diumenge, 27 de juliol de 2014

EL SAFAREIG DE CAN LLEDÒ


imatge extreta de : http://blocs.cpnl.cat/quartsdenou/files/2013/04/Safareig_Peniscola1930.jpg
(La imatge no és el safareig de Can Lledó, només és a títol ilustratiu.)

Molts anys enrere hi havia un gran safareig que la gent del poble hi podia anar a rentar la roba. Estava situat a la vora la via del tren a la part alta del 
Caganell, segons s’arriba a la via, just abans, entre els carrers de la rambla i el Gaietà Vinzia. En aquell temps poques eren les vivendes que podien tenir “aigua corrent”, com en deien aleshores de l’aigua de l’aixeta, per rentar i netejar. Ara sembla impossible que aquesta necessitat no fos coberta i si es volia tenir la casa i la roba neta s’havia de recórrer al safareig públic o be a l’aigua de la font de la plaça.

Moltes veïnes es posaven d’acord per anar rentar juntes al safareig un dia determinat, i així aprofitaven per fer les seves xerrades i dels fets que hi podien haver al poble. A més de rentar la roba, allí s’hi rentaven també els draps bruts de la gent, que donava peu amb el seu obrar a comentaris i crítiques. Esdevenia, doncs, una xerrameca de mil dimonis, i quan hi havia en una reunió algun guirigall es solia dir: sembla el safareig de ca Lledó.

Una família arribada de nou a Mollet, treballadors de la Renfe, nadius de terra endins, Castella o Andalusia, poc parlaven el català, però el nostre poble sempre ha estat molt acollidor i li feren fàcil l’adaptació. La mare hi anava a rentar i s’enduia la filla petita amb la condició que jugués per allà a la vora sense allunyar-se massa. La nena es deia Socorro.

Un dia no veient a la filla es va posar a cridar-la: Socorro... Socorro.... La nena no apareixia, però si va aparèixer un urbà que va escaure passar per allí i es va pensar que algú s’ofegava al safareig i demanava auxili.

El fet era per riure, si no hagués estat per l’angoixa de la mare en no veure la seva filla enlloc. Poca estona després va aparèixer i tot quedà tranquil.

I es que la gent d’aleshores no estava massa avesada a conviure amb immigrants, tan era que fossin del sud o del centre. Ara no ens cridaria pas l’atenció un nom determinat. Ens hem habituat a tot. Som acollidors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada