diumenge, 16 de febrer de 2014

De l’ocupació del “gran manaire”


imatge extreta d'aqui
 
Després que Mollet fou ocupat per les tropes del gran manaire, va caure sobre el poble “ la incautació” de moltes vivendes. Moltes famílies varen deixar el seu habitatge per reunir-se amb familiars i conviure junts, uns moments que hom esperava difícils. Realment la por havia envaït tot l’àmbit de Mollet. Regnava en l’esperit de tots els vilatans una angoixa molt gran. Foren uns moments d’una gran incertesa. S’esperava el pitjor. L’emissora pirenaica, i d’altres, omplien cada dia de notícies esgarrifoses amb el que ens podria passar amb la invasió.

Sorprenentment no va passar res ingrat. Tot fou molt suau i tranquil. Però arribà la incautació. Les vivendes que molts molletans havien deixat foren requisades i obertes per a ús de la tropa del gran manaire.

La fàbrica de les Moles, a la cantonada del carrer Fèlix Ferran amb l’actual carrer Rafael Casanoves es convertí en caserna. Uns 50 soldats van viure un temps dins la fàbrica adequada com a vivenda. A les tres casetes iguals que hi havia al costat de casa, van requisar la del mig, on s’hi va instal·lar l’alt comandament.

Els soldats que vivien a les Moles, feien els seus àpats, i a l’hora del dinar o el sopar, solien fer sonar un xiulet dient “donate il pranzo” (donat el dinar). Nosaltres que passàvem tanta gana, al so del xiulet, corríem treient el cap per la porta, i gairebé sempre aconseguíem algun bistec amb patates fregides.

Entre aquests soldats hi havia alguns moros. No eren de fiar, ho robaven tot. Davant de la nostra casa hi havia un hort que el pare hi recollia verdures, patates... A un costat del l’hort, la mare hi tenia l’estenedor de la roba. No hi podia estendre res, per que al moment li prenien. El pare havia de fer guàrdia vigilant que no se li enduguessin els enciams.

Però entre ells hi havia sempre una ànima caritativa que d’amagat dels manaires ens feia a mans alguna llauna de conserva, que ens anava d’allò més bé, per apaivagar la gana que portàvem a sobre.

Mollet va viure un temps d’inquietud. La joventut femenina no solia sortir massa al carrer per temor als moros. No obstant jo no vaig tenir mai notícia de res mal fet, per aquesta gent, excepte el robatori de la roba estesa.

Al pas del temps la situació es va normalitzar. A l’abril i amb la fi de la guerra, l’exèrcit va marxar i encara que va costar molt refer tot el que havien malmès, la pau començà a imperar i establir-se poc a poquet la tranquil·litat.

Són records que la memòria manté vius, i sembla que exposant-los, hom es queda amb més pau a dins del cor. Una pau que ha durat molts anys, i esperem que duri molts més.

1 comentari:

  1. Julia Jo lo que recordo perfectament era que las conversas de la gent sempre eran sobre les grans, desastres de la guerra al nostre poble Moltes gracies per aquets records tan llunyans i tan propers alhora

    ResponElimina