El Tió

Una crisis bronquial m’ha espatllat el Nadal, impedint-me d’anar a veure “cagar” el tió a casa dels meus nebots. Amb la gràcia que em fa a mi veure com  cada any, els nens ( uns ganàpies ja) amb un pal a les mans com li peguen cops a un tros de soca d’arbre mentre van cantant: “ Caga tió, caga torro d’avellana i de pinyó,  no caguis aspirines, que son per les angines, caga torrons que son molt bons.” I el pobre tió allà arraulit en el racó més amagat del saló aguanta els cops i de tant en tant ,llença a l’aire algun paquetet i és, aleshores quan  tots criden: Visca! Molt be !

Una tradició que any rere any, des que els nens van entrar al nostre món que s’ha celebrat a casa amb molt alegria. I en un principi, la festa era per als més xics de la família, però s’ha anat fent tant important, que ara ja els grans en gaudim tan com els petits.

Enguany no l’he poguda presenciar, però des de la meva cadira me’ls imagino i els veig fent un xivarri de mil dimonis, corrent un darrera l’altre per obtenir el darrer paquetet llençat, amb ulls plens d’una lluïssor que enamora. Hom voldria guardar aquesta llum en una capsa per fer-ne ús en els moments que la tristor es fa present en el nostre àmbit .

La meva avançada edat, ja no em permet fer una vida normal, cal rendir-se a la evidencia, doncs, i assaborir el que et cau a les mans amb  agraït plaer. Han estat molts anys que se m’ha permès viure i veure un sens fi de situacions i moments deliciosos, que deixen bon record, per que ara ja comença a ser l’hora que els records són la base de la nostra existència.

Cal, doncs, mirar la vida cara a cara i fer de cada moment viscut una delícia. De cada hora un plaer, de cada dia  un somni, i de cada setmana, mes , any i dia un gran vot d’agraïment per tot el viscut . El plaer de somniar no ens el pot robar ningú.  Vista així la vida, és bonica, i val la pena viure-la i agrair sobre tot la plenitud de facultats que ajuden a fer que encara sigui més bella si s’escau.