diumenge, 6 de juliol de 2014

Cal Civil




Al costat de casa hi havia una era molt gran que la mainada de mig Mollet hi venia a jugar. Com que era molt gran s’hi jugava de tot. Uns a futbol, altres fent ballar la baldufa, altres a titllo, en fi era un lloc on si solien trobar els amics per passar una estona distreta i enjogassada.

Hi havia un grup que havien format un equip de futbol. Entre ells hi jugaven els famosos Gonzalvo i un noi que de casa seva en deien a cal Civil. Feien equips i s’hi passaven tota la tarda jugant. Jo me’ls mirava des del pati del meu veí. De vegades aplaudint la jugada, de vegades rebotin-la, però per a mi resultava distret i joiós veure’ls jugar

Com que al no poder moure’m massa, m’avorria, cercava quelcom que m’animés. Tal és així que quant hi jugava en Vicenç Valldeoriola de cal Civil, jo des de la paret del meu veí li cridava: ¡Civil, Botifarra sense fil! I tot seguit m’amagava rere la paret del veí que m’emparava. I així fins que un dia es veu que ell cansat de sentir-me va agafar un grapat de sorra i quan vaig treure el cap per cridar-lo me la va tirar a sobre .

Vaig quedar ben lluïda, algun granet em va anar als ulls, que em feu patir llarga estona, però sortosament no passà res. El que si va passar, que des de aleshores, no li vaig tornar a cridar i es va acabar la meva diversió.

De vegades la infantesa ja ho te això, la diversió a costa del veí. No ens adonem del mal que fem inconscientment. Al llarg de la vida tot resulta un aprenentatge. Si hom el sap aprofitar, te molt de guanyat per avantatge. 

Recordar-ho em porta a la ment moments molt joiosos i sense molestar a ningú. Tot forma part del procés de creixement en els coneixement

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada