Imatge extreta del blog tus ciencias sociales: la mujer en el siglo XX
Un dia ple de sol i de llum. Mitjans
maig. Un company de la feina em va demanar que el diumenge l’acompanyés a
Blanes a veure una germana Monja que havia vingut de passada. Li feia molta
il·lusió veure-la, i jo no em vaig saber negar. Un bon amic molt atent i molt
correcte. Dins del meu dos cavalls varem enfilar el coll de Parpers per arribar
a la carretera de la costa que arriba Blanes. No hi havia encara l’autopista i
calia per arribar a la carretera general travessar tot Mataró.
En una cruïlla un cotxe ens va passar
fregant per davant. Va ser un miracle que no topéssim. El conductor es va parar
i posant-se les mans al cap, cridava com
un desfermat, que ha feeet?. Vaig baixar del cotxe i quan em va veure amb els
meus bastons va dir, - clar conduint amb aquestes condicions no es res
d’estrany.
Un guàrdia urbà es va atansar a veure
que havia passat. Quan el Sr. Conductor el va veure volia que digués que
conduïa el meu amic, - per què si no, li caurà el pel de la multa que li posarà!
- argumentava. Jo li vaig dir que era jo la responsable i tenia que afrontat el
que fos.
L’urbà va arribar i clar, va preguntar:
Que ha passat? El conductor contrari va explicar que jo m’havia passat sense
adonar-me que ell venia en direcció contrària. Jo no deia res. El policia em va
mirar, i em preguntà a on anava. A Blanes li vaig respondre. Doncs,- va dir ell- segueixi els seu camí, i tranquil·la.
Vaig pujar al meu cotxe, i mentre posava
els bastons sota els meus peus, em va donar temps de sentir el guàrdia que li
deia: I vostè no ha vist que tenia un “Stop” com una catedral?
Tot plegat no fou important, el que si
fou palès, que l’ajuda de bastons per caminar, sempre fan pensar que no es pot
conduir com cal. I molt més quan la usuària n’ es una dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada