El Tabaran

Imatge extreta de http://www.molletvalles.cat

 

Malgrat les meves limitacions m’he mirat sempre la vida amb goig i donant gràcies a Déu per el do que em fa de mantenir la meva capacitat intel·lectiva viva i fresca. He intentat sempre resoldre els problemes o les situacions que el meu estat ha produït. Procurant sempre viure el dia a dia d’una forma normal i activa com tothom.

La meva germana petita tenia “novio”. Un company amic, amb oposicions a ser marit. Quan una noia i la seva parella havien de sortir, ja sigui al cinema, al ball, en aquell temps era obligat portar una companyia, sigui la mare, una germana o fins i tot alguna veïna. No fos cas que fessin res mal fet. Alguna vegada em va tocar a mi fer de carabina.

En aquells temps a Mollet hi havia el Tabaran, el local únic d’aquell temps per ballar-hi. En aquest local s’hi celebraven tota mena d’avinenteses, cinema, representacions teatrals, recitals, reunions d’envergadura, fins i tot alguna opereta. El Tabaran tenia varies parts, hi havia una mena de casino, que feia com de club, i els socis tenien avantatges. Hi havia també un gimnàs a les golfes, i una pista de bàsquet (pista trèbol) al costat, on els dissabtes i diumenges d’estiu, a la nit, s’hi feia ball, i a vegades representacions a l’aire lliure. Hi havia també una sala molt gran que feien servir de menjador per a celebracions, amb una cuina al costat per fer-hi els menjars, Aquesta sala la llogaven als que no eren socis. El meu germà hi va celebrar el seu casament. Finalment hi havia la part del teatre.

Era el lloc ideal per trobar-se i concretar excursions, sortides... Ara es un edifici gairebé en runes, oblidat i, fins i tot ignorat pels manaires del poble.

Doncs en d’aquestes anades al ball, un individu, suposo que baixat de pagès, se’m va quedar mirant d’una manera insolent, i amb cara de badoc em va dir: 

-Que vol ballar vostè així ? 

Jo? – vaig respondre. Doncs ballaré tots els que la orquestra toqui després dels últims.

Ah si? Doncs m’agradaria veure-ho.

No ho podrà veure, per que es gairebé impossible que jo balli. No obstant m’agradaria que entengués, que la música que la orquestra interpreta, no es sols per bellugar el cos amb cadència al so d’unes notes. També es per què la oïda gaudeixi amb delit del seu so. Així com també la vista gaudeix plenament de l’ambient de l’entorn. El que jo sigui aquí on tothom es mou al ritme d’una orquestra, davant d’una mobilitat física com la meva, no vol pas dir que no hi tingui dret. Els sentits de la vista, de la oïda, i sobre tot el cor , gaudeixin de tot amb un plaent goig dolç i serè.

L’home es va quedar pensarós i amb el cap cot anava fent: que si, que si, que tenia raó. 

Però per molt que hom parli i vulgui fer entendre una situació incòmode, com la d’una persona amb limitacions físiques com les meves, no albiren el goig que pot gaudir i viure amb els sentiments sempre a flor de pell aquesta persona.

Així doncs ens cal afrontar les dificultats i escombrar entrebancs, sempre amb il·lusió, amb fe i amb esperança. Malgrat tot, la vida es bonica,plena de llum i ombres que son el punt àlgid del qui la vol viure amb plenitud.

Sortosament són ben pocs, els qui com aquest bona persona no entenen de sentiments, ni de situacions difícils de copsar. El mon està farcit d’incògnites que de vegades cal aclarir. I cal fer entendre que ens cal viure d’acord amb el que ens toca, sigui bo sigui dolent. Depèn de nosaltres mateixos saber acceptar-ho i fer que el conjunt del nostre entorn sigui amè i ple de goig. Que la vida en si, és un somni del que quan en desvetllarem, haurem de tenir cura de mantenir-lo al redós del nostre cor.