La Tempesta

 

Divendres per la tarda va caure una tempesta d’aigua  sobre Mollet que va esporuguir a molta gent. L’Anna que se la va trobar a sobre pel carrer, va entomar-la estoicament. Va arribar a casa xopa com un ànec. Pels carrers amb pendent  l’aigua hi baixava com un riu ben ple. Una rara foscor envaïa l’àmbit que els llamps il·luminaven de tant en tant. Sortosament no fou massa llarga, però si força angoixosa. Al veure els carrers tant plens d’aigua la meva ment se n’anà a un temps en que jo treballava a Tenería, i una pluja persistent va durar uns sis dies, Tant va ser així que la direcció  de Teneria em va allotjar a una pensió que hi havia davant l’estació de França.”Cal Bruno”

Teneria doncs estava ubicada davant mateix de l’estació de França. Cal Bruno era el recurs per els viatjants que visitaven Teneria , per fer comandes de pells per a calçat i altres usos

Mes que una pensió, Cal Bruno era una fonda, els viatjants que venien a fer comandes a Mollet, hi feien estada tant per un dia com per més.  La regentava en Bruno i la seva muller. Uns avis, els pares d’en Bruno vigilaven atentament des de llurs cadires els moviments d’entrada i sortida dels usuaris. En Bruno a més de la fonda, tenia un cotxe i feia de taxista, ja que en aquell temps no tothom tenia mitjà de desplaçament com ara. Una furgoneta amb la que repartia gel per les cases de bon matí. Aquest gel era la nevera de moltes llars.

La pluja va fer uns dies molt atabalats, tot estava ple d’aigua, El Besòs va sortir de mare inundant camps i carrers  al seu caprici. Jo no podia tornar   de ple com estava d’aigua per tots els carrers des de la fàbrica fins a casa.

Doncs si, a Cal Bruno em van tenir per dispesera tots aquells dies, hi dormia, hi sopava, la resta ho feia a Teneria, que de bon matí enviaven un cotxe a cercar-me  per què no em mulles i pugues complir amb el meu deure de treballadora. Sis dies hostatjada en un ambient molt familiar, em deien la nena de Teneria. Hi vaig estar mot be i molt ben tractada.

L’aigua que va caure ahir a la tarda, i la  que va caure en aquells dies de l’any  1943, no té comparació. Fa setanta anys els carrers semblaven llacs, i per la gent que vivia al carrer Berenguer III, al costat del Caganell , va ser un xic catastròfic, doncs l’aigua els entrava a casa per el darrera i sortia per el davant.  Fins i tot em sembla recordar que va funcionar aquells dies alguna barca, que transportava gent de Sant Fost a Mollet .

Ara possiblement, un aiguat així es resoldria fàcilment doncs hi ha més mitjans a l’abast de la mà que aleshores. Amb tot, hi havia molta germanor entre veïns i tothom s’ajudava.

 Però les peripècies, aquells dies foren moltes. Persones que es van trobar aïllades de familiars, que no podien anar a treballar per les dificultats que suposava transitar per el carrer amb tanta aigua.

Sortosament no fou massa llarga la inundació i com sol passar sempre, el sol va tornar a sortir i la vida va seguir el seu ritme normal