Zamora

 

M. Ramón Buixarrais, degà de Granollers  ha estat noment Bisbe de Zamora.  La notícia la va donar, aquell mig dia la Ràdio. Amb aquesta novetat la Fràter del Vallès Oriental es quedava sense consiliari.  Va ser un xic angoixós en un primer moment, després la joia que ens va donar veure que la superioritat donava fé a uns valors humans molt importants, ens va anar alleugerint la sorpresa. Caldria cercar-ne un de nou, i fer que per tots els mitjans possibles la Fràter seguís endavant.

Després d’uns anys de exercir a Zamora les seves funcions de Bisbe,  un grup ens varem animar a fer-li una visita. I sense pensar-nos-ho ens vam encaminar cap a Zamora. Dos cotxes i sis persones. Una llarga trajectòria però molt contents i animats.  

Era setmana Santa, i terra endins, les tradicions religioses solen ser sagrades  i molt respectades. Ens va allotjar en el seu mateix àmbit, convivint i gaudint d’unes atencions  esmerades.  Podríem dir que vàrem estar a  cos de rei. El camí fou llarg i en aquell temps que encara no existien les autopistes, resultava un xic pesat. Se’ns va fer de nit sense cap poble a la vista, on hi poguéssim trobat allotjament. Per fi, va aparèixer a l’horitzó un petit poblet de la província de Zamora. Tots contents ens hi vam atansar però tot estava tancat. Eren més de les onze de la nit. Què fem? Algú va dir. Cerqueu un sereno. Si, doncs el vam cercar i va aparèixer molt servicial, trucant a un restaurant ja tancat per què obrís, i ens fes sopar. Mentre, ell anava a veure si trobava un lloc per dormir. Al cap d’una estoneta,  va aparèixer amb una senyora, que venia amb l’abric posat a sobre la camisa de dormir. Ens va explicar com era l’allotjament i ens hi vam posar d’acord. Una nit es passa ràpid, molt més quan és de viatge.

L’arribada a Zamora fou més que excel·lent, M. Ramón ja ens esperava, i les processons de Setmana Santa típiques, també. Ell ens aconsellà però que féssim cara de cansats i que no teníem ànims per sortir, i així, ens va dir, us lliureu d’un seguit continu de passos i mes passos que van desfilant a tota hora.  

A la casa on vam dormir, per descuit es quedà oblidada una jaqueta, penjada darrera la porta. Quan la vam trobar a faltar ja érem  altre vegada de camí i no era cosa de tornar enrere per cercar-la. Potser a la tornada encara la trobem, algú va dir, i sí efectivament, de tornada férem la mateixa ruta i allí  estava la jaqueta esperant ser recuperada

Un viatge que ara no ens atreviríem a fer, aleshores érem joves i agosarats, portàvem la il·lusió i la fe dins del cor i Déu ens  ajudava amb el seu amor.

Anàvem carregats de bona fe, de joia i ganes de viure. Però va ser una experiència molt bona poder demostrar la nostra capacitat de moviment malgrat les nostres limitacions.