diumenge, 6 d’octubre del 2013

Sant Cebrià

 
Avui és Sant Cebrià. Ahir oirem missa a l’ermita on es venera aquest Sant. La Coral de Sant Fost que dirigeix l’Adela, la germana de la meva neboda gran, va amenitzar l’ofici amb les seves meravelloses veus i presència.  Una ermita situada en mig del bosc de Sant Fost. Petita, molt acollidora , on hom s’hi sent un xic més a prop del cel. L’aire era un xic fresquet i carregat de plugim. El paisatge malgrat el vel amb que la boira  el cobria, era encisador. Les tonalitats dels verds, brillaven per la boirina que els petonejava. Un marc natural per recordar. A la missa recordàrem als nostres difunts, el pare i la mare de l’Adela i la Trina i el meu germà Josep. Havent doncs ja acomplert amb la missió important que ens reuní a tota la família en aquella petita ermita, a la sortida es va decidir d’anar a dinar a Mas corts. Un restaurant que te dos pisos sense ascensor. Com una pel·lícula, al veure’l em va venir a la memòria d’una vegada que hi vam dinar, i que no sabíem que no tenien ascensor, que van voler-me pujar per les escales, doncs a la planta baixa no hi havia lloc, que tot pujant amb penes i treballs, ja al mig de l’escala, va aparèixer un cambrer amb una safata plena de carn amb bolets, es va entrebancar amb nosaltres i la safata volà escales avall deixant un rastre de carn amb bolets, que n’hi havia per sucar-hi pa.  Per sort a nosaltres el suc ni ens va tocar, però el drama fou gran.
La gent tota esverada indagant que havia passat, i jo en una racó sense dir res, per què no podia de les ganes de riure que tenia. Des d’aleshores que no hi havíem tornat i ha estat realment emotiu evocar la vivència, que recordada ara, encara la trobo més còmica que en el seu  moment.
Amb tot fou un dia ple d’harmonia  familiar, en un àmbit saturat de joia i de pau. Un fet jocós on el bon humor hi era ben present.
Són  esdeveniments que cal aprofitar per reunir a tota la família completa, ja que les exigències de la vida impedeixen sovint aquests moments de trobades familiars. Donem gràcies a Déu que ens permet encara tenir aquests espais tant íntims i plens d’amor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada