dilluns, 15 de juny de 2015

Retorn


Una mala passada de salut, m’ha tingut uns quants dies fora de joc. La meva, mes o menys, animosa recuperació m’anima a tornar al meu petit plaer d’escriure les meves vivències. Res greu però m’ha deixat sense ànims de fer res. Avui però sembla que el temps hi ajuda una mica i el meu cervell funciona ja una mica més normal. Per una neumonía he passat dues setmanes ingressada a l’hospital de Mollet.

L’ambient dels hospitals, ja ho sabem, solen ser gairebé sempre un xic depriments. La família completa han fet que no m’hi sentis empresonada. Fins hi tot van fer que la Maite em fes companyia tota una nit. Una experiència més que tinc per anotar. Unes infermeres magnifiques que en tot moment estaven per mi. M’hi vaig sentir molt ben acollida tant per la Neus com per la Marina i per totes elles en general.

Ara ja en plena recuperació m’adono de que a la vida cal passar de tot. Des de bones estones amb joia i alegria a altres d’angoixa i neguit per saber en que pararà tot. La meva estada a l’hospital fou mes aviat plaent. L’Albert cada tarda venia i em donava una passejada per fora de l’edifici. No van ser massa dies però si els precisos per que la meva salut millorés i pogués fer el retorn a casa sense complicacions. Malgrat sortir-ne molt be de tot, va quedar en mi una interrogant molt important. Jo en pocs dies en vaig tenir prou, i la gent que s’hi ha de passar dies i més dies esperant la seva definitiva guarició, que no arriba mai, com ha d’adaptar-se a restar tants dies inactiu?

En les moltes hores quietes que hi ha en l’espera de guarir hi ha una mica de tot. La ment no para de donar voltes als fets que van ocorrent. L’àmbit te un regust de paciència i espera, cal esperar que tot vagi be i que el problema de salut es resolgui degudament be. Però hom no pot evitar que els pensaments volin i rumiïn sense parar esperant que la solució al problema de salut sigui bo i positiu.. I malgrat no poder parar la imaginació, l’espera es un gran lenitiu per ajudar a que el temps passi el més ràpid possible. I quan arriba el moment de l’alta, hom es sent alliberat de l’angoixa de la malaltia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada