Vivència a Blanes

imatges extreta de Cachos de Vida

Per millorar la meva mobilitat, vaig passar per el quiròfan en poc temps tres vegades. Per recuperar-me el metge em va receptar uns mesos de platja. Sol, aire i bona vida .Vaig trobar un matrimoni a Blanes que em va acollir com de la família,  a casa seva. Una meravella. El marit admirava la meva valentia, i em parlava d’un amic seu pilot d’aviació, que un accident li havia malmès tots els trets facials. Realment era impressionant la seva imatge, gairebé ni se li veien els ulls i emprava un petit foradet com a boca. Tot un trauma.

Un dia em va dir que tenia ganes de fer-me’l conèixer. Vam quedar en sopar tots tres junts. En Rossell, l’amic, no sabia res de la meva limitació. Quan va arribar al restaurant, jo ja hi era.  Després de les salutacions, mentre sopàvem, iniciarem la conversa sobre la seva visible limitació. Es queixava, jo li deia que no n’hi havia per tant, que ell almenys podia moure’s lliurement sens problemes , que hi havia moltes persones al món amb greus limitacions i que vivien conformades feliçment.

-        Ah si?, com li sembla que reaccionaria una persona a la qui jo digués “t’estimo”! intentant entaular unes relacions?.

I movia la seva petita boca en gestos grotescos. 

-        Es clar. Vostè ho te tot, bonica cara, bon tipet, simpatia, bona capacitat, no li manca res de tot el que jo no tinc.

-        Veu la diferencia?.

Jo intentava amb totes les meves forces fer-li entendre que contra la realitat d’un fet, no podem fer res més que acceptar com a  cosa normal, la nostra limitació, fent que la vida al nostre entorn no sigui dominada per l’amargor , ajudant a que aquesta mala sort que ens toca viure no traspassi a les persones que ens envolten, elles no hi tenen cap culpa.

No hi estava d’acord. Es va alçar per marxar molt malhumorat.  Completament enfadat per la meva passivitat. Gairebé ni un adéu.

A l’alçar-me  per dir-li adéu, fou quan ell s’adonà de la meva limitació. Va deixar anar un “Valgui’m Déu!”, i mormolant unes paraules que no  vaig entendre, marxà.

L’amic i jo ens vam quedar un xic astorats per la reacció d’en Rossell. Vaig entendre que estava profundament amargat per la seva pega. Gairebé normal. No tothom pot admetre com a bona, una limitació tant visible.

A l’endemà a la platja, prenent el sol, el veig que se m’apropa amb un paquetet a les mans.  Té, em va dir, un petit record meu, en compensació per la mala estona que et vaig fer passar ahir. Et prego perdonis el meu mal comportament . Les teves paraules m’han fet pensar i tens tota la raó. Faré els possibles per canviar la meva actitud aspre i agressiva. Gràcies. I va desaparèixer com havia vingut.

El paquetet era una pintura en miniatura d’una marina. Em va complaure i emocionar. Des del seu accident es dedicava a pintar. I ho feia molt be. En vaig estar molt contenta i agraïda.

En aquell temps, fa uns cinquanta anys les coses eren molt senzilles i  emotives. Després d’aquest esdeveniment, l’amistat imperà entre nosaltres. Encara avui els seu record viu dins meu.

Nit de Nadal

Era la nit de Nadal. La fosca dominava el món i la tristor envaïa tot l’entorn. Temps de guerra i de penalitats. No hi havia que menjar. La guerra ho havia malmès tot. Els homes gairebé tots eren al front. Sols quedaven joves i iaios. La vida cada dia era més difícil, deien que la guerra s’acabava, però hom no li veia el final. 

Una nit de Nadal dins la foscor d’un temps ple d’incertesa i necessitats. Darrera casa meva hi havia una casa de pagès molt gran. Els pagesos eren els únics que no sofrien amb tanta crueltat la manca d’aliments. Tenien reserves i anaven sortint endavant. A cal Caseta tenien una era per batre el blat, molt gran. A l’estiu hi solíem anar a jugar, en especial quan venien les màquines de batre . Una era tan gran, que la mainada no hi feia nosa, jugàvem a la vegada que, ens embadaliem mirant el tragí dels homes que feien anar la màquina de batre. Era tot un espectacle. La masia era habitada per dos matrimonis grans amb llurs fills, que jugàvem plegats. Molt bona gent, que mai tenien un no per ningú. 

Aquell Nadal a casa no hi havia res per menjar. S’havien esgotat tots els recursos i ja no quedava ni una engruna a la post. Arraulits tots a la vora la llar de foc, distrèiem la gana, jugant amb tronquets encesos. El pare cap cot semblava rumiar. Nosaltres ni ens en adonàvem . De cop s’aixeca i diu a la més petita de nosaltres: Mira Maria, ves a cal Caseta i digues que avui es Nadal i que el teu pare vol menjar mongetes per sopar. La Maria va fer el que el pare li deia i al cap d’una estona va tornar amb una paperina de paper de diari amb mongetes. Ja podeu imaginar la joia que tots plegats vam tenir. Jo vaig pensar: la bona de la Paula s’ha compadit de nosaltres, Déu la beneeixi.

I així fou com aquell Nadal trist i fosc es convertí en un Nadal per recordar-lo tota la vida. I a fe que el recordo, encara em sembla sentir a la boca el gust d’aquelles mongetes malgrat que ara que tenim de tot no en mengem massa sovint.

2013 - 1960

Encara estàvem a la sobre taula del dinar quan ens van donar la notícia. Acabava de finir Na Rosario, la mare de la meva neboda gran. No cal dir com i de quina manera fou rebuda una tan trista nova. Amb tot, varem aixecar el cap, després d’una breu pregària i tothom anà per feina. Calia ajudar a resoldre els mil i mil problemes que suposava esdevindrien tot seguit preparant doncs l’enterrament. La paperassa que s’ha de preparar per un enterrament és molt gran, encara que els enterradors ajuden a resoldre la part més dificultosa.

Abans, setanta o vuitanta anys enrere les coses anaven de diferent forma, demanar el permís d’enterrament i ja n’hi havia prou. L’enterrador es cuidava d’obrir el cementiri i donar facilitats per l’acte. 

Em ve a la memòria un fet que li passà a un amic meu. La seva mare va acollir a casa seva a una amiga que el marit anà a la guerra i no se’n va saber res més . Quan aquesta bona amiga va morir ja gran, després de molts anys de conviure amb la mare del meu amic, al demanar el permís a l’ajuntament li digueren que calia el certificat de defunció del marit per enterrar-la. 

On havien d’anar a cercar tal certificat si ni tant sols sabien on havia mort?. 

La guerra fou cruel i sense pietat amb els seus morts que la major part d’ells no sabien on paraven. 

Doncs no Senyor, si no porta el certificat de defunció no es pot enterrar!. Molt be!, va respondre- el qui demanava el permís. Ja us la portaré demà al mati a la porta de l’ajuntament i ja veureu que en feu, va respondre un xic irònic.

Davant d’aquesta actitud es van agilitzar els papers i els permisos per l’enterrament. Tot anà com una seda. 

El que sembla ara impossible, que la mentalitat de la gent fos tant tancada. Hom tenia un petit càrrec, fos on fos, i ja es sentia l’amo del món o del poble. Sense aturar-se a raonar una mica i procurar donar solucions als problemes que sense voler-ho es presenten. 

Sortosament el temps i les actituds han evolucionat molt i ara es viu d’una manera potser més impersonal, però més concreta. Cal pensar que tenim més solucions a l’abast de la mà, però tot i així analitzar aquests petits records de temps ha, ens dona una mesura justa de la forma de viure ara, comparant-la amb la d’abans. 

La vida es viu com toca, i cal sortir endavant com sigui. Ara calen mes papers, mes gestions a fer, mes anar d’ací d’allà, però hom arriba al mateix punt. 

Seguir la vida i viure-la.

UNA PORTA QUE S’OBRI AL MON

imatge extreta de: http://www.xtec.cat/~sflotats/guide/colnous/divimest.jpg

 

Tindria uns set o vuit anys, menuda escarransida i molt poca mobilitat als seus gestos. La petita Maria era minusvàlida. Cada dia quan les seves tres germanes partien vers l’escola, ella es quedava plorant, feta un paquetet petit i angoixós.  Reconada en un  angle del portal, esperava veure passar la mestre de l’escola, que arribava en tren, acompanyada de totes les deixebles que per el camí de l’estació a l’escola se li unien joioses i alegres.

En aquell temps les mestres de les escoles nacionals, eren de fora del poble. Moltes d’elles venien amb el tren, per arribar al seus destí laboral just a l’hora de començar les lliçons. Eren les nou del mati.  La Maria, es desvetllava  del seu disgust, quan sentia la xerinola que feien les nenes al vol de la mestre que les agomboiava camí de l’escola. Jo també vull venir, cridava la  Maria amb totes les seves forces, per què no em volen? Acabava somicant.

I passaven els dies sempre amb la mateixa cançó. La Maria es quedava a casa fent la seva, entretenint el seu temps amb quatre pots i quatre draps, joguines que per ella, no li resolien el problema, ella volia anar a  l’escola. Li deien que a l’escola s’hi anava a aprendre, i que això no era per ella.

Un dia, però, la mestra, cansada potser de sentir sempre el mateix, o potser compadida d’aquell infant tan desitjós d’anar a l’escola,  que en un rapte d’enteniment va dir. Be, vols venir a l’escola? Doncs apa, vine!  I se la va posar al coll i li posa un lloc a l’aula. Els ulls de la petita Maria brillaven d’una manera molt intensa. Per fi, anava a l’escola.

Van ser els primers passos per què la Maria sortís d’aquell món petit i brut, en que la mantenien amb l’excusa de que la seva limitació podia esdevenir contagiosa. Una forma senzilla i normal que li va obrir les portes a un món fins aleshores desconegut per ella, però no per menys desitjat, ja que ella intuïa que al seu entorn hi havia quelcom més que passivitat i acceptació. Poc podia pensar aquella bona mestra, Na. Margarida, que un gest tant espontani i senzill va fer de la Maria, d’un grapat d’ossos mal formats i malgirbats, un persona ferma amb una capacitat normal i que va saber guanyar-se un lloc a la vida per viure, un dia a dia normal i corrent. Ara, potser això no seria així, però vuitanta anys enrere les coses eren molt diferents, La gran  ignorància que planava a l’àmbit , en que es vivia no permetia que les persones amb voluntat, desenvolupessin la seva natural capacitat.

Ja podeu imaginar el goig tan gran que sentí aquell dia la Maria,  Anar a l’escola...Tot un món desconegut davant ella, omplint el seu cor de desigs i ganes de saber.  Déu vetlla sempre per els desvalguts, i aquell dia posà un àngel amb la Maria per donar-li la oportunitat de realitzar-se plenament.

Era un dia d'estiu

imatge extreta de: http://www.vilanova.cat/img/img_28475000_1.gif

 

Era una dia d’estiu meravellós. Hom , aspirant l’aire, podia sentir la plena carícia en que de vegades ens regala l’ambient, Quatre noies encaixades  dins un dos cavalls. El frec dels nostres cossos augmentava la intensa calor d’aquell dia d’estiu. Anàvem plenes d’entusiasme  a passar un dia de càmping. Érem  joves i plenes d’alegria. Les nostres limitacions no minvaven gens ni mica la il.lusió que bullia al nostre entorn. Calia fer encara  un bon tros de camí per arribar al càmping . Un càmping que ens havien recomanat per acollidor i accessible. Parlant de que com seria, si ens hi sentiríem be,si trobaríem bons amics i sobre tot persones disposades a donar-nos un cop de mà, en les nostres mes precises necessitats ,va fer que  el camí  passés ràpid.  Amb expectant esperança ja teníem  el càmping a l’abast . Molta gent que es movia gaudint d’un clima molt bo. Al passar la porta d’entrada, uns grans crits d’uns nois joves que aplaudien la nostra presència  dient: Noies maques a la vista! Apa nois que estem de sort!. Una de les noies la més atrevida li va dir. Si, Si, maques, ja ho veuràs. Espera que baixem del cotxe....

I si, quan van veure la quantitat de bastons i limitacions que ens acompanyaven van emmudir, i amb gest de preocupació van anar marxant de la nostra vista,fent el distret ja que el panorama que els hi oferíem no els era gens plaent. Pobrets!.

En el fons a nosaltres  aquesta actitud ens va entristir, doncs joves , macos i plens de vida era un a visió, que potser cap d’ells havia tingut mai.

Després ja instal.lades i en un marc ben normal, prenent la fresca en un racó idíl.lic, els nois es van sentir atrets per el nostres cants, i animats  van compartir la nostra vetlla. A un d’ells se li escapà:  Ostres noi!, això no és el que pintava.!

Fou un temps de molta repressió

Imatge extreta de tramvies



Teníem per manaire en Franco,i les dones tenien molt poc valor per a un cervell tan rigid. Se’m va oferir la oportunitat de conduir un  cotxe adaptat a les meves necessitats de mobilitat, ja que una polio  m’havia deixat des dels 27 mesos sense poder caminar gens. Em feia molta il.lusió i ajudada per un gestor amic ,vam fer tots els tràmits per tal de que jo pogués passar l’examen degut i conduir. Malgrat una  limitació tant important Déu em donà  uns ànims molt forts i  oberts que m’ajudaven a obrir-me camí a la vida. No em privà aquesta limitació de res, vaig estudiar , treballar i al fi al vaig poder conduir que  fou el motiu que m’obrí la porta al gran goig de  la vida.

El paperam que es va haver de recollir fou intens i sempre amb l’ai al cor de que tots els nostres intents resultessin vans. En una revisió de, no recordo ben be de que era, sols que fou a una dependència dels locals d’Indústria i Comerç havien de fer-me una inspecció de capacitat, Una sala d’espera, gran plena d’homes que seguien també la tramitació dels sues papers. Una sola dona i a sobre limitada. Anaven cridant als homes per els seu noms. Jo visc al carrer Fèlix Ferrran del meu poble. Allà reconada en un angle de la sala, esperant el torn sento que criden: Fèlix Ferran.! Vaig aixecar la ma i vaig dir: deu voler dir Júlia Martínez no?. Ah! si perdoni, es que.... si sí, entre tants homes era molt rara una dona. Era el temps franquista  que les dones sols se les educaven per a ser esposes, cuidar la llar i els fills i contemplant als marits. I jo m’atrevia a demanar permís de conduir.  On s’ha vist tanta gosadia? Be una anècdota que encara inflà més els meus desigs de superació.

Ara això ja no passa. Les dones i els disminuïts em pujat graons en el nostre camí, i ja no es tan estrany veure dones amb mobilitat reduïda conduint i fent tota mena de feines que pot fer tota persona.

VALENTA COM UNA ESTRANGERA

 

 

Imatge extreta de: http://pobler.balearweb.net/get/pescadors.JPG

 

Per les festes de la Mercè, les curses de braus a Barcelona,son molt esperades, tenen nom. A mi, m’han agradat sempre aquests espectacles. Era jove i em feia molta il·lusió veure’n alguna.  Un company de feina em va convidar un dissabte per la tarda per anar a veure’n una. El meu entusiasme fou molt gran. I vaig posar la màxima atenció al vestit per assistir amb alegria a aquesta festa. Amb el meu amic, vam quedar que ens trobaríem davant del “Sol i Ombra” . Si arribes abans que jo, va dir-me, seus en alguna taula i m’esperes que no trigaré.

Amb una  faldilla blanca i una camisa de ratlles blaves me’n vaig anar molt contenta al  “Sol i ombra”. Els meus bastons no li treien il·lusió a la meva tarda de braus. Mancava encara una bona estona per començar la cursa. Les taules del cafè omplien tota la vorera i totes ocupades per els espectadors. Allà en un raconet en vaig veure una que semblava ocupada per una sola Sra.  M’hi vaig atansar i amb un gest li vaig demanar permís per seure. Amb un gest també  em va fer que seies. Imagino que accedí al veure els bastons,i ves per on això va picar el meu amor propi. Vaig seure doncs amb ganes de fer-me l’antipàtica i de no dir res. Amb tants turistes com hi havia, be en podia ser jo una més.  Van aparèixer dos senyors al cap d’una estona. Van saludar a la Sra. I van seure. Un d’ells li va preguntar a la Sra. Qui és aquesta?  No ho sé, suposo que alguna turista- va dir.

Aquesta resposta en va fer venir ganes de fer-me la turista de bo de bo, i de veritat que em vaig fer ben be la “sueca”. Els dos senyors van començar a preguntar-me en diferents idiomes, la meva nacionalitat. Jo muda que muda i fent veure que no els entenia de res. Va venir el cambrer i al posar-los- hi el cafè, li’n va caure una gota sobre la meva blanca faldilla. El bon home estava confós i no sabia que dir. Amb gestos va fer pales el seu sentiment per la poca traça al servir. Un dels senyors li va dir:  No es molesti, crec que és sueca o danesa, per què no entén res de res. L’home se’n va anar pesarós. Aleshores la Sra. Va comentar: Ves a saber d’on serà aquesta noia i mireu com va, amb bastons i tot.! Aquestes estrangeres s’atreveixen a tot,no els para res. Aquí una noia invàlida es tanca a casa seva procurant que ningú la vegi!. Els estrangers sons sens dubte més oberts més valents.....

 Unes ganes boges de riure ballaven dins meu. Demanava a Déu amb tot la picardia, que no comparegués el meu amic. La seva presència ho hauria malbaratat  tot.

Em va saber greu la trampa, però em sentia ufana  de ser espanyola  i de ser segons la Sra. “Valenta com una estrangera”.