diumenge, 6 d’octubre de 2013

La nostra llengua al 39



Feia poc dies que la guerra s‘havia acabat. Ja era hora, després de gairebé tres anys ...massa que durava. El gran manaire  va ordenar que a casa nostra qui parles la seva llengua seria castigat. I nosaltres, jo per exemple, que de castellà en sabia ben poc, ens esforçàvem per fer-nos entendre, ja que si parlàvem castellà , en el poc que sabíem, no se’ns entenia de malament que ho fèiem . Però les ordres eren les ordres i tothom qui més qui menys se n’anava sortint.
El manament del dictador  va donar lloc, a situacions i fets ben jocosos. Gent molt gran, que en sa vida havia sentit parlar un mot castellà, s’esgarrifava i de vegades segons on es trobaven i havien de parlar,  feien el mut.
A l’escola, i alhora de l’esbarjo, una companya em va demanar si la volia acompanyar a l’oficina de correus. Havia posat a la bústia de recollida pública, una missiva amb unes fotos de carnet dins, que no hi havien d’anar. Pretenia recuperar els petits retrats.
A l’entrar i educadament i dir: Bon dia!, una veu darrera una taula ens va respondre: “Como? Como?”  “Buenos dias”, vam rectificar. Ah! Va sospirar la veu.
 doncs, explicat el motiu que ens portava allí, li vàrem poder fer entendre el que volíem. L’home amb una cara de set jutges, ens va mirar un xic consternat i irònicament   digué: “El correo de hoy,? Hace horas que ya salió. Lo siento.”
La meva amiga es va asseure en una cadira, exclamant: Ara si que me ha morido!
Va ser una expressió tan natural i bona que no vam fer altre cosa, que esclafir a riure.  I ja podeu imaginar que en aquell temps aquestes situacions, sovintejaven molt. La joventut no ho va passar pas tant malament, però la gent gran i la gent que no parlava castellà  se’ls va fer  molt difícil encaixar la situació.  Amb tot el manaire, no va aconseguir que la nostra llengua desaparegués.  Tossuts que som els catalans, i a bona hora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada