dimarts, 28 de gener de 2014

27 de gener de fa 75 anys



El 27 de gener de l'any 1939 es va aixecar un dia gris i molt núvol. La guerra estava arribant a la fi. Al poble hi havia un silenci sepulcral. Eren les set del matí. No havíem dormit en tota la nit, esperant l’entrada al poble de les tropes del gran manaire . Molt esporuguits i sense esme de fer res, per tot el que ens deien que feien els franquistes quan ocupaven una plaça.. Per la carretera passaven el que en deien la “retirada”. Els últims soldats republicans que abandonaven la seva terra, direcció a França cercant refugi polític al país veí.

L’àvia i una germana de la mare van venir a estar amb nosaltres amb mires al que pogués passar. La tieta, va voler sortir fins a la carretera per veure de prop la desfilada dels derrotats. Va tornar i a l‘entrar a casa es posa a plorar desconsoladament dient que un soldat li havia dit: Apa maca, que aquesta nit ja podreu passar el rosari.

Jo vaig esclafir a riure, i no eren moments de riure amb la por que tots portàvem a sobre. La incertesa de la situació ens tenia atemorits. Si podem resar el rosari, voldrà dir que encara serem vius.-Vaig dir quan el meu riure m’ho permeté. I va ser aleshores quan ens adonarem del silenci tant marcat que imperava en l’àmbit.


A casa ho teníem tot preparat per marxar. Les bosses a punt, la manta lligada a l'espatlla, i de sobte el pare va dir a la meva mare: Saps que noia, tanquem les portes i quedem-nos a casa. Qui vulgui res, ja trucarà!

 
De sobte vam veure que al campanar onejava un llençol blanc. Tot seguit aquell misteriós  silenci fou trencat per el soroll de tres grans motos que entraven a Mollet per la carretera de la Farinera. I darrere les motos vehicles militars armats fins a la gola, plens de soldats franquistes, atents als carrers, en espera potser d’alguna possible  reacció contrària.

I després dels vehicles, la tropa marcant el pas triomfal, desfilant gairebé tot el dia. La gent reunida  la vorera de la carretera aplaudint i cantant als vencedors.

Vaig quedar palplantada a l’oir per primera vegada la cançó de “Cara al sol”. No la coneixia. I entre cançons i aplaudiments es va passar gairebé tot el dia. El que si que vaig poder constatar, que ja per les cançons, ja per els aplaudiments, la por patida aquell matí d’hivern es va esvair  com per art d’encantament.

Tot i témer que l’entrada de les forces franquistes, tindrien un ressò trist i dolorós no fou així. La forma d’entrada tranquil·la i serena va ajudar a que no semblés tant penosa la invasió. I es va obrir una etapa que amb els anys va resultar força difícil de pair.

2 comentaris: