m’hagi mai acomplexat.

2 comentaris:

  1. Les limitacions o marques fisiques a vegades fan a la persona més forta i més persona. Aquest crec que és el teu cas. Amb la meva admiració!

    ResponElimina
  2. Estic completament de acord em lo que dui la Adela ; La teva limitació no apagara mai la teva llum propia ¡¡¡

    ResponElimina